19

Avui en fas denou, però ja fa vint anys que varem decidir, el teu pare i jo,que era hora que venguèssis. En teniem trenta , erem joves, ingenuus, respecte al que el projecte de la maternitat, de la paternitat, comportava.

Ara, quan te veig baixar del tren, pujar al cotxe i esperar que te besi i t'abraci, pens que , sense saber-ne, hem cuidat de tu per a que siguis qui ets, un home, amb ideals, amb ganes de menjar-te el món i amb les lògiques pors que has de tenir a la teva edat. Te confès que vaig tenir por de no saber-ho fer, que no ha sigut fàcil, i que hi he posat tot el que he sabut i que he intentat aprendre en el camí..

Ara,que  tens tota la teva vida per davant, només te puc dir que l'aprofitis, que només és una, que els moments no tornen, que de les errades aprendràs, que t'has d'atrevir a equivocar-te, per crèixer i per menjar-te el món com tu desitges.

El meu paper és estar devora tu, incondicionalment, perquè no et varem dir que vinguèssis amb condicions, Viu la teva vida, perquè és teva i de ningú més, i estima, estima molt a qui t'estima. 

T'estim.