dilluns, 15 de maig de 2017

La lluita.

I el costat obscur, sempre present, intentant sortir de la foscor, on no hi vol romandre més, perquè mantenir-se amagat esgota, et deixa sense forces, unes forces que ara són necessàries per mostrar el costat luminós. I pot ser l'esgotament per aquesta lluita és la única responsable de no deixar sortir tot allò que paga la pena, que tanta por hi ha de mostrar, i que tantes vegades veim en l'altre i l'envejam, l'envejam amb vanitat, amb el desig ferme de que res li vagi bé, de que no  pugui ser millor que nosaltres, de que el seu llum faci que vegem les obscuritats internes i no les volguem reconèixer.
I quan aquesta lluita es torni un riu,un riu que fluexi cap a la mar, sortejant bots, pedres, roques, llimant el cau per on passa, ampliant les voreres, alimentant les terres fèrtils per les que passa, només llevors, la pau i la serenor de la mar en calma deixaran enrera lluites del passat, de la incapacitat d'estimar-se a si mateixa.

dimecres, 10 de maig de 2017

Incertesa.....

Quan la seguretat ja no existeix, els dubtes sorgeixen irremediablement, sense compassió, atropellant-se uns als altres, mentre el cor s'accelera i els pensaments roden una i altre vegada en la mateixa direcció. De sobte, una idea interromp aquest cicle, per dir, que una porta tancada, dona pas a una altre oportunitat, que la vida és un obrir i tancar constants i que mai s'acaba la incertesa. Els pensaments corren més ràpid que la voluntat, que la capacitat de raonar, i els dubtes es tornen en incerteses, provocades per els pensaments, i les emocions me fan entrar dins l'ull de l'huracà, per perdre'm a mi mateixa, en la por a perdre tot allò que pensava havia assolit, quan res d'allò era una certesa, perquè la incertesa s'amagava darrera la por, la por a que allò no fos veritat, i realment no existís...

diumenge, 7 de maig de 2017

El moment.

Possiblement era allò el que havia demanat. Possiblement la tendresa entre dues persones era allò, l'amistat profunda, l'estimació una per l'altre, la disponibilitat per atendre una conversa, per fer-se companyia en la soletat, per contar-se una alegria, per rebelar un pensament, sense por a que l'altre s'enfadi, per estar disponible quan l'atre ho necessita. I poder-ho demanar, i saber que la resposta sempre serà un sí, estic aquí pel que necessitis. Incondicionalitat. Connexió i estimació. I pot ser això hi hagi estat sempre, i pot ser això sigui el moment.

dimecres, 26 d’abril de 2017

A un lloc qualsevol, un horabaixa en sortir de classe

Mentres em canviava de roba, observava al meu alrededor, la voràgine i el caos entre bosses, banyadors, gorres i xancles, aigua, xampús, aixugadors de cabells, crits i renou, infants que corren d'una banda a l'altre, jugant a tancar i obrir portes de les taquilles,
 Plim! Plam!,
_ Aiii...m'he engrunat! ... aaaahhhh....mamàaaa
_ idò, siii, ens mudarem la setmana que ve, ara ens estan acabant sa cuina..
_ Ahhh...idò no sabia que seriem veinadesss,...oooohh..
Un infantó de devers vint mesos ha acabat de fer pixo,
_ mamà, ja estic
_ idò, venga, ràpid, que feim tard, lleva't ses sabates i poset es banyador!!!!!
_ Marinaaaaa!!!...vengaaaaa...surt de sa dutxa que avui s'ha fet tard.
_ Au, Marc i Lluc, venga, ràpid a sa dutxa, ..Vengaaaa...què esperes Marc! ... i perquè tires sa bossaaaaa????
_ No l'he tocadaaaa...ha caigut sola!
_ I on has posat sa sabata?
Es ninet d'uns dos anys, tremola i es posa a plorar,
_...tenc freeedddd....aiiii....buaaahhhh!
_ Però on has posat sa sabataaa???
Jo me vestia al costat, corrensos, perquè no me renyassin també a mi...buuuf...quin estreeessss...
Sa sabata era dins sa bossa que havia caigut enterra, mesclada amb tota sa xismeria que havien recollit d'enterra
Una mare entra amb un cotxet. La nina, que dormia, es desperta plorant, no vol anar a nadar...
_ Venga....Caterinaaa....que t'has dormit! Baixa i desvestit,...que ja t'esperenn
_ Holaaaa...com estàs, ohhh, quina casualitat, i sa teva? Quina és?
_ Està a sa dutxa! ...se dutxa sola mentres jo vestesc al petit..
_ Brunoooo...vols llevar-te es banyador i aficart-te ben davall de s'aigua!!!
_ Venga Maria Bel, entra a sa dutxa...
Sa mare, amb sabates des carrer, s'afica a sa dutxa a posar sabó  a la seva filla...
_Quieres que duche al tuyo??'
_ Nooo...ahora voy....venga Marina, date prisa...
_ Au venga, ara no te moguis que t'he d'aixugar es cabells...


I tot aquest relat, ambientat entre crids, renou, aigua pel terra, bancs de fusta plens de roba, pintes, sabates, banyadors xops, tovalloles i bosses, cenalles i demés xismes....

 I jo me demàn....és necessari que anem totes i totes corrensos a dur als nostres fills i filletes a estressar-se els horabaixes?... quan a casa, amb un bon berenar, unes quantes joguines, un poc de música clàssica, un quadern de dibuixar, uns amiguets amb qui compartir jocs, no s'amacudeix res millor,...

diumenge, 23 d’abril de 2017

Calma.

Rodejada de  quaderns plens d'escrits, reflexions i emocions contades en els darrers anys, on la tristor era la protagonista, m'invaeixen les ganes d'expresar la tendresa que puc sentir en cada un dels moments de la meva nova vida, a la casa que m'acull, amb la força que m'acompanya.
Una conversa amb els meus fills , amb complicitat i rialles, amb confidències, amb descobriments, amb la sensació d'haver pres la decisió correcta, per gaudir dels moments anhelats.
Mir enrera per no tornar-hi, per posar les forces en l'avui, en sentir el goig que em dona la calma, la calma en la relació amb la gent que m'estim, una calma que em permet absorbir cada moment compartit. I reb el millor regal, que és una conversa entre dos adults, que miren cap endavant, que es volen menjar el món , com me'l vaig voler menjar jo i no em vaig donar permís.  La tendresa és això, acollir-vos en el niu, pensat precisament per això, per acollir-vos quan ho necessiteu.
 .


dissabte, 22 d’abril de 2017

Afuera

Y seguían ambos con el juego de quererse sin decírselo, a encontrarse sin ser vistos, a rozarse locamente hasta los éxtasis, por no conformarse y repetir.
Y el tiempo fluye, va pasando, como una serpiente, entre los dos, rozándoles, para hacerles ver que se les escurre, que les patina sobre la piel, que se les escapa de las manos.
Y afuera, los demás, observándoles, viéndoles bailar, reírse, mirarse, hablarse, rozarse, imaginándoles, retozando en la desnudez, cruzándose piernas y brazos, rozándose las caras, los labios, los ojos, los sexos.
De nuevo, las distancias se hicieron cada vez más cortas, desaparecieron , se buscaron y se encontraron. Y se fueron descubriendo los olores, los sabores, los suspiros, los alientos, las salivas, los fluidos.
Siempre con un tercero entre ella y él, el miedo a verse descubiertos, el miedo al amor, a la cercanía, a mostrar la ternura, siempre presente en sus encuentros.
Afuera saben. Mientras, ambos, se esconden.

Sus caminos

Y cada uno pudo volver a su ser, a su camino, a su vida. Se separaron, tomaron distancia, se enfadaron, se enfrentaron, se dieron la espalda. Poco a poco, volvieron a unir sus miradas hacia aquello que  habían creado: dos vidas más que tarde o temprano se separarían de las suyas, que tomarían una parte de él, una de ella, para crear sus propios caminos.