S'havia proposat que casa seva fos el seu santuari, el lloc on desitjar esser-hi, on desitjar arribar, on l'esperava la pau que l'ajudava .
Aquella casa era per ella. La varen trobar ara fa vint anys, de manera sobtada, sense pensar gaire. La casa era, millor dit, per elles, sense saber que hi estarien juntes, sense saber que seria la llar d'acollida després d'una tempesta d'emocions, sense saber que allà se sentiria en pau amb ella mateixa, amb el seu passat, amb els seus fills, amb les seves amigues, amb els seus amics..
Aquell dia, mentres arreglaven amb un amic el sostre, a aquell racó de la casa, precisament a aquell, va sentir la tranquilitat que tanta falta li havia fet. Ja no era tan jove, però es sentia gairebé amb més força que vint anys enrera, quan es traslladà sense elegir-ho, aquesta vegada a una casa on, ara ho veia, hi va perdre l'alegria. Havia conegut i assaborit el que era viure sola, lluny de casa, on ningú l'esperava, només la música, la serenor i la necessitat d'escirure, i ho enyorava, ho enyorava amb molta intensitat.
Per a ella , la llar era un lloc sagrat, un espai íntim on podia sentir-se lliure, on podia entrar descalça, engegar l'equip de sò i abandonar-se a la música... a ballar-la , escoltar-la, cantar-la, cridar-la, a les fosques, tot just deixant-se dur pel ritme, per la melodia, pel moviment del cos, sense mirades ni vergonyes, només ella i la cançó....Cercava el seu reflexe al vidre de la porta, la imatge del ball la seduïa , li semblava un joc sensual, transformador, alliberador, gairebé com una meditació, com un encontre amb si mateixa. Com alliberador era el fet d'escriure, emplenar cartes i quaderns amb els seus pensaments, amb els secrets que mai s'havia atrevit a compartir, on alternava paraules amb alguns dibuixos, colors, paisatges, línees, traces, que la connectaven amb el seu ser més interior,
I ara sentia que tenia la gran sort de tornar-ho a viure, a casa seva, a aquella casa, la seva, refugi, lloc de trobada, racó acollidor, luminós , diàfan, atraient, ple de pau, com ella pensava que havia de ser, senzillament, un santuari, el seu santuari.
Visions particulars des de la meva finestra....
dilluns, 27 de març del 2017
dijous, 23 de març del 2017
Somos las nietas de todas las brujas que nunca pudisteis quemar.
Te veig arreu, te sent cada dia, sent la teva força que m'empeny cap a la llum, en veure't que te'n vas cap al tren, cada dia, per complir el teu somni, per repartir el teu dó, que és el d'ensenyar a l'altre a superar-se , a no rendir-se, a entendre que estam aquí per complir amb una misió.
Veig aquelles dones cridant i me vens al cap, jo som la teva neta, i a tu no et pogueren cremar mai, res no te va aturar, ni la guerra va poder amb tu, sabies que tenies una misió i que si més no, a Maó hi podies estar, que allà serieu feliços, tota la família darrera tu. Era això el que alguns anomenen bruixeria, curolla, locura? Les ganes de servir a l'altre, de fer a les petites personetes que estaven amb tu més sàvies, curioses, obertes al món, com eres tu, una finestra oberta al món. Un temps a aixó li devien dir bruixeria.
19
Avui en fas denou, però ja fa vint anys que varem decidir, el teu pare i jo,que era hora que venguèssis. En teniem trenta , erem joves, ingenuus, respecte al que el projecte de la maternitat, de la paternitat, comportava.
Ara, quan te veig baixar del tren, pujar al cotxe i esperar que te besi i t'abraci, pens que , sense saber-ne, hem cuidat de tu per a que siguis qui ets, un home, amb ideals, amb ganes de menjar-te el món i amb les lògiques pors que has de tenir a la teva edat. Te confès que vaig tenir por de no saber-ho fer, que no ha sigut fàcil, i que hi he posat tot el que he sabut i que he intentat aprendre en el camí..
Ara,que tens tota la teva vida per davant, només te puc dir que l'aprofitis, que només és una, que els moments no tornen, que de les errades aprendràs, que t'has d'atrevir a equivocar-te, per crèixer i per menjar-te el món com tu desitges.
El meu paper és estar devora tu, incondicionalment, perquè no et varem dir que vinguèssis amb condicions, Viu la teva vida, perquè és teva i de ningú més, i estima, estima molt a qui t'estima.
T'estim.
Crear.
Podia comprendre ara què era el que li molestava veure en ella, era aquella part de si mateixa que encara no s'havia atrevit a explorar, la capacitat de crear que no s'havia permés a mostrar, la necessitat de fer-se visible malgrat a l'hora això la incomodàs. Ara ho podia comprendre, perquè s'havia permès mostrar-se a si mateixa el que era capaç de crear. Només així ho podria mostrar al món.
dilluns, 20 de març del 2017
Gràcies.
La teva imatge és difosa, assegut a la cadira, ja no caminaves, només podies esperar a que els altres te atenguèssin. Devia ser dura aquella situació, ben puta, com diu algú per aquí, després d'una vida de lluita, d'emprendiment, de mantenir a tota la família en aquelles circumstàncies per a les que ningú n'estava preparat. Com podies pensar que estant a Barcelona vos sorprendria la guerra, lluny de la família, deixant-vos amb res més que les vostres mans per treballar?
I així, tu i el meu pare vos convertireu en aliats, tu amb la teva capacitat creadora, ell amb la seva capacitat per sobreviure a les dificultats, sortieu a la nit a recollir les restes dels cotxes bombardejats, per convertir aquelles ferralles en torradores de cafè. Sortieu de nit de casa, amb el meu pare, que no tenia ni els deu anys, i anàveu allà on vos deien que era possible trobar una porta de cotxe, una ferralla que poguèssiu endur-vos al taller i convertir-la, a martellades, en una planxa de ferro, i miraculosament en una torradora de cafè.
Ja de dia, li encarregaves al meu pare que, amb el catàleg davall el braç, es desplaçàs per la ciutat a vendre el producte, amb el seu caràcter afable i extrovertit, amb aquells ulls que enganxaven amb la mirada i el seu cervell ràpid i capaç.
I tu i ell ereu tot un per l'altre, ho he pogut comprendre ara, mirant enrera, contemplant en el record aquella imatge teva, i adonant-me de la tendresa que des de la teva cadira m'arribava cap a mi, quan acompanyaves amb la veu les cançons que el meu pare m'ensenyava a tocar en aquell piano , l'únic reducte d'alegria que quedava en aquella casa.
Te'n vares anar sense que ens poguèssim despedir, i ara me n'adòn de quant d'important eres per mi i de quanta tendresa eres capaç de donar, padrí.
I així, tu i el meu pare vos convertireu en aliats, tu amb la teva capacitat creadora, ell amb la seva capacitat per sobreviure a les dificultats, sortieu a la nit a recollir les restes dels cotxes bombardejats, per convertir aquelles ferralles en torradores de cafè. Sortieu de nit de casa, amb el meu pare, que no tenia ni els deu anys, i anàveu allà on vos deien que era possible trobar una porta de cotxe, una ferralla que poguèssiu endur-vos al taller i convertir-la, a martellades, en una planxa de ferro, i miraculosament en una torradora de cafè.
Ja de dia, li encarregaves al meu pare que, amb el catàleg davall el braç, es desplaçàs per la ciutat a vendre el producte, amb el seu caràcter afable i extrovertit, amb aquells ulls que enganxaven amb la mirada i el seu cervell ràpid i capaç.
I tu i ell ereu tot un per l'altre, ho he pogut comprendre ara, mirant enrera, contemplant en el record aquella imatge teva, i adonant-me de la tendresa que des de la teva cadira m'arribava cap a mi, quan acompanyaves amb la veu les cançons que el meu pare m'ensenyava a tocar en aquell piano , l'únic reducte d'alegria que quedava en aquella casa.
Te'n vares anar sense que ens poguèssim despedir, i ara me n'adòn de quant d'important eres per mi i de quanta tendresa eres capaç de donar, padrí.
divendres, 17 de març del 2017
Permiso
Quizá, pensaba, jamás se hubiera atrevido a hablar de aquella forma, abandonándose a la verdad que sentía debía sacar, su verdadera esencia, tantas veces escondida para no avergonzarse de sí misma. Sus pensamientos hasta ahora no habían acompañado a las acciones, en realidad, nunca se había dado permiso para saber qué sentía. Le habían enseñado a cuidarse de los demás, a protegerles a todos , especialmente a ella. Fueron ellos quienes la colocaron en mala posición, obligándola a malgastar su energía en proteger el secreto, en lugar de protegerse a sí misma, o de pedir que la protegieran, que le quitaran ésa culpa, que no era suya, sino de él, de ellos dos .
La vida había transcurrido demasiado rápido, pronto el cuerpo ya no sería el mismo, las amistades no estarían, por éso, se trataba de sacarle el jugo al presente, aparcando la culpa o mirándola de lejos, la culpa que le habían traspasado desde niña y que hasta ahora no había sido capaz de dejarla a un lado para que la recogiera quien debía hacerse cargo de ella.
Ahora había sido capaz de entender que la energía seguía dentro de ella, y que al verla, al comprenderla, de lo que se trataba ahora, era de usarla a su favor, sintiendo que debía ser un espejo para las demás, para que otras pudieran verse capaces de salir de ahí, de ver que otra vida es posible sin la culpa anclándonos desde el centro del cuerpo.
La vida había transcurrido demasiado rápido, pronto el cuerpo ya no sería el mismo, las amistades no estarían, por éso, se trataba de sacarle el jugo al presente, aparcando la culpa o mirándola de lejos, la culpa que le habían traspasado desde niña y que hasta ahora no había sido capaz de dejarla a un lado para que la recogiera quien debía hacerse cargo de ella.
Ahora había sido capaz de entender que la energía seguía dentro de ella, y que al verla, al comprenderla, de lo que se trataba ahora, era de usarla a su favor, sintiendo que debía ser un espejo para las demás, para que otras pudieran verse capaces de salir de ahí, de ver que otra vida es posible sin la culpa anclándonos desde el centro del cuerpo.
dimecres, 15 de març del 2017
Lo sentidos.
Aquél país la había cautivado. Llevaba años sin pisarlo, pero sus colores, sus olores, sus sonidos, seguían muy presentes en su mente, en sus ojos, en su piel. De repente, le venían imágenes de situaciones vividas o imaginadas, recordadas y filtradas por el paso del tiempo, a la vez que reales, pues su cuerpo así las vivía.
Podía mirar un paisaje de su tierra y trasladarse con su capacidad de soñar a las extensiones de caña, a los cultivos de café o a las tierras oscuras y llanas del altiplano, donde la mirada no alcanzaba a ver todos los detalles, colores y tonalidades que la naturaleza ofrecía "en grado superlativo", usando una expresión de su escritor favorito, Gabriel G. Márquez.
Aquél país para ella había significado todo: llegar a un lugar desconocido, con costumbres diferentes a las propias, sin nadie que la pudiera recoger y acoger, sin puntos de referencia, sólo ella misma y sus capacidades, algunas de ellas escondidas, desconocidas, avergonzadas.
Se descubrió a sí misma entre la gente, cautivada por una energía magnética que la obligaba a sentirse atraída hacia todo aquéllo nuevo que la ciudad y el país le ofrecían. Músicas mezcladas, de un lugar y otro, ritmos heredados de la época de la esclavitud, ritmos negros, mestizos, bailes primitivos, adornados con una sensualidad elaborada que se captaba en todos los movimientos. Cadencia, música y baile eran una perfecta unión, algo que la enraizaba al lugar, y que permanecería en su mente, en su ser por muchos años. O tal vez ya existía, aun sin ella saberlo, sin haberse parado a descubrirlo, sin haberse permitido sacarlo a la luz, antes, mucho antes.
Podía entonces sacar toda la energía contenida, mostrarse sin vergüenza, sin cumplir con ningún patrón, como un papel en blanco, sobre el que todo estaba por escribir. Allí nadie la conocía, nadie esperaba nada de ella, y éso la hacía sentirse libre, desenfadada, despreocupada, flexible, etérea, con la posibilidad de diluirse en aquel ambiente que sentía como propio.
Se preguntaba a menudo, qué cosas las del destino la habían llevado allí, donde pronto se sintió como si siempre hubiera formado parte del lugar. Aquella vida en las calles, a ritmo de tambores, congas, bongos, gritos de comerciantes, canciones para bailar o para llorar, sonidos ensordecedores, luces intensas, tropicales, andares alegres, casi danzas, se convirtió en su lugar de pertenencia, al que, pensaba, tenía que llegar justo en esa etapa de su juventud. Y seguramente fue justo éso, su juventud,la que le facilitó su inmersión en el país. Era ahora capaz de recordar con nostalgia, aquélla capacidad de sorpresa, aquella apertura, de todos los sentidos, del olfato, la vista, y uno que desconocía, el sentido del tacto, al permitir que el país le entrara por la piel, a través del calor pegajoso que le humedecía el cuerpo y se filtraba en su ser. Sus poros abiertos, trataban de transpirar el ambiente, y de no dejar nada sin absorber, nada que le hiciera perderse el instante vital que con que el destino la había premiado.
Descubrió que la piel era su filtro de entrada, que en aquél país las personas se hablaban por la piel, tocándose sin tocar, rozándose, bailándose entre sí, incluso sin música aparente. Descubrió el placer de mirar a los ojos, de reír con la mirada, de cantar hablando, de amarse sin tapujos, con todos los sentidos.
Las conversaciones tal vez superficiales en palabras, eran sumamente sensuales, mientras transcurrían entre gestos, cruces de miradas , risas y voces, La vida trataba de ser puro goce, pues el día a día era un durísimo ejercicio de supervivencia, que había que contrarrestar al máximo con la sensualidad, algarabía y erotismo camuflado de las pistas de baile, repletas cualquier día de la semana, lugares donde no existían las distancias, y el olor a trópico se acentuaba por los fluídos corpolales que emanaban de los cuerpos de las parejas danzantes.
Así era en su mente, su país.
Podía mirar un paisaje de su tierra y trasladarse con su capacidad de soñar a las extensiones de caña, a los cultivos de café o a las tierras oscuras y llanas del altiplano, donde la mirada no alcanzaba a ver todos los detalles, colores y tonalidades que la naturaleza ofrecía "en grado superlativo", usando una expresión de su escritor favorito, Gabriel G. Márquez.
Aquél país para ella había significado todo: llegar a un lugar desconocido, con costumbres diferentes a las propias, sin nadie que la pudiera recoger y acoger, sin puntos de referencia, sólo ella misma y sus capacidades, algunas de ellas escondidas, desconocidas, avergonzadas.
Se descubrió a sí misma entre la gente, cautivada por una energía magnética que la obligaba a sentirse atraída hacia todo aquéllo nuevo que la ciudad y el país le ofrecían. Músicas mezcladas, de un lugar y otro, ritmos heredados de la época de la esclavitud, ritmos negros, mestizos, bailes primitivos, adornados con una sensualidad elaborada que se captaba en todos los movimientos. Cadencia, música y baile eran una perfecta unión, algo que la enraizaba al lugar, y que permanecería en su mente, en su ser por muchos años. O tal vez ya existía, aun sin ella saberlo, sin haberse parado a descubrirlo, sin haberse permitido sacarlo a la luz, antes, mucho antes.
Podía entonces sacar toda la energía contenida, mostrarse sin vergüenza, sin cumplir con ningún patrón, como un papel en blanco, sobre el que todo estaba por escribir. Allí nadie la conocía, nadie esperaba nada de ella, y éso la hacía sentirse libre, desenfadada, despreocupada, flexible, etérea, con la posibilidad de diluirse en aquel ambiente que sentía como propio.
Se preguntaba a menudo, qué cosas las del destino la habían llevado allí, donde pronto se sintió como si siempre hubiera formado parte del lugar. Aquella vida en las calles, a ritmo de tambores, congas, bongos, gritos de comerciantes, canciones para bailar o para llorar, sonidos ensordecedores, luces intensas, tropicales, andares alegres, casi danzas, se convirtió en su lugar de pertenencia, al que, pensaba, tenía que llegar justo en esa etapa de su juventud. Y seguramente fue justo éso, su juventud,la que le facilitó su inmersión en el país. Era ahora capaz de recordar con nostalgia, aquélla capacidad de sorpresa, aquella apertura, de todos los sentidos, del olfato, la vista, y uno que desconocía, el sentido del tacto, al permitir que el país le entrara por la piel, a través del calor pegajoso que le humedecía el cuerpo y se filtraba en su ser. Sus poros abiertos, trataban de transpirar el ambiente, y de no dejar nada sin absorber, nada que le hiciera perderse el instante vital que con que el destino la había premiado.
Descubrió que la piel era su filtro de entrada, que en aquél país las personas se hablaban por la piel, tocándose sin tocar, rozándose, bailándose entre sí, incluso sin música aparente. Descubrió el placer de mirar a los ojos, de reír con la mirada, de cantar hablando, de amarse sin tapujos, con todos los sentidos.
Las conversaciones tal vez superficiales en palabras, eran sumamente sensuales, mientras transcurrían entre gestos, cruces de miradas , risas y voces, La vida trataba de ser puro goce, pues el día a día era un durísimo ejercicio de supervivencia, que había que contrarrestar al máximo con la sensualidad, algarabía y erotismo camuflado de las pistas de baile, repletas cualquier día de la semana, lugares donde no existían las distancias, y el olor a trópico se acentuaba por los fluídos corpolales que emanaban de los cuerpos de las parejas danzantes.
Así era en su mente, su país.
Tu sabràs per qui és.
Ja ho havien parlat, Ara, el que la invadia era una sensació de serenor, de seguretat en si mateixa,de tranquilitat. Sabia el que volia ara mateix, en aquells moments, sense preocupar-se pel que podia passar. Tot pot passar, tot allò que ens desmonti la realitat, però a la vegada, la realitat, el moment,l'instant, també passen de llarg, davant els nostres ulls, i no els veiem. Per això, en un moment de llum, li va dir a ella que el que importava , el que importa de veritat, és qué feim amb allò que la vida ens posa davant. Observar, observar-se, estar present i ser conscient dels sentiments ara mateix.
diumenge, 12 de març del 2017
Aquell llibre de contes.
Avui he vist un dels teus germans, m'ha costat reconeixer'l pels anys passats sense veuren's. Li he demanat per tu, i m'ha dit que estudiaves. M'ha alegrat moltíssim escoltar això. Ho ha de saber la teva mestra, ens emocionarem juntes.
Pot ser tu no ho recordis, jo ho tindré sempre a la memòria, aquell temps que cada setmana anàvem a la biblioteca a cercar un llibre. Els teus ullets de nina brillaven davant de la prestatgeria plena de contes, contes nous, que tu no havies vist mai i pels quals senties una atracció irressistible, impacient.
Tenies sed de noves històries, perquè l'únic conte que et transportava lluny era aquell que ja recitaves de memòria, en un català esplèndid, per a una nina que just havia començat a parlar-ho dos o tres anys abans. Un dia el me mostrares, les fulles estaven desgastades, algunes desfetes, penjaven, però el t'havia regalat la teva mestra i per tu era el tresor més preciat. El recitares sense llegir, i jo em vaig quedar bocabada. Els teus ulls me deien que en volies més. I vaig demanar permís a la teva mare per anar a la biblioteca del poble i fer-te sòcia. Allò significava que tenies al teu abast tots els contes de la biblioteca, i els del catàleg, no t'ho podies creure: amb una signatura de la teva mare, i una foto, era suficient! Tornàrem a casa amb un conte, no importava ja que la bibliotecària no haguès estat amable amb tu. A les teves mans ja tenies un conte de fades il·lustrat , que podries llegir i mirar durant setmanes, només pel plaer de llegir i transportar-te al món de la imaginació.
El teu pare, quan arribà i li mostrares el llibre, no va entendre la importància que allò tenia per tu, però a tu no te va aturar, i seguires llegint, somniant, desijant esser com la resta d'infants que anaven amb tu a escola, en aquest país nou, en aquest camí que els teus pares havien decidit prendre per obrir-vos camí a tu i a tots els altres germans i germaneta.
Un principi de curs, tot i això, te varem perdre la pista, semblava que a casa feies falta i no iniciares el curs com la resta de la classe. La teva mestra va avisar, i ben aviat, te reincorporares a les classes. Tenies tretze anys.
Ara en deus tenir divuit o dinou, i me diu el teu germà que estudies. Quina bona notícia. La millor per un dia del mes de març, mes de la Dona. Que t'acompanyi la força, estimada.
Pot ser tu no ho recordis, jo ho tindré sempre a la memòria, aquell temps que cada setmana anàvem a la biblioteca a cercar un llibre. Els teus ullets de nina brillaven davant de la prestatgeria plena de contes, contes nous, que tu no havies vist mai i pels quals senties una atracció irressistible, impacient.
Tenies sed de noves històries, perquè l'únic conte que et transportava lluny era aquell que ja recitaves de memòria, en un català esplèndid, per a una nina que just havia començat a parlar-ho dos o tres anys abans. Un dia el me mostrares, les fulles estaven desgastades, algunes desfetes, penjaven, però el t'havia regalat la teva mestra i per tu era el tresor més preciat. El recitares sense llegir, i jo em vaig quedar bocabada. Els teus ulls me deien que en volies més. I vaig demanar permís a la teva mare per anar a la biblioteca del poble i fer-te sòcia. Allò significava que tenies al teu abast tots els contes de la biblioteca, i els del catàleg, no t'ho podies creure: amb una signatura de la teva mare, i una foto, era suficient! Tornàrem a casa amb un conte, no importava ja que la bibliotecària no haguès estat amable amb tu. A les teves mans ja tenies un conte de fades il·lustrat , que podries llegir i mirar durant setmanes, només pel plaer de llegir i transportar-te al món de la imaginació.
El teu pare, quan arribà i li mostrares el llibre, no va entendre la importància que allò tenia per tu, però a tu no te va aturar, i seguires llegint, somniant, desijant esser com la resta d'infants que anaven amb tu a escola, en aquest país nou, en aquest camí que els teus pares havien decidit prendre per obrir-vos camí a tu i a tots els altres germans i germaneta.
Un principi de curs, tot i això, te varem perdre la pista, semblava que a casa feies falta i no iniciares el curs com la resta de la classe. La teva mestra va avisar, i ben aviat, te reincorporares a les classes. Tenies tretze anys.
Ara en deus tenir divuit o dinou, i me diu el teu germà que estudies. Quina bona notícia. La millor per un dia del mes de març, mes de la Dona. Que t'acompanyi la força, estimada.
divendres, 10 de març del 2017
Como todas las mañanas
Como todas las mañanas, me dejo llevar por el tren hasta el trabajo. Cada mañana a la misma hora, las mismas personas, más las que cambian, nos saludamos, esperamos a que llegue el nuestro. A esta hora, como todas las mañanas, viene casi lleno, con las mismas personas cada día, excepto algunas que, según el día de la semana, se suben al mismo que yo. Entramos, nos sentamos cada mañana en los mismos lugares, una prefiere el primer vagón, otro el segundo, otras entran con prisas, sin elegir, donde les quede un lugar. Mi lugar, siempre el mismo, enfrente de quien ocupa también cada día, siempre el mismo. No es de aquí, mira a los ojos, saluda, media sonrisa,cara de sueño.
_ Buenos días, me dice,
_ Buenos días, le digo.
El acento le delata,una mañana al saludar, no me resisto y le pregunto:
_ Eres de Colombia, te puedo preguntar de dónde?
_ De Cali, me dice.
_ Conozco Cali,le digo: Viví allí hace unos años, 26 para ser exacta.Desde entonces, sigo con interés todo lo que pasa en el país...
Siguiente estación, nos despedimos. La próxima semana, en el mismo vagón , en el mismo sitio, seguimos la conversación, como todas las mañanas.
_ Buenos días, me dice,
_ Buenos días, le digo.
El acento le delata,una mañana al saludar, no me resisto y le pregunto:
_ Eres de Colombia, te puedo preguntar de dónde?
_ De Cali, me dice.
_ Conozco Cali,le digo: Viví allí hace unos años, 26 para ser exacta.Desde entonces, sigo con interés todo lo que pasa en el país...
Siguiente estación, nos despedimos. La próxima semana, en el mismo vagón , en el mismo sitio, seguimos la conversación, como todas las mañanas.
diumenge, 5 de març del 2017
La risa.
Había ido al parque de atracciones con su padre, como todos los años al acercarse su cumpleaños; él subía con ella a las atracciones que le pedía, nunca le dio un no por respuesta, entraban en la montaña rusa, en el paraguas chino, en aquella barca que navegaba en el aire mecida por unas olas invisibles que la colocaban en posición vertical, hasta que el estómago daba un vuelco y la adrenalina corría por el cuerpo.Se acordaba bien de todo aquello, porque un lunes, en la clase de lengua española, les mandaron escribir una redacción sobre lo vivido el fin de semana.
Sus compañeras solían escribir sobre lo que habían hecho en la casa que tenían en la urbanización para pasar fines de semana y vacaciones. Ella, nunca tuvo algo así, la familia había perdido posición económica y su vida era austera, muy austera. Sin embargo, cuando se montaban las atracciones en la ciudad, su padre siempre la acompañaba y se subían juntos a cualquier cosa, hasta que el presupuesto se terminaba. Había que escoger bien, se trataba de pasarlo lo mejor posible, e ir repitiendo aquello que la divertía, alternando con algunas novedades atractivas, como fue aquel año, el tren de la casa del terror. Le encantaba entrar con su padre, quien con su sentido del humor le sacaba carcajadas en lugar de gritos terroríficos, reían juntos, a ella le gustaba escuchar reír a su padre, sentía que era una necesidad , que tenía pocas ocasiones para hacerlo, y las aprovechaba con ella. Ante la adversidad o la inconveniencia, él sacaba un humor sarcástico que provocaba unas carcajadas sentidas, sonoras y liberadoras en ambos. Quizás éso les descargaba del secreto que ambos guardaban, tan bien escondido, y tan opresor a la vez. Esas carcajadas eran un momento de complicidad, de entenderse sin mediar palabra, de compartir una manera de ver la vida descarada y descargada. Ahora podía entender su propio sentido del humor, y el papel que éste jugaba en su vida: descargo de la tristeza, de la vergüenza y de la culpa, a la vez que descaro para enfrentar con fuerza cualquier situación adversa.
Sus compañeras solían escribir sobre lo que habían hecho en la casa que tenían en la urbanización para pasar fines de semana y vacaciones. Ella, nunca tuvo algo así, la familia había perdido posición económica y su vida era austera, muy austera. Sin embargo, cuando se montaban las atracciones en la ciudad, su padre siempre la acompañaba y se subían juntos a cualquier cosa, hasta que el presupuesto se terminaba. Había que escoger bien, se trataba de pasarlo lo mejor posible, e ir repitiendo aquello que la divertía, alternando con algunas novedades atractivas, como fue aquel año, el tren de la casa del terror. Le encantaba entrar con su padre, quien con su sentido del humor le sacaba carcajadas en lugar de gritos terroríficos, reían juntos, a ella le gustaba escuchar reír a su padre, sentía que era una necesidad , que tenía pocas ocasiones para hacerlo, y las aprovechaba con ella. Ante la adversidad o la inconveniencia, él sacaba un humor sarcástico que provocaba unas carcajadas sentidas, sonoras y liberadoras en ambos. Quizás éso les descargaba del secreto que ambos guardaban, tan bien escondido, y tan opresor a la vez. Esas carcajadas eran un momento de complicidad, de entenderse sin mediar palabra, de compartir una manera de ver la vida descarada y descargada. Ahora podía entender su propio sentido del humor, y el papel que éste jugaba en su vida: descargo de la tristeza, de la vergüenza y de la culpa, a la vez que descaro para enfrentar con fuerza cualquier situación adversa.
Esper no fer tard.
Varem canviar de casa la meva mare i jo, al tercer pis d'aquella finca, jo tenia sis anys, em preparava per fer la primera comunió. Sense saber com ni perquè, mumare decidí partir, pot ser era la millor decisió, allunyar-se de tot allò que li feia mal i emprendre una vida nova, ella i jo soles. Sentia tranquilitat en aquella casa, la padrina venia sovint, i es quedava amb mi durant les vacances. Era un pis luminós, ampli, amb una cuina gran on hi passava la major part del temps que era a casa, guaitant per la finestra, una finestra que me mostrava un pati ple de bicicletes, pilotes i molts germans, éreu deu, dotze ,no sé quants. Uns de la meva edat, o tal vegada una mica més grans. Jugàveu a pilota, a fer voltes amb la bicicleta , a còrrer un darrera l'altre. Jo m'entretenia mirant-vos. Un dia em convidàreu a baixar. Record aquella terrassa, era el meu somni: jo era sola, voltros més de deu, què divertit era allò als meus ulls. Sentia enveja.
Al poc temps, la mare i el pare es varen tornar a juntar, mumare va tornar enrera la seva decisió per protegir-me, per no deixar-me sola els diumenges amb el pare. Després de fer la primera comunió ens varem mudar de nou mumare i jo a la casa de sempre. Tu i jo viviem al mateix carrer, ara un poc més distants, però no el suficient com perque jo no sabès de la mort de la teva germana. Em va commoure. Vaig pensar, "tothom té el seu patiment".
Fa dos anys i mig aparegueres aquí, record que tu havies venut el pis dels teus pares, jo acabava de posar en venda el nostre. Em vares animar, em vares dir que seria fàcil. Des de llavors, me sentia acompanyada aquí amb la teva presència. Ara et vull donar les gràcies per haver estat aquest temps amb noltros, per haver-me acompanyat en aquell moment de la infància sense tu saber-ho, i també en aquest moment de la meva vida, dos tránsits gens fàcils de passar. Gràcies per haver participat en aquella constelació que em va posar al davant la vida per donar-me un poc de llum, i gràcies per totes aquelles coses que has tingut la valentia de compartir amb nosaltres i que a mi en particular, m'han ajudat molt a entendre a l'altre, i poder veure als homes d'una altre manera, amb confiança i amb tendresa. Gràcies estimat.
Al poc temps, la mare i el pare es varen tornar a juntar, mumare va tornar enrera la seva decisió per protegir-me, per no deixar-me sola els diumenges amb el pare. Després de fer la primera comunió ens varem mudar de nou mumare i jo a la casa de sempre. Tu i jo viviem al mateix carrer, ara un poc més distants, però no el suficient com perque jo no sabès de la mort de la teva germana. Em va commoure. Vaig pensar, "tothom té el seu patiment".
Fa dos anys i mig aparegueres aquí, record que tu havies venut el pis dels teus pares, jo acabava de posar en venda el nostre. Em vares animar, em vares dir que seria fàcil. Des de llavors, me sentia acompanyada aquí amb la teva presència. Ara et vull donar les gràcies per haver estat aquest temps amb noltros, per haver-me acompanyat en aquell moment de la infància sense tu saber-ho, i també en aquest moment de la meva vida, dos tránsits gens fàcils de passar. Gràcies per haver participat en aquella constelació que em va posar al davant la vida per donar-me un poc de llum, i gràcies per totes aquelles coses que has tingut la valentia de compartir amb nosaltres i que a mi en particular, m'han ajudat molt a entendre a l'altre, i poder veure als homes d'una altre manera, amb confiança i amb tendresa. Gràcies estimat.
dissabte, 4 de març del 2017
La música
Una canción por si sola podía transformar sus emociones, y un ritmo, una melodía podían llevarle a un momento de su vida , a vivencias que habían quedado en su memoria gracias a la música, incrustada en su ser más profundo. Se podría decir que su vida tenía una banda sonora propia, desde bien pequeña, y que ciertas canciones, por sus letras, podían definir acontecimientos y sentimientos, pasiones y desamores, encuentros y despedidas, amores y desengaños, en definitiva, una definición de su ser interior que ahora se estaba atreviendo a explorar y enfrentar.
Era tan importante poner una melodía a cada etapa, a cada persona, a cada emoción, como tener al lado ése cuaderno en el que recogía todo lo que con la boca y con el cuerpo no era capaz de expresar, pero que con palabras escritas, iba tomando la forma con la que ella vivía su vida. Sentía que para poder seguir adelante era importante ponerle palabras a lo sentido, pues en ocasiones un pensamiento, una emoción la obsesionaban hasta el punto de no dejarla descansar, se le aparecía de manera repetitiva, hasta que conseguía escribir en un cuaderno aquéllo que la desbordaba dándole salida y realidad. De lo contrario, le pasaría como cuando de niña confundió realidad con imaginación. De aquellas escenas no tenía recuerdo sonoro, sino silencio, sólo silencio, como si fuera no hubiera mundo, como si dentro, ella misma no existiera.
Los pensamientos se le amontonaban, los sentimientos la desbordaban, al no atreverse a compartirlos por sentirse absurda, poco importante, desagradable incluso.
El día que los escribió para él en un papel, supo cuan importante era ponerle nombre a todo aquello que se le había atascado en la garganta y nunca fue capaz de gritar. Pero no había música.No hubo música tampoco cuando estuvo con él. Ahora podía hacer una similitud de las dos vivencias, pues de daba cuenta de que en ambas la música desapareció de su vida, pero no de su ser, pues al salir a flote, la música se convirtió una cuerda de salvación.
Se trataba ahora de no olvidarse de que la música era para ella, sinónimo de libertad.
Era tan importante poner una melodía a cada etapa, a cada persona, a cada emoción, como tener al lado ése cuaderno en el que recogía todo lo que con la boca y con el cuerpo no era capaz de expresar, pero que con palabras escritas, iba tomando la forma con la que ella vivía su vida. Sentía que para poder seguir adelante era importante ponerle palabras a lo sentido, pues en ocasiones un pensamiento, una emoción la obsesionaban hasta el punto de no dejarla descansar, se le aparecía de manera repetitiva, hasta que conseguía escribir en un cuaderno aquéllo que la desbordaba dándole salida y realidad. De lo contrario, le pasaría como cuando de niña confundió realidad con imaginación. De aquellas escenas no tenía recuerdo sonoro, sino silencio, sólo silencio, como si fuera no hubiera mundo, como si dentro, ella misma no existiera.
Los pensamientos se le amontonaban, los sentimientos la desbordaban, al no atreverse a compartirlos por sentirse absurda, poco importante, desagradable incluso.
El día que los escribió para él en un papel, supo cuan importante era ponerle nombre a todo aquello que se le había atascado en la garganta y nunca fue capaz de gritar. Pero no había música.No hubo música tampoco cuando estuvo con él. Ahora podía hacer una similitud de las dos vivencias, pues de daba cuenta de que en ambas la música desapareció de su vida, pero no de su ser, pues al salir a flote, la música se convirtió una cuerda de salvación.
Se trataba ahora de no olvidarse de que la música era para ella, sinónimo de libertad.
dijous, 2 de març del 2017
Déme una chuspita, vea!
Una noche más, después de trabajar toda la semana, se fue con sus vecinos a aquél lugar que la acogió como a una más de la clientela, mejor dicho, de la familia habitual. Detrás de la barra, recuerda que siempre estaba aquél tipo tan peculiar, con una personalidad distinguida, cosmopolita, abierta: era el dueño del local. Era una persona con una sensibilidad especial, tranquila, amable y suave, que lograba crear un ambiente cómodo y cálido cualquier noche de la semana, provocando que su barra fuera el lugar de encuentro del vecindario, de bohemios y amantes de la música cubana, andina, colombiana, de cantautores diversos, atraídos por el magnetismo que les mantenía fieles a la cita.
Ella era de las pocas mujeres que acudía sola; no era costumbre allá y en ocasiones le daba cierto reparo, aunque pronto se sintió parte de todo aquéllo, sin tener en cuenta género ni procedencia. Sin ella mediar palabra, el dueño, al verla aparecer por la puerta, ya destapaba una botella de la única bebida que ella tomaba:"_Un Canadá Dry para la española",decía, mientras la colocaba encima de la barra sin esperar a que ella la pidiera. Le encantaba ésa familiaridad, la hacía sentirse acogida, mimada, atendida en una ciudad que pronto la hizo suya. Bebía pausadamente mientras escuchaba las conversaciones que se mantenían alrededor del escenario. Aunque más que todo, se detenía a descifrar las expresiones desconocidas que le resultaban tan divertidas, con ésa jerga propia de la ciudad, donde un pollo era carne, aunque no de ave, la comida te la metían en una chuspa, la vergüenza se convertía en pena, a las penas no había que pararles bola y lo más conveniente era dejarse de mamar gallo, e irse a "rumbiar". Se acordaba de las novelas de Gabriel García Márquez, que ahora podía comprobar que eran "puritita" transcripción de lo que pasaba en ése fantástico pais.
Ella era de las pocas mujeres que acudía sola; no era costumbre allá y en ocasiones le daba cierto reparo, aunque pronto se sintió parte de todo aquéllo, sin tener en cuenta género ni procedencia. Sin ella mediar palabra, el dueño, al verla aparecer por la puerta, ya destapaba una botella de la única bebida que ella tomaba:"_Un Canadá Dry para la española",decía, mientras la colocaba encima de la barra sin esperar a que ella la pidiera. Le encantaba ésa familiaridad, la hacía sentirse acogida, mimada, atendida en una ciudad que pronto la hizo suya. Bebía pausadamente mientras escuchaba las conversaciones que se mantenían alrededor del escenario. Aunque más que todo, se detenía a descifrar las expresiones desconocidas que le resultaban tan divertidas, con ésa jerga propia de la ciudad, donde un pollo era carne, aunque no de ave, la comida te la metían en una chuspa, la vergüenza se convertía en pena, a las penas no había que pararles bola y lo más conveniente era dejarse de mamar gallo, e irse a "rumbiar". Se acordaba de las novelas de Gabriel García Márquez, que ahora podía comprobar que eran "puritita" transcripción de lo que pasaba en ése fantástico pais.
dimecres, 1 de març del 2017
Secret.
Partia de matinada cap a la feina, automàticament conduïa com cada matí, durant quaranta minuts, un temps preciós per escoltar la seva música, ella sola amb els seus pensaments. Als cinc minuts, una cançó la conectà vint anys enrera, amb aquella nit cap d'any, quan en Sam i ella s'acomiadaren per no trobar-se mai més.
Des d'aquell instant en què es besaren apassionadament per dir-se adéu, només varen tenir notícies un de l'altre a través de l'amic comú. Es conegueren un estiu a l'illa, on ell acudí a la trobada que ella organitzava cada any . En Sam formava part de l'organització estrangera, s'entenien en anglès, aquell anglès que parlen dues persones que sense dominar l'idioma, es volen entendre i mostrar-se propers. Aquella manera de parlar entre ells generava complilcitat en els gestes i les expresions, formant una atmòsfera de comunicació només descifrable per ells dos.
Mantingueren en secret els seus encontres durant la trobada, per evitar comentaris i simular una serietat esperada de les persones que tenen una responsabilitat. Aquell misteri donava un aire d'aventura a la seva relació, apassionada des del primer moment, perquè sabien de la seva caducitat. Acabà l'estiu i es distanciaren, ella viatjà a terres llatinoamericanes, per complir amb un dels seus somnis d'adol·lescent, ell partia a una altre trobada de la organització que presidia, aquesta vegada a Àssia. Estarien mesos sense poder-se comunicar més que per carta, cartes que arribaven a deshora, per la distància i per la precarietat del moment.
Era Nadal, any i mig després, ella havia arribat del seu periple per diferents paísos . Tocaren a la porta, ella no esperava ningú, va mirar per l'ull de vidre. No podia ser... era en Sam acompanyat del seu amic. El sentiment d'ella fou de profunda sorpresa, emoció es diria. Les cames li tremolaven, va quedar clavada a terra, era una sensació coneguda: la por. La por que es mesclava sempre que sorgia el desig, que la paralitzava. No sap com, va obrir la porta, es quedaren un davant l'altre, en una situació gairebé irreal. S'intercanviaren mirades, s'abraçaren sentidament, es tornaren mirar, aquesta vegada rient, rient de debò, o de por. Ell, amb un somriure i ulls brillants, li entregà uns presents que havia duit per ella des d'Assia. Ella improvisà un detall cercant dins de la maleta encara sense desfer. No sabien què dir-se. Começaven frases ambdós a l'hora, coincidint sense escoltar-se, només rient.Les mans agafades amb força.
Quedaren en veure's a la nit, ella aniria a sopar a casa de l'amic on ell s'allotjava. En veure's en aquell instant, s'abraçaren sentidament, les galtes es rossaren, les respiracions s'acceleraren, els llavis d'ell la cercaven, els llavis d'ella s'apretaren amb força amb els d'ell i es besaren llargament, amb una passió despreocupada, gens pendent de les mirades dels altres. Eren ells dos sols, tal i com s'havien desitjat des de la distància, un davant de l'atre, i temps per tocar-se, sentir-se, olorar-se, besar-se profundament, assaborient cada instant i cada racó de l'altre.
Aquella nit es convertiria en una setmana. Una setmana intensa, de llargues converses, llargues vetllades sense dormir, passejades per l'illa, vorera de mar, muntanya endins, sense aturar de parlar, de despullar-se en cos i ànima, de fer l'amor, de somniar i riure. Construïen entre els dos el proper somni, aquesta vegada en comú: viatjar de nord a sud pel continent americà, ella fent feina en organitzacions no governamentals, ell, fent reportatges dels projectes visitats.
Tenien tota la vida per davant. Eren joves, molt joves. Ell aprendria la llengua, ella el duria per racons exòtics, amb poca presència estrangera, per paisatges de novela, pobles de muntanya, poc explorats, on la vida transcorre a un altre ritme.
Sense adonar-se'n arribà el final de les vacances i ell tornà partir. Assumiren el compromís de tornar-se a veure quan ell acabàs els seus estudis. Ella es posà a fer feina per tenir diners per als seus projectes.
Passaren mesos, distància, temps, quí sap el que va passar, no es tornaren trobar. La nit de cap d'any sopaven a casa d'ella les amistats de tota la vida, com cada any, era el costum, cada any ella es rodejava de les persones que l'acompanyaven en la seva vida. Sobtadament, ell apareguè tocant a la porta, com havia fet un any enrera,s'abraçaren tot just mirar-se, s'agafaren la mà,i no l'amollarien fins al vespre següent quan s'acomiadaren a la porta de la casa d'ella, i es besaren sense importar qui estava davant, com si no s'haguèsssin de tornar a trobar, però això ells no ho sabien...
Ara ella plorava de debó, dins del seu cotxe, com no ho va poder fer aquell dia, enyorant el moment, i pensant en el camí que havia triat , allò que havia somniat amb en Sam pot ser era massa bó per ella, pot ser ella pensàs que era tan bo, que no podia esser per ella. No ho havia pogut plorar fins ara...
Des d'aquell instant en què es besaren apassionadament per dir-se adéu, només varen tenir notícies un de l'altre a través de l'amic comú. Es conegueren un estiu a l'illa, on ell acudí a la trobada que ella organitzava cada any . En Sam formava part de l'organització estrangera, s'entenien en anglès, aquell anglès que parlen dues persones que sense dominar l'idioma, es volen entendre i mostrar-se propers. Aquella manera de parlar entre ells generava complilcitat en els gestes i les expresions, formant una atmòsfera de comunicació només descifrable per ells dos.
Mantingueren en secret els seus encontres durant la trobada, per evitar comentaris i simular una serietat esperada de les persones que tenen una responsabilitat. Aquell misteri donava un aire d'aventura a la seva relació, apassionada des del primer moment, perquè sabien de la seva caducitat. Acabà l'estiu i es distanciaren, ella viatjà a terres llatinoamericanes, per complir amb un dels seus somnis d'adol·lescent, ell partia a una altre trobada de la organització que presidia, aquesta vegada a Àssia. Estarien mesos sense poder-se comunicar més que per carta, cartes que arribaven a deshora, per la distància i per la precarietat del moment.
Era Nadal, any i mig després, ella havia arribat del seu periple per diferents paísos . Tocaren a la porta, ella no esperava ningú, va mirar per l'ull de vidre. No podia ser... era en Sam acompanyat del seu amic. El sentiment d'ella fou de profunda sorpresa, emoció es diria. Les cames li tremolaven, va quedar clavada a terra, era una sensació coneguda: la por. La por que es mesclava sempre que sorgia el desig, que la paralitzava. No sap com, va obrir la porta, es quedaren un davant l'altre, en una situació gairebé irreal. S'intercanviaren mirades, s'abraçaren sentidament, es tornaren mirar, aquesta vegada rient, rient de debò, o de por. Ell, amb un somriure i ulls brillants, li entregà uns presents que havia duit per ella des d'Assia. Ella improvisà un detall cercant dins de la maleta encara sense desfer. No sabien què dir-se. Começaven frases ambdós a l'hora, coincidint sense escoltar-se, només rient.Les mans agafades amb força.
Quedaren en veure's a la nit, ella aniria a sopar a casa de l'amic on ell s'allotjava. En veure's en aquell instant, s'abraçaren sentidament, les galtes es rossaren, les respiracions s'acceleraren, els llavis d'ell la cercaven, els llavis d'ella s'apretaren amb força amb els d'ell i es besaren llargament, amb una passió despreocupada, gens pendent de les mirades dels altres. Eren ells dos sols, tal i com s'havien desitjat des de la distància, un davant de l'atre, i temps per tocar-se, sentir-se, olorar-se, besar-se profundament, assaborient cada instant i cada racó de l'altre.
Aquella nit es convertiria en una setmana. Una setmana intensa, de llargues converses, llargues vetllades sense dormir, passejades per l'illa, vorera de mar, muntanya endins, sense aturar de parlar, de despullar-se en cos i ànima, de fer l'amor, de somniar i riure. Construïen entre els dos el proper somni, aquesta vegada en comú: viatjar de nord a sud pel continent americà, ella fent feina en organitzacions no governamentals, ell, fent reportatges dels projectes visitats.
Tenien tota la vida per davant. Eren joves, molt joves. Ell aprendria la llengua, ella el duria per racons exòtics, amb poca presència estrangera, per paisatges de novela, pobles de muntanya, poc explorats, on la vida transcorre a un altre ritme.
Sense adonar-se'n arribà el final de les vacances i ell tornà partir. Assumiren el compromís de tornar-se a veure quan ell acabàs els seus estudis. Ella es posà a fer feina per tenir diners per als seus projectes.
Passaren mesos, distància, temps, quí sap el que va passar, no es tornaren trobar. La nit de cap d'any sopaven a casa d'ella les amistats de tota la vida, com cada any, era el costum, cada any ella es rodejava de les persones que l'acompanyaven en la seva vida. Sobtadament, ell apareguè tocant a la porta, com havia fet un any enrera,s'abraçaren tot just mirar-se, s'agafaren la mà,i no l'amollarien fins al vespre següent quan s'acomiadaren a la porta de la casa d'ella, i es besaren sense importar qui estava davant, com si no s'haguèsssin de tornar a trobar, però això ells no ho sabien...
Ara ella plorava de debó, dins del seu cotxe, com no ho va poder fer aquell dia, enyorant el moment, i pensant en el camí que havia triat , allò que havia somniat amb en Sam pot ser era massa bó per ella, pot ser ella pensàs que era tan bo, que no podia esser per ella. No ho havia pogut plorar fins ara...
Mestra.
No sé qui ets ni et conec, però me sent vista des del primer moment, sense necessitat de dir res, sé que no cal perdre el temps en bogeries, amagant allò que tu, des de la teva mirada amorosa i penetrant, ja has vist.La vergonya va caure com un plom a terra, va desaparèixer de l'estància on totes i tots estavem exposats a la teva maestria. Sense saber com, vaig entrar al lloc on me resistia a entrar, a l'abisme que havia amagat tants anys de la mirada dels altres. Me vares mirar a travès dels meus ulls, que són l'entrada a la tristor profunda que aviat em delata, i que ben aviat tu vares entendre.
No té sentit allargar o posar paraules al que va passar en aquells dos dies, he atravessat una porta sagrada, la de la meva pròpia essència, ignorada fins ara per no haver-me'n de fer responsable. Gràcies per empènyer-me cap allà, ara no puc negar-me a viure segons el que desig, que no és més que transformar-me en la que som.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)