diumenge, 26 de febrer de 2017

La corda.

La necessitat de crear era el que en aquells moments no la deixava descansar. Eren tantes les idees que li venien a la ment i al cos que on més segura se sentia era davant de la pàgina en blanc que tenia al davant, amb la suggerent música de fons den Shigeru Umebayasi, que l'empenyia a escriure sense pensar, tot just deixant que les paraules l'ajudassin a descriure tot el que li estava passant. Havia estat un cap de setmana d'eclipse, un eclipse que segons els astròlegs convidava a fer neteja per tal de sanejar i deixar entrar allò renovador.
Tal vegada no ho havia fet de manera conscient, però pot ser allò constituïa l'essència de la neteja interior que tant havia necessitat i a la que tant s'havia ressistit. Sentia que havia atravessat una barrera que l'havia acompanyada des de nina, des de que ella en tenia record al menys, pot ser des del sis anyets. Sentia una vergonya paralitzadora, terrorífica, quan se sentia exposada davant dels altres, per por a que poguèssin veure a través dels seus ulls el que ella havia pogut veure a l'alçada de la seva mirada. En el moment de contar-ho li haguès estat de gran ajuda comptar amb la capacitat de dibuixar de la seva amiga. No era capaç de transmetre-ho amb paraules, es quedava paralitzada tans sols en sentir que la imatge se li tornava a aparèixer. La imatge del seu pare despullat davant d'ella, era la que li causava terror, el cor se li accelerava, sentia un nuu al coll que li impedia fins i tot tragar la saliva. Era una nina, que arribava a l'alçada de la cadera del seu pare,....per tant la visió que ella tenia era la del seu sexe, erecte, excitat, davant d'ella, amb les cames del seu pare que la impedien fugir, o les seves pròpies, que en veure la imatge, es quedaven clavades al terra. Se sentia avergonyida perquè ella sabia que allò era prohibit, era secret entre el seu pare i ella, i que la seva àvia li demanaria què havia fet en aquelles hores que havia estat a soles amb el ell. Tenia tanta por de ser descoberta que s'excusava en tristors i rabietes per motius absurds, per distreure l'atenció de les hores que havia passat sola amb ell, sense més vigilància que la de l'àvia des de la distància. Quàntes vegades no hauria desitjat que la seva padrina l'estiràs cap enrera i la traguès d'aquell mal somni. Ella era una nina enamorada del seu pare, amb qui gaudia de sortides a la platja, passeig en moto, baixades de la montanya russa a la fira de cada hivern, una admiració que li impossibilitava negar-se a fer-li el que ell li demanava tot i que ho fes amb por, amb tota la por del món que la paralitzava, però sobre tot amb una mescla irracional de desig i rebuig.
Els anys passaven, ella s'anava fent dona, amb pits, curves i malucs, que amagava com podia amb roba poc atractiva, i tot i que el seu pare ja no li seguia demanant aquelles coses, ella seguia sentint terror per el fet de quedar-se a soles amb ell, primer amb el seu pare, després amb amics homes, després amb ella mateixa, per por a ser ella qui anàs a cercar al seu pare, als homes, als seus fills, de manera perversa com li havien fet en la seva infantesa. El seu cap havia hagut de construïr tantes fantasies per poder seguir amb la vida que en alguns moments va arribar a pensar que allò no havia succeït, que tot era fruit de la seva imaginació, que no tenia necessitat de contar-ho perquè no tenia la certesa de que allò haguès passat. Ningú més que ella ho sabia, aquelles imatges la bombardejaven de tant en tant, especialment en aquells moments en que es sentia sola i distant dels seus. O tal vegada provocava ella la distància, per tal de que no poguèssin endevinar què era el que volien transmetre aquells ulls, uns ulls amb una tristor profunda, que demanaven ajuda. Sense dubte, allò havia marcat la seva manera de relacionar-se amb el món. Mentres escrivia , la música seguia sonant, una música melancòlica que li facilitava la fluidesa en les paraules, en la neteja dels seus sentiments dels que es volia fer càrrec, però dels quals ja no es volia sentir culpable. Allò ja l'havia acompanyada massa temps, ara calia deixar-ho còrrer, deixar que allò caiguès pel desaigua, i anàs a parar a la mar, i es diluís com la sal. La vida li va anar posant al davant situacions, persones, facilitats per tal que allò que tant havia amagat, poguès sortir de la foscor per il·luminar la seva vida a partir d'ara, poguès donar-li força per rompre amb tot allò que la paralitzava, que la oprimia, que la consumia. N'estava agraïda, fins al punt que es va quedar amb aquella part que l'havia fet forta, que l'havia ajudat a trobar la llum entre tanta foscor.
Començava a sentir-se poderosa, capaç, descarada, amb força, a la vegada que feble i fràgil. Sabia que en qualsevol moment aquesta força es podia tornar a perdre, però ara ja tenia l'experiència necessària per a tornar-se a refer i reconstruïr, tenia la certesa de que se tenia a si mateixa, que podria trobar qui li donàs una mà, per tornar a sortir a la llum. Recordava de sobte aquell somni, en el que ella estava dins de la mar, fermada amb una corda als peus, mentres una barca l'estirava, les bimbolles que formava la barca amb l'aigua li entraven pel nas i la boca, aufegant-la. La barca de cada vegada anava més ràpid, la mar l'envoltava i l'impedia moure's per agafar la corda i tallar-la , defermar-la. De sobte,sordament, va sentir unes veus amigues que des de la superfície la cridaven: Surt! Surt! Surt!.....i, de cop i volta, va comprendre que el que la salvaria seria aquella gruixada corda lligada als peus. Es va aferrar a ella amb les dues mans amb força i sense poder-hi fer res, es va veure dins d'un revolt d'escuma blanca. Ben a l'instant, va poder treure el cap per respirar, i veure als seus amics que l'estiraven cap a defora amb la soga als peus. Llavors va ser quan va comprendre que la corda que la paralitzava era la mateixa que amb la força de les seves mans l'havia salvat. Es va sentir aliviada i satisfeta del que havia sigut capaç de fer.
A partir d'ara, sabia que la corda que la lligàs seria la corda que la salvaria, calia estar atenta.

Paraules.

Les idees em venen de sobte, tal com apareixen, paraules amuntegades en desordre que cerquen expresar-se o cerquen sortir, posant paraules al que sent, que no és altre cosa que el sentiment que la vida que s'escapa,i que cada instant és un tresor que cal assaborir. La música acompassa les paraules llum, claror, cel, aire, contacte, mirar , veure, explorar, sentir, filtrar, absorbir, escoltar, vibrar, parlar, comunicar, compartir, entendre, imaginar, suggerir, dansa, ball, pell, ull, olor, calor, compàs, dansa, còs, tacte,contacte, tocar, acariciar, apretar, abraçar, sentir, lliscar, resposar, descansar, recolzar-se. llum, mirar, absorbir, compartir, dansa, compàs, tocar, lliscar. Mir la dansa, mentres es llisca com la llum, mentres em deix absorbir per el compàs del que hem compartit, tocant allò que no es pot veure, allò que hi és i no es pot tocar, que es veu i que no tè cos, que és contacte i que és distància, que és compàs i que és la dansa que mir.

Vida!

Podria dir-se que s'havia donat permís per mostrar la cara obscura que havia intentat amagar durant tant de temps i que , tammateix, la gent propera ja havia descobert.Es tractava d'acceptar que també podia esser presa de les baixes passions, a l'hora que amorosa i compassiva. La seva força hauria de sortir d'alguna manera, sempre més convenient alliberar-la i aprofitar-la en el seu benefici que dilapidan-la en intents d'amagar el que ja era massa visible als ulls dels altres. Una vegada havia pres consciència d'aquesta força i de la seva procedència, es va alleugerir la seva existència, fluint en el curs de la vida, aprofitant tot allò que el cau de la vida li estava posant davant. Se n'adonava que ara tenia gairebé l'obligació de prendre la seva capacitat amb les dues mans, per fer-se'n responsable i no deixar que l'energia es perdés en falsos camins que tammateix la desaprofitaven, fins i tot destruïen la seva essència. Tot i això, calia no baixar la guàrdia,en qualsevol moment podria tornar-se perdre en antics vicis, en dictadures de la memòria que corria pel seu cos. Calia de tant en tant prendre distància, aturar-se davant els impulsos de contentar als altres, respirar i identificar la vertadera motivació, identificar d'on venia el desig i cap a on la conduia. Durant tots aquells anys, sentia que de mica en mica les ocasions que ella havia somniat se li estaven escapant de les mans, vivint la vida dels altres, ocupant un lloc que no li pertocava, que no era el seu, que fins i tot estava invadint vides alienes, impedint tant el seu goig com els dels altres. Mirava enrera, i el mirall en el que s'havia vist reflectida, en realitat no la mostrava a ella, mostrava una vida que no era la seva i de la qual no se n'havia de fer més responsable. Ara, mirava endavant, i trobava miralls, en tots ells hi veia una part de si mateixa. Però, ja havia decidit mirar, identificar, entendre i acceptar, fent-se responsable del que era seu. La resta, ho deixava pels altres.

