dissabte, 28 d’abril de 2018

A mí, també...

Tornam a estar sols, 
Me crides pel meu nom,
Me demanes amb aquella veu,
Amb  aquell tò que jo ja conec, 
Que això és entre tu i jo, 
Vols esser amable, 
Desconfii de tu, 
Me fas por,  
Sent les  cames clavades enterra, 
El meu cor s'accelera, 
Deix de sentir el meu cos, 
Desig que allò passi aviat, 
No em puc moure, 
El cor me batega, 
Tenc els peus aferrats enterra, 
No em puc moure, 
No sent el meu cos, 
El cor em batega al coll, 
Un nuu tanca la gargamella, 
No me puc empassar la saliva,
El cor em batega a la boca, 
M'aufeg, 
Faig el que em demanes, 
Vull sortir, 
Allà està fosc,
Tenc por, 
Sent la por dins del  meu cos,
Sent la por al coll
Sent la por al ventre
Sent la por a les cames
Sent la por a la gola
No puc sentir el meu cos
Vull que acabi
Vull les mans d'ella que em treguin d'allà
Vull cridar, no puc
La por a la gola, 
No puc cridar....
Tú, et tornes a vestir
Jo, em sent bruta
La por s'instala al meu cos,
Ara li dic CULPA.

Mujeres.



A menudo me vienen imágenes de la intimidad compartida con vosotras, mujeres, transmisoras de vida,  amigas, adultas, portadoras de  feminidad y fuerza , presencia, acogimiento, y ternura.
No pude fotografiar aquellas escenas, que sólo os corresponden a vosotras, madres, hijas, hermanas, que entorno a una mesa, sentadas en el suelo,  compartíais risas, canciones, palabras secretas, reproches, rimas, miradas y códigos sólo descifrables por vosotras.
La ausencia de hombres en la sala transmitía ésa complicidad que ni palabras necesita, que se acompaña de miradas, gestos y risas, y ahora, recién llego de otro de éstos encuentros, retomo el texto, con la energía que me transmitís, mirándoos, cada una con su propia historia, en la otra orilla, aquí al lado.
Somos del mismo lugar, la Vida.

Instants....

Recollida a casa, sola, amb la música i repassant les imatges de les coses que he viscut , sense dubte em qued amb els moments en els que vos he tingut als dos devora, en els que he pogut sentir que vos disfrut com a fills i com a persones,  que formau part de la meva vida, amb les ganes de viure i de sobreviure que m'aportau.
Si d'una cosa estic segura és que cada moment és únic, que passa com l'aigua del riu i que mai torna a esser igual, i que per això, els anys m'han ensenyat a assaborir els instants com si no hi haguèssim d'esser-hi demà.
Quan tanc els ulls, 
Tanc  els ulls mirant cap al 2017, i tenc davant aquells dos dies amb voltros en el vaixell, tan junts, navegant en una mar blava, camí de Cabrera, conscient que són moments que no puc agafar amb les mans, i que sí puc guardar al meus records...

Abraçar la tendresa

Una abraçada acompassada, una etapa tancada amb amor, mirant enrera amb tendresa, comprenent que fou així com fou perquè no podia ser d'una altre manera i que hem après a viure, plegats , tot i que per camins diferents.
Hem pogut aprendre a abraçar-nos amb tendresa...i que la tendresa ens abraci...


divendres, 27 d’abril de 2018

Sólo si te digo que sí

Sólo si te digo que sí, es sí,
Sólo cuando te digo que sí, puedes traspasar mi intimidad
Sólo cuando me dices que sí, puedo traspasar tu zona de proximidad
Sólo cuando te digo que sí, me puedes tocar
Sólo cuando nos decimos  que sí, nos podemos acariciar
Sólo si queremos tú y yo, es sí,
Sólo si tu y yo nos entendemos bien, es sí
Sólo si me siento bien contigo, va a seguir siendo sí,
Sólo si cuando hemos empezado y tú y yo, nos sentimos a gusto, es sí,
Sólo  cuando tu y yo lo pasamos bien,  es sí
Sólo  cuando tú y yo estamos conscientes, es sí
Sólo  cuando tú y yo somos conscientes de lo que pasa, y disfrutamos, es sí
Sólo cuando hay igualdad entre tú y yo puede ser un  sí
Sólo cuando hay repeto entre tú y yo, el "Sí" tiene valor.

Si hay inseguridad, no sigas, el sí puede pasar a ser un No por mil razones:
Porque no me gusta
Porque me he puesto nerviosa
Porque te ha entrado prisa
Porque no te gusta
Porque eres más poderoso o poderosa que yo
Porque me duele
Porque me siento culpable
Porque invades demasiado mi espacio
Porque no te gusta que sigamos adelante
Porque hemos bebido demasiado
Porque nos sentimos mal
Porque el miedo de seguir nos paraliza
Porque seguir, me deja muda, inmóvil
Porque no queremos violar la intimidad de la otra persona
Porque no queremos tener que declarar en un juicio que lo que hacíamos traspasó unos límites que nos hacen daño
Porque no quiero tener que escuchar en la radio que me violaste, que me la metiste por todo y no pude decir que no
Porque es mi cuerpo, y sobre él, sólo mando yo,
Porque  sobre el tuyo, sólo mandas tú
Porque si lo haces sin un sí, abusas de mí
Porque si abusas de mí, me agredes
Porque si me agredes, me violas
Porque si me violas, dejas de ser persona
Porque si me violas, me anulas
Porque si tú me agredes, es a ti a quien hay que juzgar
Porque .... no quiero que todo el mundo sepa que me agrediste
Porque ...no quiero que se cuente cómo me agrediste
Porque si la agresión ya fue terrible,
airearla a los cuatro vientos, me mata.


dijous, 29 de març de 2018

La vida...

Una entrada "sense títol", música de fons, evocant el ritme lent i acompassat, de les guitarres, suaus, repetitives, màgiques, envoltant encisadorament el paisatge vermellós, roig, groc, negre, àrid, cap a les hamades, cap al silenci, la intensitat de les sensacions i de la vida, cap a la profunditat de la mirada de les persones que allà te trobes, i que et miren com si t'esperassin, a un lloc on no s'espera, on només s'accepta, on esperar és deixar passar, sense esperar, on el temps no corr, passa al seu ritme, al ritme que m'evoquen aquets sons...i torna a començar ....


diumenge, 18 de març de 2018

Qui sap si un dia....

De cop i volta, una foto, que pot ser sense propòsit, m'ha arribat al fons de l'ànima, pot ser no tenia importància, pot ser si per tu també la tenia.
I és per a mi, la connexió amb aquella dona que no m'he pogut treure del cap, la mare d'aquest infantó que sostens entre els teus braços. El miracle de la vida, a un lloc inhòspit i per a mi, encisador, on la soletat és la reina, on cadascú és té a si mateix, on aquest nadó és l'exemple.
I em fa connectar amb els dos moements que m'uneixen a aquella dona senzilla, que caminava per l curs sec del riu, al desert, amb el filló empolicadet a la seva esquena, i l'atre de la maneta, al pas lent i amorós que ella marcava, sota un sol inclement, del mes d'agost, on sembla que la vida no passa, i a l'hora, sembla que tot és vida.
Ara, mirant la foto del seu bebé, m'asseuria devora d'ella, per compartir la seva presència, percebre la seva fortalesa, i deixar-me dur dins dels seus ulls profunds, aquells que guaitaven per mirar-nos passar, sota la melfa verda amb flors vermelles...
I contagiar-me de la naturalesa forta i flexible de les mares del desert...
Qui sap si un dia....
http://zagoradeserttravel.com/