dilluns, 20 de març de 2017

Gràcies.

La teva imatge és difosa, assegut a la cadira, ja no caminaves, només podies esperar a que els altres te atenguèssin. Devia ser dura aquella situació, ben puta, com diu algú per aquí,  després d'una vida de lluita, d'emprendiment, de mantenir a tota la família en aquelles circumstàncies per a les que ningú n'estava preparat. Com podies pensar que estant a Barcelona vos sorprendria la guerra, lluny de la família, deixant-vos amb res més que les vostres mans per treballar?
I així, tu i el meu pare vos convertireu en aliats, tu amb la teva capacitat creadora, ell amb la seva capacitat per sobreviure a les dificultats, sortieu a la nit a recollir les restes dels cotxes bombardejats, per convertir aquelles ferralles en torradores de cafè. Sortieu de nit de casa, amb el meu pare, que no tenia ni els deu anys, i anàveu allà on vos deien que era possible trobar una porta de cotxe, una ferralla que poguèssiu endur-vos al taller i convertir-la, a martellades, en una planxa de ferro, i miraculosament en una torradora de cafè.
Ja de  dia, li encarregaves al meu pare que, amb el catàleg davall el braç, es desplaçàs per la ciutat a vendre el producte, amb el seu caràcter afable i extrovertit, amb aquells ulls que enganxaven amb la mirada i el seu cervell ràpid i capaç.
I tu i ell ereu tot un per l'altre, ho he pogut comprendre ara, mirant enrera, contemplant en el record aquella imatge teva,  i adonant-me de la tendresa que des de la teva cadira m'arribava cap a mi, quan acompanyaves amb la veu les cançons que el meu pare m'ensenyava a tocar en aquell piano , l'únic reducte d'alegria que quedava en aquella casa.
Te'n vares anar sense que ens poguèssim despedir, i ara me n'adòn de quant d'important eres per mi i de quanta tendresa eres capaç de donar, padrí.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada