La corda.

La necessitat de crear era el que en aquells moments no la deixava descansar. Eren tantes les idees que li venien a la ment i al cos que on més segura se sentia era davant de la pàgina en blanc que tenia al davant, amb la suggerent música de fons den Shigeru Umebayasi, que l'empenyia a escriure sense pensar, tot just deixant que les paraules l'ajudassin a descriure tot el que li estava passant. Havia estat un cap de setmana d'eclipse, un eclipse que segons els astròlegs convidava a fer neteja per tal de sanejar i deixar entrar allò renovador.
Tal vegada no ho havia fet de manera conscient, però pot ser allò constituïa l'essència de la neteja interior que tant havia necessitat i a la que tant s'havia ressistit. Sentia que havia atravessat una barrera que l'havia acompanyada des de nina, des de que ella en tenia record al menys, pot ser des del sis anyets. Sentia una vergonya paralitzadora, terrorífica, quan se sentia exposada davant dels altres, per por a que poguèssin veure a través dels seus ulls el que ella havia pogut veure a l'alçada de la seva mirada. En el moment de contar-ho li haguès estat de gran ajuda comptar amb la capacitat de dibuixar de la seva amiga. No era capaç de transmetre-ho amb paraules, es quedava paralitzada tans sols en sentir que la imatge se li tornava a aparèixer. La imatge del seu pare despullat davant d'ella, era la que li causava terror, el cor se li accelerava, sentia un nuu al coll que li impedia fins i tot tragar la saliva. Era una nina, que arribava a l'alçada de la cadera del seu pare,....per tant la visió que ella tenia era la del seu sexe, erecte, excitat, davant d'ella, amb les cames del seu pare que la impedien fugir, o les seves pròpies, que en veure la imatge, es quedaven clavades al terra. Se sentia avergonyida perquè ella sabia que allò era prohibit, era secret entre el seu pare i ella, i que la seva àvia li demanaria què havia fet en aquelles hores que havia estat a soles amb el ell. Tenia tanta por de ser descoberta que s'excusava en tristors i rabietes per motius absurds, per distreure l'atenció de les hores que havia passat sola amb ell, sense més vigilància que la de l'àvia des de la distància. Quàntes vegades no hauria desitjat que la seva padrina l'estiràs cap enrera i la traguès d'aquell mal somni. Ella era una nina enamorada del seu pare, amb qui gaudia de sortides a la platja, passeig en moto, baixades de la montanya russa a la fira de cada hivern, una admiració que li impossibilitava negar-se a fer-li el que ell li demanava tot i que ho fes amb por, amb tota la por del món que la paralitzava, però sobre tot amb una mescla irracional de desig i rebuig.
Els anys passaven, ella s'anava fent dona, amb pits, curves i malucs, que amagava com podia amb roba poc atractiva, i tot i que el seu pare ja no li seguia demanant aquelles coses, ella seguia sentint terror per el fet de quedar-se a soles amb ell, primer amb el seu pare, després amb amics homes, després amb ella mateixa, per por a ser ella qui anàs a cercar al seu pare, als homes, als seus fills, de manera perversa com li havien fet en la seva infantesa. El seu cap havia hagut de construïr tantes fantasies per poder seguir amb la vida que en alguns moments va arribar a pensar que allò no havia succeït, que tot era fruit de la seva imaginació, que no tenia necessitat de contar-ho perquè no tenia la certesa de que allò haguès passat. Ningú més que ella ho sabia, aquelles imatges la bombardejaven de tant en tant, especialment en aquells moments en que es sentia sola i distant dels seus. O tal vegada provocava ella la distància, per tal de que no poguèssin endevinar què era el que volien transmetre aquells ulls, uns ulls amb una tristor profunda, que demanaven ajuda. Sense dubte, allò havia marcat la seva manera de relacionar-se amb el món. Mentres escrivia , la música seguia sonant, una música melancòlica que li facilitava la fluidesa en les paraules, en la neteja dels seus sentiments dels que es volia fer càrrec, però dels quals ja no es volia sentir culpable. Allò ja l'havia acompanyada massa temps, ara calia deixar-ho còrrer, deixar que allò caiguès pel desaigua, i anàs a parar a la mar, i es diluís com la sal. La vida li va anar posant al davant situacions, persones, facilitats per tal que allò que tant havia amagat, poguès sortir de la foscor per il·luminar la seva vida a partir d'ara, poguès donar-li força per rompre amb tot allò que la paralitzava, que la oprimia, que la consumia. N'estava agraïda, fins al punt que es va quedar amb aquella part que l'havia fet forta, que l'havia ajudat a trobar la llum entre tanta foscor.
Començava a sentir-se poderosa, capaç, descarada, amb força, a la vegada que feble i fràgil. Sabia que en qualsevol moment aquesta força es podia tornar a perdre, però ara ja tenia l'experiència necessària per a tornar-se a refer i reconstruïr, tenia la certesa de que se tenia a si mateixa, que podria trobar qui li donàs una mà, per tornar a sortir a la llum. Recordava de sobte aquell somni, en el que ella estava dins de la mar, fermada amb una corda als peus, mentres una barca l'estirava, les bimbolles que formava la barca amb l'aigua li entraven pel nas i la boca, aufegant-la. La barca de cada vegada anava més ràpid, la mar l'envoltava i l'impedia moure's per agafar la corda i tallar-la , defermar-la. De sobte,sordament, va sentir unes veus amigues que des de la superfície la cridaven: Surt! Surt! Surt!.....i, de cop i volta, va comprendre que el que la salvaria seria aquella gruixada corda lligada als peus. Es va aferrar a ella amb les dues mans amb força i sense poder-hi fer res, es va veure dins d'un revolt d'escuma blanca. Ben a l'instant, va poder treure el cap per respirar, i veure als seus amics que l'estiraven cap a defora amb la soga als peus. Llavors va ser quan va comprendre que la corda que la paralitzava era la mateixa que amb la força de les seves mans l'havia salvat. Es va sentir aliviada i satisfeta del que havia sigut capaç de fer.
A partir d'ara, sabia que la corda que la lligàs seria la corda que la salvaria, calia estar atenta.