No te puc oblidar

En el camí de tornada i ,  de fons,  la música que ens convida d'Oum (...come to Taragalte...) . Brollen les sensacions, els sentits s'aguditzen, deixant de banda la conversa amb els companys de viatge, els ulls 

fixats en la immensitat  en el camí de tornada, encara en el desert, on les ones sinuoses  que forma l'arena amb les seves dunes desapareix ,  per transformar-se en una extensió interminable, hermosa i dura a l'hora, on l'aire és calent, sec, i el cel clar, d'un blau intens, després d'una nit obscura i brillant,  màgica  sota la cúpula dels estels...

Un nuu a la  gola i la sensació en el cos d'estar a un dels paratges més meravellosos als que la vida m'ha duit, i un  profund agraïment al destí, tot i estar invadint una intimitat que correspón a les persones que aquí hi habiten, nòmades impossibles, humanitat flexible i forta, com els arbres que broten espontàniement, d'una duresa i simplesa extraordinàries, amb fulles verdes quan   la humitat ho permet, fruites verinoses per si caus en la temptació de tocar-les...
Metàfora de la vida, aquí al  desert, on l'impossible no existeix, on la natura és més poderosa que enlloc, on la monotonia és la riquesa. No ho puc oblidar.

Paisatge indescriptible de camí a Foum Zguid