Seguidors

dilluns, 22 d’abril del 2019

Quan es faci fosc.

Partia corrensos per la carretera, fugint dels meus dimonis, a les fosques, dimonis que em persegueixen des de la infància quan me n'adonà que tot es començava a tornar negre, obscur i trist. Semblava que sense voler, jo mateixa me creava aquest món pesat, feixug, insuportable, del que sempre vaig voler fugir i al que tantes vegades, inconscientment, la culpa, el sentiment de no poder-me permetre la felicitat, m'hi feia tornar. Però aquell dia, per primera vegada, vaig fugir, vaig iniciar el meu camí de partida, pensant que no volia tornar-hi, que la vida se m'escapava tornant sempre al mateix lloc, on la càrrega acceptada es feia insuportable, on l'aire de la casa havia tornat espés, on la seva presència em sobresaltava, provocant-me tensió just per el fet d'escoltar el meu nom. 
I, sí, aquell dia, quan la seva ombra es va posar a escridassar , em vaig aixecar  i sense pensar-ho, com si les forces de l'Univers m'empenguèssin o estirassin, vaig pensar ¡prou!, agafant les claus del cotxo, al temps que sortia per la porta, a les fosques, per arrancar i sortint a tota velocitat per les carreteres estretes, sense saber ben bé cap a on anar. La foscor em donava seguretat, pensava , era el que coneixia, era el més familiar. La foscor era trista, però no podia pensar amb la llum, anava conduint per allà on ningú me ves, on no pogués veure a ningú, i fugia, fugia, sense saber de que, sense saber cap a on. La foscor me donava seguretat, fent que m'aferràs a ella. I vaig arribar, per camins estrets, al penyasegat, on la mar era abaix, calmada, silenciosa, bella, reflectint la llum de la Lluna que es mostrava allà davant, com si hagués estat ella que me cridàs i em digués: "Vine, a l'obscuritat hi ha bellesa, hi ha calma, queda't aqui, respira , mira l'horitzó". Davant mi tenia la resposta, tenia la calma, una calma que només jo podia donar-me, només si la cercava. 
Me brollaven llàgrimes de ràbia, una ràbia que em va empènyer a passar la por, a embestir-la. 

Davant la mar, tots els meus pensaments em varen venir a l'hora, la vida em va passar per davant com si fos una pel·lícula, com si algú em volgués mostrar com m'havia mantingut en un paper secundari, sense prendre decisions, amotllant-me a la vida dels altres, per no fer mal, per passar desapercebuda, per evitar la lluita, per evitar el conflicte. Com la nina que es va trobar amb la foscor i no sabia que a fora,  ben aprop, hi havia llum. La llum transforma tot allò que toca, creant un món nou, on els esquemes de la foscor no hi caben, on, en lloc d'anar a les palpentes, es pot anar de front, on els costats obscurs queden a l'ombra, una ombra que tan sols un poc de llum fa visible, revetllant que cada persona en té una, que no es pot amagar, i que és més visible com més forta és la llum, que ens persegueix per sempre i que no ens podrem treure de sobre mai, només quan està fosc, i tot és penumbra, entregant-li la nostra ombra . Ho aprenem de ben petits: quan jugam a desferrar-nos la, si la miram de cara, ens reconeixem en ella, en tots els nostres gestos, en tots els nostres moviments, fins que, per esgotament, verificam que està lligada a noltros i que mai ens la podrem treure de sobre. Acceptar-la, mirar-la de front és el que ens permet acceptar-la, tant la pròpia com l'aliena. Podem jugar a trepitjar-la, a perseguir-la, a tapar-la... i tammateix, continua lligada als nostres peus, a les nostres mans, dibuixant la nostra silueta, més llarga o més deformada, segons d'on vengui la llum.

Tractava d'entendre, perquè totes aquelles històries em semblaven idèntiques, partien de la mateixa arrel, de la mateixa realitat fosca en la que qualsevol de nosaltres un dia, de sobte, es pot trobar. Pot ser la foscor ens envaeixi de sobte, pot ser la por ens returi, ens clavi de peus a terra, ens estiri cap al forat negre quan més desitjam sortir a la llum. I, pot ser la llum la portam damunt o dedins, i pot ser són els altres que tenen por que la nostra llum els ilumini, pot ser tenguin por d'enlluernar-se si ens encenem, pot ser la nostra lluentor és el que han volgut apagar, pot ser les altres persones pensin que no les necessitam per lluir, per iluminar, per mostrar la llum pròpia. Pot ser no la volen veure, pot ser pensin que la seva mirada no la resistirà. Pot ser siguin elles, les que ens tenguin por. 


Pot ser un dia pugui entendre quins són els mecanismes que encenen la pròpia llum, per poder-hi veure quan es faci fosc. 


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Puedes escribir aquí tus opiniones, aportaciones...Gracias.