dijous, 23 de febrer de 2017

La Loma

La música la envolvía. Se veía a sí misma bailando entre multitud de personas, en la Loma, rodeada de caras sonrientes, de tez morena la mayoría, cabellos negros, ojos relucientes, cuerpos sensuales en continuo contacto, danzando en la plaza a ritmo de charango y flauta andina, tambores , guitarras y palmas, en una auténtica fiesta. El ritmo primitivo la mecía, aun sin saber los pasos, se dejaba llevar totalmente por los demás , de un lado a otro, alzando los brazos, buscando miradas. Pensaba en la energía especial que se crea entre las personas al bailar sin miedo, sin límites, personas que acuden desde cada rincón de la ciudad, desde los barrios, siguiendo el instinto tribal, buscando la belleza de los cuerpos en perfecta unión sin que el pensamiento interrumpa la cadencia. Ya formaba parte de todo ello, perdiendo la noción del tiempo ...De pronto, una vibración, era una notificación en el móvil, de nuevo, anoche hubo taller de danzas en la Loma. Aquí son las seis de la mañana...

Mestizaje

Subía a su recién estrenado apartamento, en un edificio compartido por una vecindad variopinta: estudiantes,personas solas, trabajadores de paso, que le daban al lugar un encanto especial. En la escalera, una voz potente de hombre, derrochaba juventud cantando "La Malagueña". Se escuchaba desde la calle, como si las puertas del lugar estuviesen abiertas para que ella entrara. Cautivada por la voz, se asomó a la ventana de la habitación, unas diez personas rodeaban al cantante. Con gestos y una sonrisa, la invitaron a entrar, la acogieron en silencio sin interrumpir la canción. El ambiente era especial, cálido, acogedor, casi mágico. Cuando acabó la canción aplaudieron como quien asiste a un teatro y le fueron haciendo peticiones. El cantante le preguntó a ella, la extranjera, cuál quería que cantara, especial para ella que acababa de llegar. -"La maza"? La sabes?. El sonrió y sin contestar, se la dedicó. Y así, continuó la noche, una canción tras otra, hasta que la sed les hizo marchar a tomar unas cervezas unas carreras más allá. Ella observó que era el sitio donde se encontraban cantantes , amantes de la música andina. El ambiente bohemio y familiar la cautivó. Sin saberlo, había encontrado una familia a pocos pasos de su nueva casa. Al amanecer, el cantante y un amigo la acompañaron y en el camino de regreso, se sentaron a cantar de nuevo en un banco en el parque mientras salía el sol. Fueron sus verdaderos amigos durante su estancia en la ciudad, su refugio ante la soledad, su ventana a la vida en aquellos meses.

diumenge, 19 de febrer de 2017

Un mirall

Un mirall o un miracle, podrien ser ambdues coses a l'hora. Haver trobat el mirall seria, pot ser, el miracle. Ella sabia que hi era, però no es veia reflectida, ben al contrari, veia al mirall enfora, de manera llunyana, amb molts punts de connexió i a la vegada, distant. I el miracle del temps i de la vida li havia posat davant, per tal que ella es veiès ara, quan ja estava preparada per fer-ho. El temps d'ambdòs havia transcorregut paral·lelament, dins dels mateixos ambients, s'anaven creuant sense trobar-se. Punts en comú, distàncies, i entre els dos, persones , històries, anys de protestes, viatges, països llunyans, cançons, ritmes i cadències... Pot ser ambdòs eren dos miralls que ara es reflectien un dins de l'altre, amb projeccions infinites, impossibles de contar, la imatge d'un dins de la imatge de l'altre, que reflectia la imatge d'un dins de la imatge de l'altre, i així infinitament, indefinidament... Aquell dia, al final del mirall, aparagué una imatge reflectida com un miracle: un ball, el ball de la vida que ara els unia, al final del mirall, a la meitat o a l'infinit, ...indefinidament...

dimecres, 15 de febrer de 2017

Elles dues.

El seu somni era allà abaix, un bosc tupid de tots els verds possibles d'imaginar; de sobte un llac, cases derruides, una esglèsia, edificis sacsejats pel terratrèmol de 1972, i aterrava l'avió. Ja era allà, al pais tan violentament dolç, com havia dit Julio Cortàzar. LLàgrimes als ulls i sense poder parlar. Un nuu a la gola, emoció, ganes de cridar i plorar de felicitat. Ningú li havia posat fàcil. Era la seva curolla des de que tenia disset anys , quan, a travès del llibre va sentir les olors, els colors, els paisatges tan ben pintats amb paraules. Era un sentiment, tot el que havia llegit li corria per dins del cos com la sava de l'abre de la novel·la de Gioconda Belli. Era com entrar dins d'un somni, tot se filtrava per la pell, pels ulls, pel nas, per la boca; les aromes invadien l'ambient, i es fixaven directament a la memòria.Tot era nou, tal qual ho havia explicat en Cortàzar al seu llibre. Immediatament, aparaguè ella, darrera d'un arbre. Portava amb gran dignitat, una bellesa extraordinària, cabells negres, pòmuls marcats i arrodonits, reforçats per una rialla dolça i, a la vegada, atrevida, casi infantil. No es podia definir la seva edat. Va saludar-la afectuosament. Sabia que duia notícies de la seva filla des de l'altre banda de l'oceà. No sabia gairebé quina era la relació, però fou suficient perquè elles dues s'estimassin just trobar-se, com la mare a la filla, com dues germanes que mai s'han vist i saben que un lligam molt fort les uneix. Fa molts anys que no es veuen, més de deu, i aquest lligam encara existeix. D'aquesta trobada entre elles no deia res el llibre de'n Cortàzar.

Avui, tornant a casa...

Tendria uns catorze anys. La història es repetia davant dels meus ulls un cop més. Aquell adol·lescent va pujar al mateix autobús que els seus companys de classe quan tornaven de l'Institut. I el delataren sense intenció, més aviat amb preocupació: "¿por qué no vienes a clase?". Ell, va baixar la mirada. No sabia què dir, ni s'atrevia a acostar-se a ells, es amantenia a distància, aprop de la porta per fugir de l'interrogatori quan abans. I un dels seus companys fixà l'atenció de tots els altres en l'skate del seu amic: "qué envidia de skate". Allò fou massa dur d'aguantar, no estava acostumat a que ningú l'esperàs i l'enyoràs, i a sobre, li alabàs alguna possessió seva. A la propera aturada va davallar de l'autobús i fugí aviat de la mirada dels companys de classe. A casa probablement no sabien que no havia anat a classe, ell arribà a la mateixa hora que els altres, però a casa no li demanarien "cóm has estat?, com t'ha anat?, a casa segurament no hi hauria ningú, ell arribaria , menjaria qualsevol cosa i tornaria a sortir al carrer, amb el seu acompanyant fidel, el seu skate. Al dia següent, va sortir de casa a les set i mitja del matí, per agafar el mateix autobús que els seus companys, i baixaria a la mateixa aturada que tots, tornaria a casa a l'hora de dinar, com tots els altres companys que li dirien "¿porqué no vienes a clase?". A ell li faltava que es completès la frase: " te hemos echado de menos". Però no ho sabia..... Vint i cinc anys enrera, ja va passar el mateix davant dels meus ulls, però era a un altre barri...

dimarts, 14 de febrer de 2017

Cinquanta anys per agraïr.

...i de sobte te pasen per davant les imatges llunyanes, en blanc i negre dels dies a la casa d'estiueig dels padrinets, on de nina caminava descalça i sense roba, entre la casa gran i la dels amos, amb pedres i fulles de pi clavant-se als peus,els braços i els pits de la meva padrina, tan acollidors, els dies aprenent a colcar en bicicleta, les baixades pels tobogans de la fira amb el pare , els gelats gegants compartits amb la mare, les excursions amb l'escola, els partits de volei a l'hivern quan el fred ens deixava les mans insensibles, les hores de pati jugant a amagar-se, les rialles amb els companys de classe, les dissertacions al bar del la universitat sobre qualsevol tema, els somnis compartits, els viatges i les estades a països llunyans, els projectes de vida no acabats, els amors que no varen poder ser, les converses entre amigues a al cantó del carrer, sobre la vida, els amors i les maternitats, els fills al bressòl, els amors que s'apaguen , els anys que han passat i la vida que ens ha quedat. I en resum, diria, quina sort de vida que he tingut i que tenc. Gràcies.

diumenge, 12 de febrer de 2017

Mirar amb altres ulls.

Mirava a aquell home, a la caixa del supermercat, ordenant la compra dins de les bosses, preocupat per l'ordre, vigilant que els queviures que havia elegit dins de les seves possibilitats per dur-l's a la seva família. L'acompanyava un dels seus fills, ambdós estaven contents, se'ls veia conversar amb una complicitat sana, natural de pare a fill. Aquella imatge em va produïr una sobtada tendresa que em va commoure. Aquell home, atractiu, de faccions ben marcades i amb una simpatia sencilla i noble, era la representació de la cura cap als seus. L'imaginava treballant dur a l'obra o al camp tota la setmana, i dedicant el dissabte a invertir el seu sou en la compra del necessari per alimentar a la família, més algunes llepolies per compartir amb alegria a casa. Anava a fer la compra amb el seu fill, per tal que aprenguès ja de nin, quines serien les seves obligacions quan arribi a adult. Mentrestant, ella haurà quedat a casa amb la resta dels seus fills, o haurà sortit a fer un tè a casa de les amigues, cunyades, cosines, germanes, paisanes.I riuran, riuran estrepitosament sobre qualsevol cosa, s'explicaran les nits amb els seus marits, les notícies que els hi arriben des del Marroc o se'n riuran de nosaltres, dones i homes amb mentalitat omnipotent, que hem fuit de la tribu, perquè no entenem on està el goig de la vida....

dimecres, 8 de febrer de 2017

Desaparece...

Quizás jamás sabrían si se sentían atraídos por esa atmósfera especial de alegría, intimidad, confianza en la que se sumergían irremediablemente, o si , por el contrario, esa atmósfera la creaban ellos al aproximarse íntimamente. Sería el propio temor a que la magia desapareciera, el mismo miedo el que provocaría que ese ambiente se desvaneciera con el paso del tiempo.

dimarts, 7 de febrer de 2017

La línea de peligro.

Con aquel mensaje, ella sintió que ambos estaban a punto de traspasar la delgada línea roja que los mantenía al margen de la zona de peligro. Hasta el momento, las conversaciones se paraban en el punto en que se acercaban a esa línea invisible. Aquel día se encontraron y tan solo intercambiaron mensajes superficiales, a instancias de ella, que quiso poner a prueba la frialdad de la situación. Quería compartir con su amiga sus pensamientos,la confusión en la que se encontraba inmersa. Ya se lo había contado a su confidente, porque se lo supo leer en el rostro.Lo que hubiera podido ser y no fue, estaba aquí, ahora. Él había vuelto a hacerse presente en la vida de ella, en la que entró de repente y sin avisar, como quien no quiere la cosa. El juego había empezado a tomar un camino demasiado lleno de riesgos, absolutamente evitables. Cuando ella le pidió el número de teléfono a él, enseguida supo que habían pasado a otra fase: si no ponían freno, se iba a traspasar la línea roja que les separaba del peligro. Fue una noche mientras hablaban de la actual relación de él con Flor. En lugar de enfocar la conversación hacia las predicciones de futuro, ésta de repente se giró hacia el pasado, hacia el momento en que ambos se conocieron. Si se seguía en esta línea, ella advirtió a Jítxol del peligro que corrían. Aunque no era su intención, ella percibió que a él le gustaba el juego. Con todo, no tocaron el tema, nunca,pues si lo rozaban, ya se entraba directamente en la zona pantanosa. Era mejor hablar sobre otros temas que recordar las largas charlas en la juventud, en la noche, bajo las estrellas, en el patio de la casa o en la playa solitaria. Como decía su amiga:"_ Si se acerca, cae rendido."

dilluns, 6 de febrer de 2017

Complicitat

Havien compartit converses i cartes, sobre música, sobre cine, sobre llibres, sobre somnis i llocs per visitar. Sense pensar-ho, coincidiren diferents estius a diferents llocs del païs, ella acompanyada de la parella del moment. Ell, sempre viatjava sòl. Passaren anys escrivint-se cartes, quatre o cinc fols de reflexions, ben profundes, passaven de confessions a comentaris de llibres, recomanacions sobre pel·lícules, directors, bandes sonores,i entre tant, ganes de veure's ells dos, sense ningú més. Una setmana va ser suficient, arribaren a una intimitat transparent com la camisa de dormir d'ella... es llegien el pensament, les paraules s'amuntegaven, tot just amb una mirada sorgia una idea acompanyada d'una expresió còmplice. I rialles, moltes rialles. Disfrutaven mirant cap allà mateix, ell li mostrava la lluna vermella de Madrid, ella li explicava que a la fí es sentia lliure, que volia volar, partir als indrets que descrivia Cortàzar al seu llibre... El dia que ella partia cap a casa, les seves mirades es varen creuar perillosament, passant l'un a través dels ulls de l'altre: "...a tu et passa el mateix que a mi?", silenci, respiració accelerada, els llavis es rossen, l'aire del nas d'ell en les galtes d'ella, els llavis es cerquen, i sobra la roba, sobra la maleta, sobren les paraules,....

dissabte, 4 de febrer de 2017

Aigua

L'aigua tèbia llisca des del meus cabells baixant per les espatlles cap als glutis, cap al ventre, arrossegant tot allò del que em vull desprendre cap a l'aubelló de la dutxa...i em vénen les imatges del nostres cossos davall de la canaleta al riu de Navapalos. Els nostres cossos nuus, acalorats pel treball al sol, esperant l'hora del bany per sentir l'aigua lliscant per damunt nostre, aigua clara, sedosa, alegre, que ens refrescava i embellía. Els veïns del poble del costat, apareixien a aquella hora per emplenar els seus barrals de l'aigua de la font vora el riu, per no perdre's aquell espectacle de bellesa i erotisme davall el broll ...no ens preocupaven les seves mirades , ens omplia la sensació de la frescor, de la pell brillant sota el sol, els crits i les rialles còmplices entre joves de vint anys. I torn a la meva cambra de bany, mentre em llisca l'aigua tèbia, i m'imagin el camí de l'aigua que ara em toca, des de les roques de les muntanyes que veig des de la meva finestra, cercant el cau del torrent, cap a la font i les síquies que la conduïen cap a casa, aigua fresca, neta, cantarella, portadora d'alegria, de vida...no em queda altre que dir: "Gràcies per aquest plaer..."

divendres, 3 de febrer de 2017

Una troballa

Avui he trobat aquest blog que vaig iniciar fa casi quatre anys, quan encara podía mirar per una altre finestra que ara ja no és la mateixa per la qual puc guaitar ara. I m'he emocionat quan he llegit allò que vaig escriure pot ser sense pensar, sense estructurar, només deixant fluir les paraules, que tantes coses volen dir. Una de les meves grans maneres d'evadir-me de la realitat va ser la lectura, per això els llibres eren la meva finestra al món , tant al món físic com al món dels somnis. Llegir em transportava, em transporta encara, a altres realitats. Em provocava, em provoca, somniar amb visitar altres països, altres cultures, altres mirades, altres maneres de viure. I em va donar a conèixer la màgia de les paraules, la màgia del llenguatge, en mans de Julio Cortázar, Gabriel García Márquez, Gioconda Belli, Isabel Allende, Mario Benedetti, Ángeles Mastretta,...de com les paraules poden fer-te olorar, mirar, sentir una historia escrita...