dimecres, 1 de març de 2017

Mestra.

No sé qui ets ni et conec, però me sent vista des del primer moment, sense necessitat de dir res, sé que no cal perdre el temps en bogeries, amagant allò que tu, des de la teva mirada amorosa i penetrant, ja has vist.La vergonya va caure com un plom a terra, va desaparèixer de l'estància on totes i tots estavem exposats a la teva maestria. Sense saber com, vaig entrar al lloc on me resistia a entrar, a l'abisme que havia amagat tants anys de la mirada dels altres. Me vares mirar a travès dels meus ulls, que són l'entrada a la tristor profunda que aviat em delata, i que ben aviat tu vares entendre. No té sentit allargar o posar paraules al que va passar en aquells dos dies, he atravessat una porta sagrada, la de la meva pròpia essència, ignorada fins ara per no haver-me'n de fer responsable. Gràcies per empènyer-me cap allà, ara no puc negar-me a viure segons el que desig, que no és més que transformar-me en la que som.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada