dijous, 6 d’abril de 2017

La dolçor.

Se'n va adonar que allò ara ja no era el que necessitava. Que just ara havia pres la decisió de reprendre la seva vida, que la situació vital s'havia anat redirigint, que ja no eren les circumstàncies les que la duien d'una banda  a l'altre, sinò que era ella la que conduia la seva vida. Havia aconseguit la calma, i ara des d'aquesta posició  podia  observar-se, mirar cada moviment, cada decisió que prenia, cada conversa, cada pensament, cada sentiment.
Es sentia amb el poder sobre la seva vida, sobre el seu dia a dia. Sense fer  plans a llarg plaç, vivia el present, amb tota la intensitat que sabia, assaborint tot allò que li produïa plaer, i allunyat-se del que li suposava patiment, ja n'havia tingut massa. Podria esser això que deien empoderament. 
Necessitava abraços, necessitava sentir la tendresa en la seva pell, esser tractada com a ella li agradava, amb suavitat, amb atenció, sabent  que era ben rebuda, que desitjaven la seva companyia, la seva calidesa, la seva escolta, el seu contacte. Necessitava un ambient de profunda complicitat, per rendir-se sense por a patir altre vegada.
Sabia el que era: la dolçor,  i la volia per ella.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada