divendres, 13 d’octubre de 2017

Tres....

De sobte, el cos es remou, sense motiu aparent, apareixen de sobte sensacions de bolero, les ganes de plorar, la tristor, la nostàlgia oblidada, el dolor profund de la ferida que es ressent en dies de tormenta... I sorgeix la incertesa, el neguit, la incomoditat per tornar a sentir emocions que ja es creien transformades, la inseguretat per no saber si cal controlar o simplement, deixar passar, contemplar les emocions com  una part del meu cos, el que  em deixa sentir la  tristor, la  inseguretat, la por , i també l'amor,  l'alegria, el plaer, la satisfacció, la força per tirar endavant...
Mentres, cada capítol és menys tràgic que l'anterior , amb més ingredients per a escriure el proper, amb les  vivències contemplades des de l'altre banda, nous descobriments que la vida m'ofereix, per fer-me saber que paga la pena prendre decisions, que el dolor passa, que l'alegria es recupera i que quan deixi de sentir, deixeré de viure.... 
Hasta cuándo...

diumenge, 10 de setembre de 2017

Sense poder deixar de banda el viscut, els dits escriuen sols tot allò gravat a la memòria en aquets dies en que s'han anat endinsant en un viatge ple de vivències que  han quedat clavades en la memòria i en l'emoció.
Amb la intenció de  poder deixar en l'escrit tot allò que volen guardar com a tresor, per a poder reviure i realimentar-se de la força que els ha acompanyat tot el trajecte.
Des dels passejos  per l'Albaicín, el Sacromonte i l'Alhambra com a avançada al que després d'atravessar l'Estret els esperava.
Cada kilòmetre estava pensat a consciència, amb una finalitat, per tal que ell poguès endinsar-se lentament, devora la mare, en un país encisador per la llum, els colors, les olors de fum,  carn,  fruita, terra i  perfums exòtics, la música, la gent al carrer, els infants jugant amb la imaginació al carrer animant el paisatge, les dones de la muntanya traginant ramat o productes als mercats, i les converses dels homes mes majors,  sense rellotge al voltant d'un tè dolç i suggerent...
I així ha estat, multiplicat per l'inimaginable. Fins arribar al desert, de manera casi natural, inevitable, perquè la màgia del Marroc els va dur fins allà, ...a viure una de les sensacions més impactants per ambdòs, sense dubte.
Dos viatgers en perfecta companyia, donant més importancia al camí que al destí, al moment  més que a als plans, deixant-se dur per l'energia del lloc, on "la prisa mata, amigo" i el temps no compta, on es gaudeix la  calma,  la calma que transmet el paisatge de terra roja, intensa, que indica la proximitat de terres desèrtiques, abans inundades d'aigua, plenes de restes de la vida que un dia  hi va haver, de la qual només en queden les pedres...
I queden hipnotitzats pel negre de les muntanyes pedregoses, paratges casi lunars, que vigilen sobiranes, altives, deixant als ulls i a la memòria una impromta impossible d'esborrar, magnètica, que  demana tornar-hi a mirar, girar els ulls enrera per no perdre ni un detall, perquè la seva força els acompanyi tot el camí... I en primera plana, aquells infants que els sortiren a camí, des del fons d'un desert inhòspit i encisador a l'hora....



dimecres, 23 d’agost de 2017

No te puc oblidar



En el camí de tornada i ,  de fons,  la música que ens convida d'Oum (...come to Taragalte...) . Brollen les sensacions, els sentits s'aguditzen, deixant de banda la conversa amb els companys de viatge, els ulls 
fixats en la immensitat  en el camí de tornada, encara en el desert, on les ones sinuoses  que forma l'arena amb les seves dunes desapareix ,  per transformar-se en una extensió interminable, hermosa i dura a l'hora, on l'aire és calent, sec, i el cel clar, d'un blau intens, després d'una nit obscura i brillant,  màgica  sota la cúpula dels estels...
Un nuu a la  gola i la sensació en el cos d'estar a un dels paratges més meravellosos als que la vida m'ha duit, i un  profund agraïment al destí, tot i estar invadint una intimitat que correspón a les persones que aquí hi habiten, nòmades impossibles, humanitat flexible i forta, com els arbres que broten espontàniement, d'una duresa i simplesa extraordinàries, amb fulles verdes quan   la humitat ho permet, fruites verinoses per si caus en la temptació de tocar-les...
Metàfora de la vida, aquí al  desert, on l'impossible no existeix, on la natura és més poderosa que enlloc, on la monotonia és la riquesa. No ho puc oblidar.

Paisatge indescriptible de camí a Foum Zguid



diumenge, 20 d’agost de 2017

El nostre potet d'arena del desert.

M'has duit al desert, has sigut tu, tot i que jo he preparat el viatge i m'he fet càrrec de la logística, hem partit plegats amb el teu esperit jove i les teves ganes de conèixer el món, com me vares dir, a través dels meus ulls.
I partirem plegats cap a una experiència que anticipavem intensa, que sabiem que ens aportaria molt a la nostra relació i a la manera de veure la vida.
El viatge, fill meu, ha superat qualsevol expectativa. Jo encara no he pogut acabar de païr el que hem viscut aquets dies entre Granada i Foum Zghid. Un viatge preparat a consciència, fent molts kilòmetres, tots pensats amb un sentit, amb una finalitat, que era endinsar-se a poc a poc en un pais que ens havia d'aportar i portar a noves maneres d'enfocar la vida, contagiar-nos de la força de les persones que hem visitat i de les que ens hem anat trobant en el camí.
Ara és prest encara per dir què ens haurà aportat en el futur, si més no, podem dir que el trajecte ens ha suposat conèixer persones corrents, que són exemple de força i resiliència, referents, com bé vares dir, que ens han marcat al llarg de tot el viatge i que ens han facilitat endinsar-nos en una cultura no tan distant a la nostra, i a l'hora tan allunyada en les formes i, sobre tot, en la manera de medir el temps.
La complicitat ens ha acompanyat tot el viatge, hem compartit pensaments, mirades, comentaris, rialles  i gestes que ens seguiran per la vida. Sent , ara mateix, tant d'agraïment al que hem viscut plegats que voldria guarda-ho per sempre, que no es perdés, poder-ho atrapar en un potet de vidre i ensumar-ho de tant en tant per recordar tans bons moments i tanta energia enriquidora. Tal vegada aquest escrit ens serveixi com a potet d'arena, aquell que tu volies dur del desert, i llegint-ho fos com si ensumassim i tocassim el viatge.
És per tu. T'estim , fill meu.

dissabte, 19 d’agost de 2017

Fàtima, Zohra, Aicha, Fatiha, Khadija

Et tenc gravada a la retina i no et conec, no sé qui ets, i no puc deixar de pensar en tu, Fàtima, Zohra, Aicha, Fatiha, Khadija...sigui quin sigui el teu nom, m'has donat una lliçò sense voler, passant per davant noltros al desert de pedres, arribant a Foum Zguid.
Venies de recollir aigua a un dels pous del desert, caminaves portant un bebé a l'esquena, embolicat amb un mocador per protegir-lo del sol inclement del desert, en l'estiu. Caminaves al pas del teu altre fillet d'uns dos anyets, que ens mirava passar amb atenció i curiositat. No sabia si aturar-nos o seguir, nosaltres erem turistes, no et volia molestar, i a la vegada, em sentia petita i avergonyida davant tu. Te record clarament, la única nota de color  d'aquell paisatge inhòspit, on  l'arena i el negre dels macs que quedaven a sobre, mostraven la duresa del terreny, durant  kilòmetres i kilòmetres, impossibles de descriure. Et veig la silueta, els ulls miraven amb humiltat i saludaven expresivament al nostre guia, a qui deus veure cada setmana, portant gent a viure una experiència única, tot i que incomparable amb les vostres vides.
Record la teva silueta tapada amb una melfa verda, estampada amb flors vermelles, les teves sandàlies senzilles, els teus peus cremats pel sol i secs per la pols del desert. I a les teves espatlles, un mocador creuat amb un bebé que havies parit allà, tu sola, sense cap ajuda, més que el teu instint i pot ser l'exemple que t'havia deixat la teva mare. I al teu costat, l'altre fillet a qui acompanyaves amb amor, caminant al seu pas.
Vaig mirar la tenda on et dirigies, era una estructura simple, amb uns troncs que sujectaven unes teles i uns plàstics, la vostra única protecció del sol. Vaig suposar era la teva casa durant uns mesos, mentres el petit ramat podia pasturar i menjar les fulles d'aquells arbres tan secs. Uns arbres adaptats al desert, forts, capaços de sobreviure sense pluja ni roada.
Passant devora jo me vares mostrar la teva grandesa a la vegada que la teva humiltat i vaig intentar comprendre la teva fortalesa des de la meva ignorància i la meva debilitat. Fortalesa per adaptar-te a allò que no es pot dominar, allò que és així, que no es pot canviar, que és imprevisible, ... Me sent petita al teu costat.

diumenge, 6 d’agost de 2017

Preparant el viatge....

No sabem en quin moment decidim convertir-nos en el mirall en el que es miraran els que seran els nostres fills. Si ho sabèssim, tal vegada intentariem viure la vida de manera més intensa, més coherent, més autèntica, més conscient.
De cop i volta em trob immersa en un viatge, en tots els sentits, preparant amb cura el que ha de ser una nova experiència compartida amb una de les dues persones més importants de la vida, el meu fill menor. Em demana un viatge a la meva manera, per veure un pais a través dels meus ulls, un pais que conec més per les seves gents que per la seva geografia, el Marroc. I aquí estic, amb els preparatius ...a la meva manera,..fet que m'ha fet reflexionar sobre quina és la meva manera...
I clar, si fos a la meva manera, seria sola, improvisant, deixant-me dur per el dia a dia, amb el mínim d'equipatge, amb un parell d'adreces d'amistats, uns allotjaments econòmics, mercats on comprar menjar, i una càmara de fotos, un quadern de viatge, una guia senzilla i , sobre tot, amb els pors de la pell  ben receptius per no perdre'm res.
Ara, amb ell, he adaptat "la meva manera" al viatge amb companyia i sobre tot, amb la responsabilitat de tenir una persona al meu càrrec, que a més a més vol aprendre a moure's pel món, i conèixer altres maneres de viure.
Per a mi, més aventura que qualsevol altre dels viatges que he fet durant la meva vida, les circumstàncies són ben diferents, la meva edat, l'edat del meu company de viatge, i la mirada d'ell cap a mi, que em posa una responsabilitat amb la que no comptava quan vaig decidir esser mare...
I és que l'aventura començà en el moment en el que vaig tenir clar que volia dur persones a aquest món, perquè la meva padrina me deia: mai sabràs el que poden aportar els teus fills al món. Ara pens en ella, i ben cert, no sé qué poden aportar al món, i el que sí sé és el que m'aporten a mi. La seva aportació en aquest viatge és permetrer-me viatjar a la meva manera, i acompanyar-me per decisió seva. Un regal que em fa la vida.

dimarts, 1 d’agost de 2017

Amb delicadesa...

Podia entendre ara millor i aficar-se dins el que l'autora transmetia, eren les seves pròpies sensacions explicades de la manera més delicada que mai ha llegit, que mai ha trobat en cap altre llibre.
 El que na Lavinia sentia era el que ella havia pogut sentir, i la feia més conscient del valor de l'instant, de que les coses que passen sense esperar-les, són les que més gravades queden en el cos, per la intensitat de l'emoció de la sorpresa, que ens permet obrir-nos sense por , sense defenses, sense barreres, ni censura de la ment.
Un racó improvisat , una música suggerent i uns instants d'intimitat...La tendresa fa tot el demés...