Davant els ulls.

La classe és plena, sortiu de la feina, i destinau unes hores a aprendre la llengua del pais que la vida ha escollit per a voltros i les vostres famílies.

Sou més de seixanta, no puc recordar tots els noms, Mohamed, Aziz, Mazgrout, Ali, Youssef, però si puc enumerar el lloc d'on veniu: Nador, Saka, Saio, Guercif, Beni Mel·lal, Selouane, El Arwoui. Alguns, heu arribat fa pocs mesos, i casi no ens podem entendre amb les paraules, però si amb les mirades: hi ha incertesa i desconcert...què ens està dient aquesta dona? per què ens demana tant? quí és? per a què? 

Els que estau aqui fa anys, necessitau saber més del pais en el que ara viviu: heu arrelat aqui, teniu família al Marroc, a Bèlgica, a Holanda, a Alemània, qui sap si tornareu partir, però ara és massa dur tornar a partir, me deis.
I a fora, la gent no sap, la gent no vos coneix, i heu de sentir el despreci i la desconfiança cap a allò desconegut, cap allò que ens invadeix, que ens destrossa lo nostro, que no respecta a les nostres dones, que no s'integra, que roba, que no guarda les nostres costums, que s'amaga i no vol sortir.
I a fora, voltros me deis que veis aquest mur, aquesta paret que no podeu atravessar, perquè sentiu el rebuig, allò que no vos han contat que vos trobareu. I sembla que no volem saber que la dignitat no es perd i que el que ens enfronta és la recerca de la vida digna, aquella que en el vostre lloc no heu trobat i que vos han contat que aqui la trobareu...I un cop aquí, vos trobau que desconeixem el significat de la paraula dignitat perquè ens varem pensar que mai no la perdriem. I ens deis que ja l'estam perdent, en el més essencial, que és el respecte als nostres majors, i a la vida, que és aquell tresor més valuós i que no sabem com ens ha vingut. I ...amb els ulls me demanau, ....com sortim d'aquest cercle que mai acaba i que ens duu a la més profunda de les tristors....

La violència de les paraules

Tens 14 anys, pot ser 13, ganes de fer-te sentir, una pedra preciosa per pulir, i ets, si tot va bé, com els teus companys i companyes de classe, el nostre futur. Vols estudiar una carrera, vols formar part de la societat que t'envolta, però saps que així no anam bé i que alguna cosa hem de canviar.
A tu, com a la resta de companys i companyes de classe, t' agradaria una societat més igualitària, més respectuosa amb la diferència, en definitiva, un món millor on poder dur a terme els teus somnis, somnis d'adolescent, que, qui sap, si algun dia es podran convertir en realitat.
I , davant tot aquesta incertesa, tens la fortalesa de manifestar-te davant el teu grup d'iguals, per mostrar la tristor que et produeixen paraules que, sense incloure cap insult explícit, te transmeten un missatge que et fa mal, sobre tot, quan venen de les persones que més t'estimes en aquest món: el teu pare i la teva mare. I , em dius, amb un nuu a la gola, que aquesta frase de la que parlam avui, te fa mal, te fa un forat al cor i te deixa un profund dolor. I, la teva valentia, fa que la resta de companys i companyes aixequin la mà per demanar la paraula, i t'acompanyin dient: "a mi em fa també molt de mal que els meus pares o les persones que se suposa que m'estimen me diguin que no servesc per res, quan duc una mala nota, he posat malament el rentavaixelles, o he deixat la meva habitació desordenada".
En un mes que parlam de violència de gènere, parlem també de la violència que s'amaga a les paraules que deim a qui estimam.

Tres....

De sobte, el cos es remou, sense motiu aparent, apareixen de sobte sensacions de bolero, les ganes de plorar, la tristor, la nostàlgia oblidada, el dolor profund de la ferida que es ressent en dies de tormenta... I sorgeix la incertesa, el neguit, la incomoditat per tornar a sentir emocions que ja es creien transformades, la inseguretat per no saber si cal controlar o simplement, deixar passar, contemplar les emocions com  una part del meu cos, el que  em deixa sentir la  tristor, la  inseguretat, la por , i també l'amor,  l'alegria, el plaer, la satisfacció, la força per tirar endavant...

