La vida...

Una entrada "sense títol", música de fons, evocant el ritme lent i acompassat, de les guitarres, suaus, repetitives, màgiques, envoltant encisadorament el paisatge vermellós, roig, groc, negre, àrid, cap a les hamades, cap al silenci, la intensitat de les sensacions i de la vida, cap a la profunditat de la mirada de les persones que allà te trobes, i que et miren com si t'esperassin, a un lloc on no s'espera, on només s'accepta, on esperar és deixar passar, sense esperar, on el temps no corr, passa al seu ritme, al ritme que m'evoquen aquets sons...i torna a començar ....

Qui sap si un dia....

De cop i volta, una foto, que pot ser sense propòsit, m'ha arribat al fons de l'ànima, pot ser no tenia importància, pot ser si per tu també la tenia.
I és per a mi, la connexió amb aquella dona que no m'he pogut treure del cap, la mare d'aquest infantó que sostens entre els teus braços. El miracle de la vida, a un lloc inhòspit i per a mi, encisador, on la soletat és la reina, on cadascú és té a si mateix, on aquest nadó és l'exemple.
I em fa connectar amb els dos moements que m'uneixen a aquella dona senzilla, que caminava per l curs sec del riu, al desert, amb el filló empolicadet a la seva esquena, i l'atre de la maneta, al pas lent i amorós que ella marcava, sota un sol inclement, del mes d'agost, on sembla que la vida no passa, i a l'hora, sembla que tot és vida.
Ara, mirant la foto del seu bebé, m'asseuria devora d'ella, per compartir la seva presència, percebre la seva fortalesa, i deixar-me dur dins dels seus ulls profunds, aquells que guaitaven per mirar-nos passar, sota la melfa verda amb flors vermelles...
I contagiar-me de la naturalesa forta i flexible de les mares del desert...
Qui sap si un dia....
http://zagoradeserttravel.com/