dimecres, 26 d’abril de 2017

A un lloc qualsevol, un horabaixa en sortir de classe

Mentres em canviava de roba, observava al meu alrededor, la voràgine i el caos entre bosses, banyadors, gorres i xancles, aigua, xampús, aixugadors de cabells, crits i renou, infants que corren d'una banda a l'altre, jugant a tancar i obrir portes de les taquilles,
 Plim! Plam!,
_ Aiii...m'he engrunat! ... aaaahhhh....mamàaaa
_ idò, siii, ens mudarem la setmana que ve, ara ens estan acabant sa cuina..
_ Ahhh...idò no sabia que seriem veinadesss,...oooohh..
Un infantó de devers vint mesos ha acabat de fer pixo,
_ mamà, ja estic
_ idò, venga, ràpid, que feim tard, lleva't ses sabates i poset es banyador!!!!!
_ Marinaaaaa!!!...vengaaaaa...surt de sa dutxa que avui s'ha fet tard.
_ Au, Marc i Lluc, venga, ràpid a sa dutxa, ..Vengaaaa...què esperes Marc! ... i perquè tires sa bossaaaaa????
_ No l'he tocadaaaa...ha caigut sola!
_ I on has posat sa sabata?
Es ninet d'uns dos anys, tremola i es posa a plorar,
_...tenc freeedddd....aiiii....buaaahhhh!
_ Però on has posat sa sabataaa???
Jo me vestia al costat, corrensos, perquè no me renyassin també a mi...buuuf...quin estreeessss...
Sa sabata era dins sa bossa que havia caigut enterra, mesclada amb tota sa xismeria que havien recollit d'enterra
Una mare entra amb un cotxet. La nina, que dormia, es desperta plorant, no vol anar a nadar...
_ Venga....Caterinaaa....que t'has dormit! Baixa i desvestit,...que ja t'esperenn
_ Holaaaa...com estàs, ohhh, quina casualitat, i sa teva? Quina és?
_ Està a sa dutxa! ...se dutxa sola mentres jo vestesc al petit..
_ Brunoooo...vols llevar-te es banyador i aficart-te ben davall de s'aigua!!!
_ Venga Maria Bel, entra a sa dutxa...
Sa mare, amb sabates des carrer, s'afica a sa dutxa a posar sabó  a la seva filla...
_Quieres que duche al tuyo??'
_ Nooo...ahora voy....venga Marina, date prisa...
_ Au venga, ara no te moguis que t'he d'aixugar es cabells...


I tot aquest relat, ambientat entre crids, renou, aigua pel terra, bancs de fusta plens de roba, pintes, sabates, banyadors xops, tovalloles i bosses, cenalles i demés xismes....

 I jo me demàn....és necessari que anem totes i totes corrensos a dur als nostres fills i filletes a estressar-se els horabaixes?... quan a casa, amb un bon berenar, unes quantes joguines, un poc de música clàssica, un quadern de dibuixar, uns amiguets amb qui compartir jocs, no s'amacudeix res millor,...

diumenge, 23 d’abril de 2017

Calma.

Rodejada de  quaderns plens d'escrits, reflexions i emocions contades en els darrers anys, on la tristor era la protagonista, m'invaeixen les ganes d'expresar la tendresa que puc sentir en cada un dels moments de la meva nova vida, a la casa que m'acull, amb la força que m'acompanya.
Una conversa amb els meus fills , amb complicitat i rialles, amb confidències, amb descobriments, amb la sensació d'haver pres la decisió correcta, per gaudir dels moments anhelats.
Mir enrera per no tornar-hi, per posar les forces en l'avui, en sentir el goig que em dona la calma, la calma en la relació amb la gent que m'estim, una calma que em permet absorbir cada moment compartit. I reb el millor regal, que és una conversa entre dos adults, que miren cap endavant, que es volen menjar el món , com me'l vaig voler menjar jo i no em vaig donar permís.  La tendresa és això, acollir-vos en el niu, pensat precisament per això, per acollir-vos quan ho necessiteu.
I una foto .


dissabte, 22 d’abril de 2017

Afuera

Y seguían ambos con el juego de quererse sin decírselo, a encontrarse sin ser vistos, a rozarse locamente hasta los éxtasis, por no conformarse y repetir.
Y el tiempo fluye, va pasando, como una serpiente, entre los dos, rozándoles, para hacerles ver que se les escurre, que les patina sobre la piel, que se les escapa de las manos.
Y afuera, los demás, observándoles, viéndoles bailar, reírse, mirarse, hablarse, rozarse, imaginándoles, retozando en la desnudez, cruzándose piernas y brazos, rozándose las caras, los labios, los ojos, los sexos.
De nuevo, las distancias se hicieron cada vez más cortas, desaparecieron , se buscaron y se encontraron. Y se fueron descubriendo los olores, los sabores, los suspiros, los alientos, las salivas, los fluidos.
Siempre con un tercero entre ella y él, el miedo a verse descubiertos, el miedo al amor, a la cercanía, a mostrar la ternura, siempre presente en sus encuentros.
Afuera saben. Mientras, ambos, se esconden.

Sus caminos

Y cada uno pudo volver a su ser, a su camino, a su vida. Se separaron, tomaron distancia, se enfadaron, se enfrentaron, se dieron la espalda. Poco a poco, volvieron a unir sus miradas hacia aquello que  habían creado: dos vidas más que tarde o temprano se separarían de las suyas, que tomarían una parte de él, una de ella, para crear sus propios caminos.

Sense títol

Sense títol,
res escrit, 
tot al cap, 
tot al cor, 
demanant sortir, 
la sensació 
de sentir
la tendresa amb l'ànima, 
mirant allò invisible 
que sorgeix 
en un sol sentit, 
quan deixes 
que t'atravessin
sense filtres
el present, 
el goig 
i compartir 
el moment, 
sense retenir 
perquè tot passa, 
res queda, 
només la consciència 
si la deixam fluir 
sense filtres.
I un cop has vist 
la tendresa amb la mirada, 
i vius  el moment, 
et deixes dur com l'aigua 
cap a la mar,
diluïn-te. 
I tot el demés,  
deixa d'importar-te

dimecres, 19 d’abril de 2017

Elles i ells.

Eren amics, se coneixien des de l'adol·lescència, havien format part de la mateixa pandilla, compartien les mateixes curolles, i les mateixes anèctdotes any darrera any, estiguès qui estiguès devora d'ells. Es refugiaven pot ser en els mateixos records, uns records que els hi servien com a nexe o com a escusa per a reunir-se una i una altre vegada repetint situacions i converses, entrant en la rutina de les seves trobades.
Poc a poc, incorporaren a les seves parelles respectives, les dones , algunes, es coneixien entre sí d'altres ambients, les altres , fermaren les seves amistats per esser les parelles d'ells. No sabrien què les va unir tant, fins vint anys després. Unes es casaren, altres no, en qualsevol cas, cap de les ceremònies fou compartida entre els amics, donava la impresió que s'avergonyien de comprometre les seves vides al costat de qui es convertirien en les mares dels seus fills i filles.
Neixeren nins, després nines, després nines i nins, els infants creixeren i poc a poc, les parelles s'anàven desfent, sense que entre ells haguèssin compartit les crisis, el malestar hi era, i l'amor es va anar corcant. Ben aviat ja no va quedar res d'aquells dinars alrededor de les anècdotes dels amics.
Elles s'uniren més que mai, compartiren plors, mals moments, confidències, nous descobriments vitals, aprofundiments espirituals, i anaren refent les seves vides, amb altres parelles o soles. I amb la sensació d'haver pres un bon camí, el d'aprendre a estimar-se a si mateixes, com mai abans s'havien atrevit.
L'objectiu era mirar cap envant, com si el món es poguès acabar demà, com si cada segon de vida, com si cada alè fos el darrer, com si no hi haguès ja més possibilitats de rectificar. Es tractava de posar consciència a cada moment, exprimir cada experiència com si fos la darrera, deixar-se sentir, atravessar l'emoció i impregnar cada moment de tendresa, la que podien sentir cap a elles mateixes per haver volgut fugir del lloc de victimes, el vertader motiu que les unia, i a la fi esser capaces d'estimar la vida i apreciar la bellesa alrededor.

dijous, 13 d’abril de 2017

Privilegi.

La llum del sol entrava per les encletxes de la finestra, devien esser les set del matí, una llum suau, vermellosa, venia de la banda de la mar que des de la seva finestra no podia veure, tot i que sabia que era aprop.
Una dutxa, un cafè amb llet i les sabates per sortir a caminar, era tot quan necessitava en aquell matí, on el camí la va dur entre parets seques i senda empedrada cap a la vall del costat de casa seva, entre ametllers, garrovers, i les primeres flors d'estepa, semblants al paper en aquella època de l'any.
Podia imaginar el tragí dels habitants d'aquells pobles anys enrera quan aquesta era l'única comunicació entre ells. Ara, quan passava, sentia els fils de les trenyines rossant la cara o les mans, com si fes temps que ningú passàs per allà, i mentres, l'emoció per tanta bellesa, formava una llàgrima.