Seguidors

dissabte, 20 de març de 2021

Esquitxos d'estiu.


                             Eren les set de l'horabaixa, d'un dia del mes d'agost, en aquell poblet mariner a vorera de mar, Azla, al nord del Marroc, camí de les muntanyes del Rif. La xafugor començava a baixar, una mica d'oratge de la mar entrava cap al desordenat poble que s'extèn muntanya amunt. Els carrers, polsossos, començaven a omplirs-se de criatures que sortien de les cases per jugar una estona als carrers. Nosaltres, el meu fill i jo, veniem de prendre un tè amb menta, al xiringuito de la platja, el millor tè que he pres mai al Marroc. Caminàvem cap a la casa on ens hospedàvem, a dalt del poble, caminant vorera de riu, el riu Azla, que dóna nom al poble. Les cases, disposades de manera desordenada, unes al costat de la carretera, altres, muntanya amunt, agrupades per famílies, donen un aspecte a Azla d'autenticitat, de vida real. Entre les cases, també de manera descolocada, hi ha horts de tomàtigues i altres hortalisses, arbres fruitals, cebes, julivert, cilantre, geranis, magraners, i, al fons, els caramulls de palla, ben tapats amb lones, que han de servir de ferratge a les bísties durant l'hivern. La vida del poble està entre la pesca tradicional i l'agricultura de subsistència, les cabres i els xots que pasturen lliurement per les terres al voltant del riu, vigilats pels més menuts de les cases. La llum en aquella hora de l'horabaixa, és indescriptible, encisadora, donant color als vermells de la terra i al verd dels arbres, provocant que no et cansis de mirar, tornant de la mar, com el sol ilumina les muntanyes del Rif, enfront, tan semblants geològicament a la Serra de Tramuntana. 
           

     I l'espectacle estava davant dels nostres ulls. Un bon grapat d'infants de totes les edats corrien, amb xancles, amb els peus nuus, darrera un tap vermell de plàstic, un tap de garrafa d'oli, que els hi servia de pilota per jugar el futbol de carrer. Feia goig mirar'ls, gaudien de valent, amb aquella sensació que dóna el joc en grup, a l'estiu, en temps de vacances escolars, quan no importen els minuts, el lloc i els mitjans. Quan la intenció és esbravar-se, després d'haver passat les avorrides hores de calor dins de les cases, esperant a que la vida al poble es torni a despertar. I aixecaven pols, amb les seves corregudes, disputant-se el preciat tap de garrafa, per , a cop de puntades de peu, aconseguir marcar un gol en una rudimentària porteria, dos poals de plàstic, abans de pintura, col.locats espontàniament al mig del descampat, al costat de la carretera. Nins de sis, set , vuit anys, dirigits per els germans més grans, de deu, dotze anys, i alguna nina, corrent d'una banda a l'altre, rient, exclamant-se en dariya, yal.lah, yalah!, haggi!, haggi!, per indicar cap a on pegar la puntada. Amb calçons curts, llargs, camisetes de colors , xancles que fugen, i rialles, moltes rialles, perquè el tap, ha creuat el camí que els separava del riu i ha caigut rodant dins l'aigua.... La festa està assegurada, la calor fa tan atractiu aquell bassiot d'aigua del riu que tots van cap allà, i boten i trepitgen l'aigua, es lleven les sabates, les nines, que duen els calçons més llargs, els arromanguen i , sense sabates, entren esquitxant arreu  a tots, també a les mares, que havien cercat una ombra davall aquell poll d'aigua vora el riu. L'aigua esquitxa els seus vestits, i elles entren també en el joc. Les rialles, sanes, renoueres, ens desperten al meu fill i a mi una mitja rialla, i acudim a vorera de riu a contemplar aquella festa de l'aigua, que refresca els dies de l'agost asfixiant i feixug, en aquell indret del Marroc rural, que tant em recorda la meva infància.