Mentres, cada capítol és menys tràgic que l'anterior , amb més ingredients per a escriure el proper, amb les  vivències contemplades des de l'altre banda, nous descobriments que la vida m'ofereix, per fer-me saber que paga la pena prendre decisions, que el dolor passa, que l'alegria es recupera i que quan deixi de sentir, deixaré de viure.... 

Hasta cuándo...

Un viatge.....

Sense poder deixar de banda el viscut, els dits escriuen sols tot allò gravat a la memòria en aquets dies en que s'han anat endinsant en un viatge ple de vivències que  han quedat clavades en la memòria i en l'emoció.
Amb la intenció de  poder deixar en l'escrit tot allò que volen guardar com a tresor, per a poder reviure i realimentar-se de la força que els ha acompanyat tot el trajecte.
Des dels passejos  per l'Albaicín, el Sacromonte i l'Alhambra com a avançada al que després d'atravessar l'Estret els esperava.
Cada kilòmetre estava pensat a consciència, amb una finalitat, per tal que ell poguès endinsar-se lentament, devora la mare, en un país encisador per la llum, els colors, les olors de fum,  carn,  fruita, terra i  perfums exòtics, la música, la gent al carrer, els infants jugant amb la imaginació al carrer animant el paisatge, les dones de la muntanya traginant ramat o productes als mercats, i les converses dels homes mes majors,  sense rellotge al voltant d'un tè dolç i suggerent...
I així ha estat, multiplicat per l'inimaginable. Fins arribar al desert, de manera casi natural, inevitable, perquè la màgia del Marroc els va dur fins allà, ...a viure una de les sensacions més impactants per ambdòs, sense dubte.
Dos viatgers en perfecta companyia, donant més importancia al camí que al destí, al moment  més que a als plans, deixant-se dur per l'energia del lloc, on "la prisa mata, amigo" i el temps no compta, on es gaudeix la  calma,  la calma que transmet el paisatge de terra roja, intensa, que indica la proximitat de terres desèrtiques, abans inundades d'aigua, plenes de restes de la vida que un dia  hi va haver, de la qual només en queden les pedres...
I queden hipnotitzats pel negre de les muntanyes pedregoses, paratges casi lunars, que vigilen sobiranes, altives, deixant als ulls i a la memòria una impromta impossible d'esborrar, magnètica, que  demana tornar-hi a mirar, girar els ulls enrera per no perdre ni un detall, perquè la seva força els acompanyi tot el camí... I en primera plana, aquells infants que els sortiren a camí, des del fons d'un desert inhòspit i encisador a l'hora....

No te puc oblidar

En el camí de tornada i ,  de fons,  la música que ens convida d'Oum (...come to Taragalte...) . Brollen les sensacions, els sentits s'aguditzen, deixant de banda la conversa amb els companys de viatge, els ulls 

fixats en la immensitat  en el camí de tornada, encara en el desert, on les ones sinuoses  que forma l'arena amb les seves dunes desapareix ,  per transformar-se en una extensió interminable, hermosa i dura a l'hora, on l'aire és calent, sec, i el cel clar, d'un blau intens, després d'una nit obscura i brillant,  màgica  sota la cúpula dels estels...

Un nuu a la  gola i la sensació en el cos d'estar a un dels paratges més meravellosos als que la vida m'ha duit, i un  profund agraïment al destí, tot i estar invadint una intimitat que correspón a les persones que aquí hi habiten, nòmades impossibles, humanitat flexible i forta, com els arbres que broten espontàniement, d'una duresa i simplesa extraordinàries, amb fulles verdes quan   la humitat ho permet, fruites verinoses per si caus en la temptació de tocar-les...
Metàfora de la vida, aquí al  desert, on l'impossible no existeix, on la natura és més poderosa que enlloc, on la monotonia és la riquesa. No ho puc oblidar.

Paisatge indescriptible de camí a Foum Zguid

El nostre potet d'arena del desert.

