dimarts, 14 de febrer de 2017

Cinquanta anys per agraïr.

...i de sobte te pasen per davant les imatges llunyanes, en blanc i negre dels dies a la casa d'estiueig dels padrinets, on de nina caminava descalça i sense roba, entre la casa gran i la dels amos, amb pedres i fulles de pi clavant-se als peus,els braços i els pits de la meva padrina, tan acollidors, els dies aprenent a colcar en bicicleta, les baixades pels tobogans de la fira amb el pare , els gelats gegants compartits amb la mare, les excursions amb l'escola, els partits de volei a l'hivern quan el fred ens deixava les mans insensibles, les hores de pati jugant a amagar-se, les rialles amb els companys de classe, les dissertacions al bar del la universitat sobre qualsevol tema, els somnis compartits, els viatges i les estades a països llunyans, els projectes de vida no acabats, els amors que no varen poder ser, les converses entre amigues a al cantó del carrer, sobre la vida, els amors i les maternitats, els fills al bressòl, els amors que s'apaguen , els anys que han passat i la vida que ens ha quedat. I en resum, diria, quina sort de vida que he tingut i que tenc. Gràcies.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada