dimecres, 15 de febrer de 2017

Avui, tornant a casa...

Tendria uns catorze anys. La història es repetia davant dels meus ulls un cop més. Aquell adol·lescent va pujar al mateix autobús que els seus companys de classe quan tornaven de l'Institut. I el delataren sense intenció, més aviat amb preocupació: "¿por qué no vienes a clase?". Ell, va baixar la mirada. No sabia què dir, ni s'atrevia a acostar-se a ells, es amantenia a distància, aprop de la porta per fugir de l'interrogatori quan abans. I un dels seus companys fixà l'atenció de tots els altres en l'skate del seu amic: "qué envidia de skate". Allò fou massa dur d'aguantar, no estava acostumat a que ningú l'esperàs i l'enyoràs, i a sobre, li alabàs alguna possessió seva. A la propera aturada va davallar de l'autobús i fugí aviat de la mirada dels companys de classe. A casa probablement no sabien que no havia anat a classe, ell arribà a la mateixa hora que els altres, però a casa no li demanarien "cóm has estat?, com t'ha anat?, a casa segurament no hi hauria ningú, ell arribaria , menjaria qualsevol cosa i tornaria a sortir al carrer, amb el seu acompanyant fidel, el seu skate. Al dia següent, va sortir de casa a les set i mitja del matí, per agafar el mateix autobús que els seus companys, i baixaria a la mateixa aturada que tots, tornaria a casa a l'hora de dinar, com tots els altres companys que li dirien "¿porqué no vienes a clase?". A ell li faltava que es completès la frase: " te hemos echado de menos". Però no ho sabia..... Vint i cinc anys enrera, ja va passar el mateix davant dels meus ulls, però era a un altre barri...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada