dissabte, 1 d’abril de 2017

Possiblement, un somni.

Finalment, ell   li va regalar un llibre de relats de dones viatgeres, pot ser ara havia entès que ella era una ànima voladora, un esperit lliure que no s'havia acostumat mai a la rutina, que fugia de la seva pròpia imatge. Possiblement era un present carregat de simbolisme, un manera de reconèixer que tots els seus intents de que ella responguès a les seves expectatives no havien suposat més que un patiment per ambdòs, una gàbia d'or que ni un ni l'altre es permetien obrir per volar. Què podia passar si un dels dos s'ho permetia? La por era això: entendre que la por era precisament a donar-se permís per volar.
Coincidiren en un moment en què ella havia aterrat, de moment, per un temps curt, el necessari per repensar el destí, tocar mare i decidir cap a on destinaria tots els seus estalvis, guardats com si es tractàs d'una caixa que atresorava somnis, el somni: partir cap a l'altre vorera, mostrar-li al seu amic estimat quantes coses tenia aquell pais per conèixer, endinsar-se dins la natura exhuberant, dins de les ciutats indòmites, els seus barris invadits i conviure amb la nova població, castigada per la violència que cercava sobreviure a la ciutat, i a la vegada, plena de vida..
No estava segura que això es poguès fotografiar, tenia les seves dubtes, no sabia si seria possible, fotografiar la resiliència dins de la misèria, no es va creure que el somni fos possible. No es va atrevir a provar-ho i ara el record del que haguès pogut esser i no fou, li apareixia a la nit, com si volgués tornar-se real, com si volguès entrar en el mon habitual, malgrat fos amb retard, amb por a arribar tard.
I ara que tot això havia quedat al fons del seu ésser, pensava que sí que haguès sigut possible, tornar a atravessar l'oceà i perdre-se entre la gent, si s'haguès donat permís per elegir la vida.
És possible.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada