Tens 14 anys, pot ser 13, ganes de fer-te sentir, una pedra preciosa per pulir, i ets, si tot va bé, com els teus companys i companyes de classe, el nostre futur. Vols estudiar una carrera, vols formar part de la societat que t'envolta, però saps que així no anam bé i que alguna cosa hem de canviar.
A tu, com a la resta de companys i companyes de classe, t' agradaria una societat més igualitària, més respectuosa amb la diferència, en definitiva, un món millor on poder dur a terme els teus somnis, somnis d'adolescent, que, qui sap, si algun dia es podran convertir en realitat.
I , davant tot aquesta incertesa, tens la fortalesa de manifestar-te davant el teu grup d'iguals, per mostrar la tristor que et produeixen paraules que, sense incloure cap insult explícit, te transmeten un missatge que et fa mal, sobre tot, quan venen de les persones que més t'estimes en aquest món: el teu pare i la teva mare. I , em dius, amb un nuu a la gola, que aquesta frase de la que parlam avui, te fa mal, te fa un forat al cor i te deixa un profund dolor. I, la teva valentia, fa que la resta de companys i companyes aixequin la mà per demanar la paraula, i t'acompanyin dient: "a mi em fa també molt de mal que els meus pares o les persones que se suposa que m'estimen me diguin que no servesc per res, quan duc una mala nota, he posat malament el rentavaixelles, o he deixat la meva habitació desordenada".
En un mes que parlam de violència de gènere, parlem també de la violència que s'amaga a les paraules que deim a qui estimam.
Visions particulars des de la meva finestra....
