divendres, 8 de desembre de 2017

Davant els ulls.

La classe és plena, sortiu de la feina, i destinau unes hores a aprendre la llengua del pais que la vida ha escollit per a voltros i les vostres famílies.
Sou més de seixanta, no puc recordar tots els noms, Mohamed, Aziz, Mazgrout, Ali, Youssef, però si puc enumerar el lloc d'on veniu: Nador, Saka, Saio, Guercif, Beni Mel·lal, Selouane, El Arwoui. Alguns, heu arribat fa pocs mesos, i casi no ens podem entendre amb les paraules, però si amb les mirades: hi ha incertesa i desconcert...què ens està dient aquesta dona? per què ens demana tant? quí és? per a què? 
Els que estau aqui fa anys, necessitau saber més del pais en el que ara viviu: heu arrelat aqui, teniu família al Marroc, a Bèlgica, a Holanda, a Alemània, qui sap si tornareu partir, però ara és massa dur tornar a partir, me deis.
I a fora, la gent no sap, la gent no vos coneix, i heu de sentir el despreci i la desconfiança cap a allò desconegut, cap allò que ens invadeix, que ens destrossa lo nostro, que no respecta a les nostres dones, que no s'integra, que roba, que no guarda les nostres costums, que s'amaga i no vol sortir.
I a fora, voltros me deis que veis aquest mur, aquesta paret que no podeu atravessar, perquè sentiu el rebuig, allò que no vos han contat que vos trobareu. I sembla que no volem saber que la dignitat no es perd i que el que ens enfronta és la recerca de la vida digna, aquella que en el vostre lloc no heu trobat i que vos han contat que aqui la trobareu...I un cop aquí, vos trobau que desconeixem el significat de la paraula dignitat perquè ens varem pensar que mai no la perdriem. I ens deis que ja l'estam perdent, en el més essencial, que és el respecte als nostres majors, i a la vida, que és aquell tresor més valuós i que no sabem com ens ha vingut. I ...amb els ulls me demanau, ....com sortim d'aquest cercle que mai acaba i que ens duu a la més profunda de les tristors....


dissabte, 11 de novembre de 2017

La violència de les paraules

Tens 14 anys, pot ser 13, ganes de fer-te sentir, una pedra preciosa per pulir, i ets, si tot va bé, com els teus companys i companyes de classe, el nostre futur. Vols estudiar una carrera, vols formar part de la societat que t'envolta, però saps que així no anam bé i que alguna cosa hem de canviar.
A tu, com a la resta de companys i companyes de classe, t' agradaria una societat més igualitària, més respectuosa amb la diferència, en definitiva, un món millor on poder dur a terme els teus somnis, somnis d'adolescent, que, qui sap, si algun dia es podran convertir en realitat.
I , davant tot aquesta incertesa, tens la fortalesa de manifestar-te davant el teu grup d'iguals, per mostrar la tristor que et produeixen paraules que, sense incloure cap insult explícit, te transmeten un missatge que et fa mal, sobre tot, quan venen de les persones que més t'estimes en aquest món: el teu pare i la teva mare. I , em dius, amb un nuu a la gola, que aquesta frase de la que parlam avui, te fa mal, te fa un forat al cor i te deixa un profund dolor. I, la teva valentia, fa que la resta de companys i companyes aixequin la mà per demanar la paraula, i t'acompanyin dient: "a mi em fa també molt de mal que els meus pares o les persones que se suposa que m'estimen me diguin que no servesc per res, quan duc una mala nota, he posat malament el rentavaixelles, o he deixat la meva habitació desordenada".
En un mes que parlam de violència de gènere, parlem també de la violència que s'amaga a les paraules que deim a qui estimam.

divendres, 13 d’octubre de 2017

Tres....

De sobte, el cos es remou, sense motiu aparent, apareixen de sobte sensacions de bolero, les ganes de plorar, la tristor, la nostàlgia oblidada, el dolor profund de la ferida que es ressent en dies de tormenta... I sorgeix la incertesa, el neguit, la incomoditat per tornar a sentir emocions que ja es creien transformades, la inseguretat per no saber si cal controlar o simplement, deixar passar, contemplar les emocions com  una part del meu cos, el que  em deixa sentir la  tristor, la  inseguretat, la por , i també l'amor,  l'alegria, el plaer, la satisfacció, la força per tirar endavant...
Mentres, cada capítol és menys tràgic que l'anterior , amb més ingredients per a escriure el proper, amb les  vivències contemplades des de l'altre banda, nous descobriments que la vida m'ofereix, per fer-me saber que paga la pena prendre decisions, que el dolor passa, que l'alegria es recupera i que quan deixi de sentir, deixeré de viure.... 
Hasta cuándo...

diumenge, 10 de setembre de 2017

Un viatge.....

Sense poder deixar de banda el viscut, els dits escriuen sols tot allò gravat a la memòria en aquets dies en que s'han anat endinsant en un viatge ple de vivències que  han quedat clavades en la memòria i en l'emoció.
Amb la intenció de  poder deixar en l'escrit tot allò que volen guardar com a tresor, per a poder reviure i realimentar-se de la força que els ha acompanyat tot el trajecte.
Des dels passejos  per l'Albaicín, el Sacromonte i l'Alhambra com a avançada al que després d'atravessar l'Estret els esperava.
Cada kilòmetre estava pensat a consciència, amb una finalitat, per tal que ell poguès endinsar-se lentament, devora la mare, en un país encisador per la llum, els colors, les olors de fum,  carn,  fruita, terra i  perfums exòtics, la música, la gent al carrer, els infants jugant amb la imaginació al carrer animant el paisatge, les dones de la muntanya traginant ramat o productes als mercats, i les converses dels homes mes majors,  sense rellotge al voltant d'un tè dolç i suggerent...
I així ha estat, multiplicat per l'inimaginable. Fins arribar al desert, de manera casi natural, inevitable, perquè la màgia del Marroc els va dur fins allà, ...a viure una de les sensacions més impactants per ambdòs, sense dubte.
Dos viatgers en perfecta companyia, donant més importancia al camí que al destí, al moment  més que a als plans, deixant-se dur per l'energia del lloc, on "la prisa mata, amigo" i el temps no compta, on es gaudeix la  calma,  la calma que transmet el paisatge de terra roja, intensa, que indica la proximitat de terres desèrtiques, abans inundades d'aigua, plenes de restes de la vida que un dia  hi va haver, de la qual només en queden les pedres...
I queden hipnotitzats pel negre de les muntanyes pedregoses, paratges casi lunars, que vigilen sobiranes, altives, deixant als ulls i a la memòria una impromta impossible d'esborrar, magnètica, que  demana tornar-hi a mirar, girar els ulls enrera per no perdre ni un detall, perquè la seva força els acompanyi tot el camí... I en primera plana, aquells infants que els sortiren a camí, des del fons d'un desert inhòspit i encisador a l'hora....



dimecres, 23 d’agost de 2017

No te puc oblidar



En el camí de tornada i ,  de fons,  la música que ens convida d'Oum (...come to Taragalte...) . Brollen les sensacions, els sentits s'aguditzen, deixant de banda la conversa amb els companys de viatge, els ulls 
fixats en la immensitat  en el camí de tornada, encara en el desert, on les ones sinuoses  que forma l'arena amb les seves dunes desapareix ,  per transformar-se en una extensió interminable, hermosa i dura a l'hora, on l'aire és calent, sec, i el cel clar, d'un blau intens, després d'una nit obscura i brillant,  màgica  sota la cúpula dels estels...
Un nuu a la  gola i la sensació en el cos d'estar a un dels paratges més meravellosos als que la vida m'ha duit, i un  profund agraïment al destí, tot i estar invadint una intimitat que correspón a les persones que aquí hi habiten, nòmades impossibles, humanitat flexible i forta, com els arbres que broten espontàniement, d'una duresa i simplesa extraordinàries, amb fulles verdes quan   la humitat ho permet, fruites verinoses per si caus en la temptació de tocar-les...
Metàfora de la vida, aquí al  desert, on l'impossible no existeix, on la natura és més poderosa que enlloc, on la monotonia és la riquesa. No ho puc oblidar.

Paisatge indescriptible de camí a Foum Zguid



diumenge, 20 d’agost de 2017

El nostre potet d'arena del desert.

