dimecres, 15 de febrer de 2017

Elles dues.

El seu somni era allà abaix, un bosc tupid de tots els verds possibles d'imaginar; de sobte un llac, cases derruides, una esglèsia, edificis sacsejats pel terratrèmol de 1972, i aterrava l'avió. Ja era allà, al pais tan violentament dolç, com havia dit Julio Cortàzar. LLàgrimes als ulls i sense poder parlar. Un nuu a la gola, emoció, ganes de cridar i plorar de felicitat. Ningú li havia posat fàcil. Era la seva curolla des de que tenia disset anys , quan, a travès del llibre va sentir les olors, els colors, els paisatges tan ben pintats amb paraules. Era un sentiment, tot el que havia llegit li corria per dins del cos com la sava de l'abre de la novel·la de Gioconda Belli. Era com entrar dins d'un somni, tot se filtrava per la pell, pels ulls, pel nas, per la boca; les aromes invadien l'ambient, i es fixaven directament a la memòria.Tot era nou, tal qual ho havia explicat en Cortàzar al seu llibre. Immediatament, aparaguè ella, darrera d'un arbre. Portava amb gran dignitat, una bellesa extraordinària, cabells negres, pòmuls marcats i arrodonits, reforçats per una rialla dolça i, a la vegada, atrevida, casi infantil. No es podia definir la seva edat. Va saludar-la afectuosament. Sabia que duia notícies de la seva filla des de l'altre banda de l'oceà. No sabia gairebé quina era la relació, però fou suficient perquè elles dues s'estimassin just trobar-se, com la mare a la filla, com dues germanes que mai s'han vist i saben que un lligam molt fort les uneix. Fa molts anys que no es veuen, més de deu, i aquest lligam encara existeix. D'aquesta trobada entre elles no deia res el llibre de'n Cortàzar.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada