Seguidors

dimecres, 26 d’abril del 2017

A un lloc qualsevol, un horabaixa en sortir de classe

Mentres em canviava de roba, observava al meu alrededor, la voràgine i el caos entre bosses, banyadors, gorres i xancles, aigua, xampús, aixugadors de cabells, crits i renou, infants que corren d'una banda a l'altre, jugant a tancar i obrir portes de les taquilles,
 Plim! Plam!,
_ Aiii...m'he engrunat! ... aaaahhhh....mamàaaa
_ idò, siii, ens mudarem la setmana que ve, ara ens estan acabant sa cuina..
_ Ahhh...idò no sabia que seriem veinadesss,...oooohh..
Un infantó de devers vint mesos ha acabat de fer pixo,
_ mamà, ja estic
_ idò, venga, ràpid, que feim tard, lleva't ses sabates i poset es banyador!!!!!
_ Marinaaaaa!!!...vengaaaaa...surt de sa dutxa que avui s'ha fet tard.
_ Au, Marc i Lluc, venga, ràpid a sa dutxa, ..Vengaaaa...què esperes Marc! ... i perquè tires sa bossaaaaa????
_ No l'he tocadaaaa...ha caigut sola!
_ I on has posat sa sabata?
Es ninet d'uns dos anys, tremola i es posa a plorar,
_...tenc freeedddd....aiiii....buaaahhhh!
_ Però on has posat sa sabataaa???
Jo me vestia al costat, corrensos, perquè no me renyassin també a mi...buuuf...quin estreeessss...
Sa sabata era dins sa bossa que havia caigut enterra, mesclada amb tota sa xismeria que havien recollit d'enterra
Una mare entra amb un cotxet. La nina, que dormia, es desperta plorant, no vol anar a nadar...
_ Venga....Caterinaaa....que t'has dormit! Baixa i desvestit,...que ja t'esperenn
_ Holaaaa...com estàs, ohhh, quina casualitat, i sa teva? Quina és?
_ Està a sa dutxa! ...se dutxa sola mentres jo vestesc al petit..
_ Brunoooo...vols llevar-te es banyador i aficart-te ben davall de s'aigua!!!
_ Venga Maria Bel, entra a sa dutxa...
Sa mare, amb sabates des carrer, s'afica a sa dutxa a posar sabó  a la seva filla...
_Quieres que duche al tuyo??'
_ Nooo...ahora voy....venga Marina, date prisa...
_ Au venga, ara no te moguis que t'he d'aixugar es cabells...


I tot aquest relat, ambientat entre crids, renou, aigua pel terra, bancs de fusta plens de roba, pintes, sabates, banyadors xops, tovalloles i bosses, cenalles i demés xismes....

 I jo me demàn....és necessari que anem totes i totes corrensos a dur als nostres fills i filletes a estressar-se els horabaixes?... quan a casa, amb un bon berenar, unes quantes joguines, un poc de música clàssica, un quadern de dibuixar, uns amiguets amb qui compartir jocs, no s'amacudeix res millor,...

diumenge, 23 d’abril del 2017

Calma.

Rodejada de  quaderns plens d'escrits, reflexions i emocions contades en els darrers anys, on la tristor era la protagonista, m'invaeixen les ganes d'expresar la tendresa que puc sentir en cada un dels moments de la meva nova vida, a la casa que m'acull, amb la força que m'acompanya.
Una conversa amb els meus fills , amb complicitat i rialles, amb confidències, amb descobriments, amb la sensació d'haver pres la decisió correcta, per gaudir dels moments anhelats.
Mir enrera per no tornar-hi, per posar les forces en l'avui, en sentir el goig que em dona la calma, la calma en la relació amb la gent que m'estim, una calma que em permet absorbir cada moment compartit. I reb el millor regal, que és una conversa entre dos adults, que miren cap endavant, que es volen menjar el món , com me'l vaig voler menjar jo i no em vaig donar permís.  La tendresa és això, acollir-vos en el niu, pensat precisament per això, per acollir-vos quan ho necessiteu.
 .


dissabte, 22 d’abril del 2017

Afuera

Y seguían ambos con el juego de quererse sin decírselo, a encontrarse sin ser vistos, a rozarse locamente hasta los éxtasis, por no conformarse y repetir.
Y el tiempo fluye, va pasando, como una serpiente, entre los dos, rozándoles, para hacerles ver que se les escurre, que les patina sobre la piel, que se les escapa de las manos.
Y afuera, los demás, observándoles, viéndoles bailar, reírse, mirarse, hablarse, rozarse, imaginándoles, retozando en la desnudez, cruzándose piernas y brazos, rozándose las caras, los labios, los ojos, los sexos.
De nuevo, las distancias se hicieron cada vez más cortas, desaparecieron , se buscaron y se encontraron. Y se fueron descubriendo los olores, los sabores, los suspiros, los alientos, las salivas, los fluidos.
Siempre con un tercero entre ella y él, el miedo a verse descubiertos, el miedo al amor, a la cercanía, a mostrar la ternura, siempre presente en sus encuentros.
Afuera saben. Mientras, ambos, se esconden.

Sus caminos

Y cada uno pudo volver a su ser, a su camino, a su vida. Se separaron, tomaron distancia, se enfadaron, se enfrentaron, se dieron la espalda. Poco a poco, volvieron a unir sus miradas hacia aquello que  habían creado: dos vidas más que tarde o temprano se separarían de las suyas, que tomarían una parte de él, una de ella, para crear sus propios caminos.

Sense títol

Sense títol,
res escrit, 
tot al cap, 
tot al cor, 
demanant sortir, 
la sensació 
de sentir
la tendresa amb l'ànima, 
mirant allò invisible 
que sorgeix 
en un sol sentit, 
quan deixes que t'atravessin
sense filtres
el present, 
el goig 
i compartir el moment, 
sense retenir 
perquè tot passa, 
res queda, 
només la consciència 
si la deixam fluir 
sense filtres.
I un cop has vist 
la tendresa amb la mirada, 
i vius  el moment, 
et deixes dur
com l'aigua 
cap a la mar,
diluïn-te. 
I tot el demés,  
deixa d'importar-te

dimecres, 19 d’abril del 2017

Elles i ells.

Eren amics, se coneixien des de l'adol·lescència, havien format part de la mateixa pandilla, compartien les mateixes curolles, i les mateixes anèctdotes any darrera any, estiguès qui estiguès devora d'ells. Es refugiaven pot ser en els mateixos records, uns records que els hi servien com a nexe o com a escusa per a reunir-se una i una altre vegada repetint situacions i converses, entrant en la rutina de les seves trobades.
Poc a poc, incorporaren a les seves parelles respectives, les dones , algunes, es coneixien entre sí d'altres ambients, les altres , fermaren les seves amistats per esser les parelles d'ells. No sabrien què les va unir tant, fins vint anys després. Unes es casaren, altres no, en qualsevol cas, cap de les ceremònies fou compartida entre els amics, donava la impresió que s'avergonyien de comprometre les seves vides al costat de qui es convertirien en les mares dels seus fills i filles.
Neixeren nins, després nines, després nines i nins, els infants creixeren i poc a poc, les parelles s'anàven desfent, sense que entre ells haguèssin compartit les crisis, el malestar hi era, i l'amor es va anar corcant. Ben aviat ja no va quedar res d'aquells dinars alrededor de les anècdotes dels amics.
Elles s'uniren més que mai, compartiren plors, mals moments, confidències, nous descobriments vitals, aprofundiments espirituals, i anaren refent les seves vides, amb altres parelles o soles. I amb la sensació d'haver pres un bon camí, el d'aprendre a estimar-se a si mateixes, com mai abans s'havien atrevit.
L'objectiu era mirar cap envant, com si el món es poguès acabar demà, com si cada segon de vida, com si cada alè fos el darrer, com si no hi haguès ja més possibilitats de rectificar. Es tractava de posar consciència a cada moment, exprimir cada experiència com si fos la darrera, deixar-se sentir, atravessar l'emoció i impregnar cada moment de tendresa, la que podien sentir cap a elles mateixes per haver volgut fugir del lloc de victimes, el vertader motiu que les unia, i a la fi esser capaces d'estimar la vida i apreciar la bellesa alrededor.

dijous, 13 d’abril del 2017

Privilegi.

La llum del sol entrava per les encletxes de la finestra, devien esser les set del matí, una llum suau, vermellosa, venia de la banda de la mar que des de la seva finestra no podia veure, tot i que sabia que era aprop.
Una dutxa, un cafè amb llet i les sabates per sortir a caminar, era tot quan necessitava en aquell matí, on el camí la va dur entre parets seques i senda empedrada cap a la vall del costat de casa seva, entre ametllers, garrovers, i les primeres flors d'estepa, semblants al paper en aquella època de l'any.
Podia imaginar el tragí dels habitants d'aquells pobles anys enrera quan aquesta era l'única comunicació entre ells. Ara, quan passava, sentia els fils de les trenyines rossant la cara o les mans, com si fes temps que ningú passàs per allà, i mentres, l'emoció per tanta bellesa, formava una llàgrima.

dijous, 6 d’abril del 2017

La dolçor.

Se'n va adonar que allò ara ja no era el que necessitava. Que just ara havia pres la decisió de reprendre la seva vida, que la situació vital s'havia anat redirigint, que ja no eren les circumstàncies les que la duien d'una banda  a l'altre, sinò que era ella la que conduia la seva vida. Havia aconseguit la calma, i ara des d'aquesta posició  podia  observar-se, mirar cada moviment, cada decisió que prenia, cada conversa, cada pensament, cada sentiment.
Es sentia amb el poder sobre la seva vida, sobre el seu dia a dia. Sense fer  plans a llarg plaç, vivia el present, amb tota la intensitat que sabia, assaborint tot allò que li produïa plaer, i allunyat-se del que li suposava patiment, ja n'havia tingut massa. Podria esser això que deien empoderament. 
Necessitava abraços, necessitava sentir la tendresa en la seva pell, esser tractada com a ella li agradava, amb suavitat, amb atenció, sabent  que era ben rebuda, que desitjaven la seva companyia, la seva calidesa, la seva escolta, el seu contacte. Necessitava un ambient de profunda complicitat, per rendir-se sense por a patir altre vegada.
Sabia el que era: la dolçor,  i la volia per ella.

dimecres, 5 d’abril del 2017

El Dorado.

Aquél día me empezaste a contar cómo había sido tu llegada a España, mejor dicho, tu salida de Marruecos.
Eran los años 90, tendrías unos 25 años, y tus amigos habían empezado a salir del país de cualquier manera, pagando grandes cantidades en relación con sus economías, para cruzar el estrecho en busca de El Dorado en Europa. Lo primero era conseguir llegar como fuera a las costas que veíais desde vuestras playas, porque allí, os aseguraban algunos, encontraríais trabajo y una buena vida para vuestras familias.
Pero empezó el periplo, vuestras familias de origen se oponían a vuestra marcha, no veían la necesidad. Quizás la sabiduría de los mayores les permitía intuir que el prometido El Dorado, no existía. Que a pesar de la pobreza en la que vivíais, el poder de la tribu para salir adelante era superior al poder de las promesas que ofrecía Europa.
Lo que me contabas, lo había podido leer en las noticias, o verlo en documentales, sin embargo, contado por ti en aquella sala en primera persona, fue una experiencia cargada de emoción. Te sentiste en confianza, y me diste todos los detalles de tu partida, dentro del capó del motor de una furgoneta, desde Melilla hasta Algeciras, horas, muchas, interminables. Dentro del capó hacía un calor insufrible, esperando la cola de vehículos para entrar en la bodega del barco. El corazón acelerado, el cuerpo temblando de miedo, por estar completamente a oscuras, con el motor en ralentí, bajo un sol terrible, con los humos, los aceites y los olores calentándote tu cuerpo retorcido y aplastado. No sabes aún cómo pudiste llegar vivo a España. La piel te quemaba, la nariz estaba irritada, como los ojos, la garganta, todo tu ser. Y no te podías mover, no podías toser para que no te oyeran, pues si te cogía la policía española, te entregaban a la policía marroquí, que tiene fama de ser "poco escrupulosa".
Cuatro, cinco, seis, no sabes las horas que pasaste en aquel espacio tan asfixiante. Y sobreviviste. Te soltaron en la carretera, sin tener ni la menor idea de cómo ir hasta Barcelona. Fácil, dijiste, después de salir del capó, todo era fácil.
Es impresionante ver cómo la persona se fortalece ante tanta dificultad. Pero te asoman las lágrimas en los ojos. Cuando me cuentas que llegas a Barcelona con varios compañeros, encuentras a compatriotas, vecinos, en la ciudad, que te ofrecen alojamiento con la condición de que pagues pronto tu parte. No puedes perder el tiempo, tienes que encontrar un trabajo , rápido, porque si te encuentran en la calle, dicen, que te repatriarían.
_¿No era este el país en el que necesitan tanta mano de obra? Qué pasa? Deberían estar contentos de que haya venido, no buscarme como a un delincuente!!!
_Pues sí, aquí eres un delincuente porque buscas trabajo...
Me cuentas esto casi llorando. Y me haces llorar a mi. Ahora veo a otra persona delante de mí, no eres quien yo pensaba, eres un hombre con sus emociones, su tristeza, su valentía. Me sigues contando que en Barcelona pudiste encontrar unas semanas de trabajo, y que pronto quisiste llegar a Mallorca, y que hace ya 25 años que estás aquí.Que siempre has trabajado, y que te duele que las señoras se aparten y crucen la acera cuando te ven.
_Como si les fuera a robar el bolso!, me dices. En veinticinco años, sólo he estado ahora sin trabajar, por la crisis, porque quieren gente más joven, que aun no está enferma de la espalda...
Y te pones de pie, para imitar el gesto de la mujer agarrando fuerte su bolso, en un gesto casi cómico.
_Señora, tranquila, he venido a trabajar, no a robar. Además, si hubiera venido a robar, no quiero su bolso, si quisiera robar, robaría un banco!
Nos reímos, eres capaz de ponerle un sentido del humor extraordinario y contagioso a tu relato.
Seguimos hablando largamente, tu historia es un excelente testimonio, para que podamos ver  a los hombres con su sufrimiento, por no poder regresar ahora a su país, "porque no tendría dinero ni para pagar un té a mis amigos de allá."
Te agradezco la confianza. te animo a que me sigas contando.


diumenge, 2 d’abril del 2017

La riquesa de la diferència.

Continuaren la conversa quinze anys després, sobre com viuen la vida, com si s'haguèssin pogut contar qué els hi va passar ahir. Sense por a mostrar-se, ambdós estaven oberts l'un a l'altre, com esperant el moment.....s'havien promés una trobada cada cinc anys, i aquesta vegada, s'havia ajornat tres pics.
En quinze anys, la vida els havia canviat el destins, però no les essències respectives, que eren les que es trobaven cada vegada que coincidien. Enyoraven aquella confiança, entre dos amics que es poden contar tot, o casi tot, esperant el punt de vista de l'altre, per enriquir la seva mirada. Aquest és el regal que te'n duus quan la complicitat no es perd per la diferència, quan les diferències es viuen com una riquesa.

dissabte, 1 d’abril del 2017

Possiblement, un somni.

Finalment, ell   li va regalar un llibre de relats de dones viatgeres, pot ser ara havia entès que ella era una ànima voladora, un esperit lliure que no s'havia acostumat mai a la rutina, que fugia de la seva pròpia imatge. Possiblement era un present carregat de simbolisme, un manera de reconèixer que tots els seus intents de que ella responguès a les seves expectatives no havien suposat més que un patiment per ambdòs, una gàbia d'or que ni un ni l'altre es permetien obrir per volar. Què podia passar si un dels dos s'ho permetia? La por era això: entendre que la por era precisament a donar-se permís per volar.
Coincidiren en un moment en què ella havia aterrat, de moment, per un temps curt, el necessari per repensar el destí, tocar mare i decidir cap a on destinaria tots els seus estalvis, guardats com si es tractàs d'una caixa que atresorava somnis, el somni: partir cap a l'altre vorera, mostrar-li al seu amic estimat quantes coses tenia aquell pais per conèixer, endinsar-se dins la natura exhuberant, dins de les ciutats indòmites, els seus barris invadits i conviure amb la nova població, castigada per la violència que cercava sobreviure a la ciutat, i a la vegada, plena de vida..
No estava segura que això es poguès fotografiar, tenia les seves dubtes, no sabia si seria possible, fotografiar la resiliència dins de la misèria, no es va creure que el somni fos possible. No es va atrevir a provar-ho i ara el record del que haguès pogut esser i no fou, li apareixia a la nit, com si volgués tornar-se real, com si volguès entrar en el mon habitual, malgrat fos amb retard, amb por a arribar tard.
I ara que tot això havia quedat al fons del seu ésser, pensava que sí que haguès sigut possible, tornar a atravessar l'oceà i perdre-se entre la gent, si s'haguès donat permís per elegir la vida.
És possible.