M'has duit al desert, has sigut tu, tot i que jo he preparat el viatge i m'he fet càrrec de la logística, hem partit plegats amb el teu esperit jove i les teves ganes de conèixer el món, com me vares dir, a través dels meus ulls.
I partirem plegats cap a una experiència que anticipavem intensa, que sabiem que ens aportaria molt a la nostra relació i a la manera de veure la vida.
El viatge, fill meu, ha superat qualsevol expectativa. Jo encara no he pogut acabar de païr el que hem viscut aquets dies entre Granada i Foum Zghid. Un viatge preparat a consciència, fent molts kilòmetres, tots pensats amb un sentit, amb una finalitat, que era endinsar-se a poc a poc en un pais que ens havia d'aportar i portar a noves maneres d'enfocar la vida, contagiar-nos de la força de les persones que hem visitat i de les que ens hem anat trobant en el camí.
Ara és prest encara per dir què ens haurà aportat en el futur, si més no, podem dir que el trajecte ens ha suposat conèixer persones corrents, que són exemple de força i resiliència, referents, com bé vares dir, que ens han marcat al llarg de tot el viatge i que ens han facilitat endinsar-nos en una cultura no tan distant a la nostra, i a l'hora tan allunyada en les formes i, sobre tot, en la manera de medir el temps.
La complicitat ens ha acompanyat tot el viatge, hem compartit pensaments, mirades, comentaris, rialles  i gestes que ens seguiran per la vida. Sent , ara mateix, tant d'agraïment al que hem viscut plegats que voldria guarda-ho per sempre, que no es perdés, poder-ho atrapar en un potet de vidre i ensumar-ho de tant en tant per recordar tans bons moments i tanta energia enriquidora. Tal vegada aquest escrit ens serveixi com a potet d'arena, aquell que tu volies dur del desert, i llegint-ho fos com si ensumassim i tocassim el viatge.
És per tu. T'estim , fill meu.

dissabte, 19 d’agost de 2017

Fàtima, Zohra, Aicha, Fatiha, Khadija

Et tenc gravada a la retina i no et conec, no sé qui ets, i no puc deixar de pensar en tu, Fàtima, Zohra, Aicha, Fatiha, Khadija...sigui quin sigui el teu nom, m'has donat una lliçò sense voler, passant per davant noltros al desert de pedres, arribant a Foum Zguid.
Venies de recollir aigua a un dels pous del desert, caminaves portant un bebé a l'esquena, embolicat amb un mocador per protegir-lo del sol inclement del desert, en l'estiu. Caminaves al pas del teu altre fillet d'uns dos anyets, que ens mirava passar amb atenció i curiositat. No sabia si aturar-nos o seguir, nosaltres erem turistes, no et volia molestar, i a la vegada, em sentia petita i avergonyida davant tu. Te record clarament, la única nota de color  d'aquell paisatge inhòspit, on  l'arena i el negre dels macs que quedaven a sobre, mostraven la duresa del terreny, durant  kilòmetres i kilòmetres, impossibles de descriure. Et veig la silueta, els ulls miraven amb humiltat i saludaven expresivament al nostre guia, a qui deus veure cada setmana, portant gent a viure una experiència única, tot i que incomparable amb les vostres vides.
Record la teva silueta tapada amb una melfa verda, estampada amb flors vermelles, les teves sandàlies senzilles, els teus peus cremats pel sol i secs per la pols del desert. I a les teves espatlles, un mocador creuat amb un bebé que havies parit allà, tu sola, sense cap ajuda, més que el teu instint i pot ser l'exemple que t'havia deixat la teva mare. I al teu costat, l'altre fillet a qui acompanyaves amb amor, caminant al seu pas.
Vaig mirar la tenda on et dirigies, era una estructura simple, amb uns troncs que sujectaven unes teles i uns plàstics, la vostra única protecció del sol. Vaig suposar era la teva casa durant uns mesos, mentres el petit ramat podia pasturar i menjar les fulles d'aquells arbres tan secs. Uns arbres adaptats al desert, forts, capaços de sobreviure sense pluja ni roada.
Passant devora jo me vares mostrar la teva grandesa a la vegada que la teva humiltat i vaig intentar comprendre la teva fortalesa des de la meva ignorància i la meva debilitat. Fortalesa per adaptar-te a allò que no es pot dominar, allò que és així, que no es pot canviar, que és imprevisible, ... Me sent petita al teu costat.