M'has duit al desert, has sigut tu, tot i que jo he preparat el viatge i m'he fet càrrec de la logística, hem partit plegats amb el teu esperit jove i les teves ganes de conèixer el món, com me vares dir, a través dels meus ulls.
I partirem plegats cap a una experiència que anticipavem intensa, que sabiem que ens aportaria molt a la nostra relació i a la manera de veure la vida.
El viatge, fill meu, ha superat qualsevol expectativa. Jo encara no he pogut acabar de païr el que hem viscut aquets dies entre Granada i Foum Zghid. Un viatge preparat a consciència, fent molts kilòmetres, tots pensats amb un sentit, amb una finalitat, que era endinsar-se a poc a poc en un pais que ens havia d'aportar i portar a noves maneres d'enfocar la vida, contagiar-nos de la força de les persones que hem visitat i de les que ens hem anat trobant en el camí.
Ara és prest encara per dir què ens haurà aportat en el futur, si més no, podem dir que el trajecte ens ha suposat conèixer persones corrents, que són exemple de força i resiliència, referents, com bé vares dir, que ens han marcat al llarg de tot el viatge i que ens han facilitat endinsar-nos en una cultura no tan distant a la nostra, i a l'hora tan allunyada en les formes i, sobre tot, en la manera de medir el temps.
La complicitat ens ha acompanyat tot el viatge, hem compartit pensaments, mirades, comentaris, rialles  i gestes que ens seguiran per la vida. Sent , ara mateix, tant d'agraïment al que hem viscut plegats que voldria guarda-ho per sempre, que no es perdés, poder-ho atrapar en un potet de vidre i ensumar-ho de tant en tant per recordar tans bons moments i tanta energia enriquidora. Tal vegada aquest escrit ens serveixi com a potet d'arena, aquell que tu volies dur del desert, i llegint-ho fos com si ensumassim i tocassim el viatge.
És per tu. T'estim , fill meu.

Fàtima, Zohra, Aicha, Fatiha, Khadija

Et tenc gravada a la retina i no et conec, no sé qui ets, i no puc deixar de pensar en tu, Fàtima, Zohra, Aicha, Fatiha, Khadija...sigui quin sigui el teu nom, m'has donat una lliçò sense voler, passant per davant noltros al desert de pedres, arribant a Foum Zguid.
Venies de recollir aigua a un dels pous del desert, caminaves portant un bebé a l'esquena, embolicat amb un mocador per protegir-lo del sol inclement del desert, en l'estiu. Caminaves al pas del teu altre fillet d'uns dos anyets, que ens mirava passar amb atenció i curiositat. No sabia si aturar-nos o seguir, nosaltres erem turistes, no et volia molestar, i a la vegada, em sentia petita i avergonyida davant tu. Te record clarament, la única nota de color  d'aquell paisatge inhòspit, on  l'arena i el negre dels macs que quedaven a sobre, mostraven la duresa del terreny, durant  kilòmetres i kilòmetres, impossibles de descriure. Et veig la silueta, els ulls miraven amb humiltat i saludaven expresivament al nostre guia, a qui deus veure cada setmana, portant gent a viure una experiència única, tot i que incomparable amb les vostres vides.
Record la teva silueta tapada amb una melfa verda, estampada amb flors vermelles, les teves sandàlies senzilles, els teus peus cremats pel sol i secs per la pols del desert. I a les teves espatlles, un mocador creuat amb un bebé que havies parit allà, tu sola, sense cap ajuda, més que el teu instint i pot ser l'exemple que t'havia deixat la teva mare. I al teu costat, l'altre fillet a qui acompanyaves amb amor, caminant al seu pas.
Vaig mirar la tenda on et dirigies, era una estructura simple, amb uns troncs que sujectaven unes teles i uns plàstics, la vostra única protecció del sol. Vaig suposar era la teva casa durant uns mesos, mentres el petit ramat podia pasturar i menjar les fulles d'aquells arbres tan secs. Uns arbres adaptats al desert, forts, capaços de sobreviure sense pluja ni roada.
Passant devora jo me vares mostrar la teva grandesa a la vegada que la teva humiltat i vaig intentar comprendre la teva fortalesa des de la meva ignorància i la meva debilitat. Fortalesa per adaptar-te a allò que no es pot dominar, allò que és així, que no es pot canviar, que és imprevisible, ... Me sent petita al teu costat.

Preparant el viatge....

No sabem en quin moment decidim convertir-nos en el mirall en el que es miraran els que seran els nostres fills. Si ho sabèssim, tal vegada intentariem viure la vida de manera més intensa, més coherent, més autèntica, més conscient.
De cop i volta em trob immersa en un viatge, en tots els sentits, preparant amb cura el que ha de ser una nova experiència compartida amb una de les dues persones més importants de la vida, el meu fill menor. Em demana un viatge a la meva manera, per veure un pais a través dels meus ulls, un pais que conec més per les seves gents que per la seva geografia, el Marroc. I aquí estic, amb els preparatius ...a la meva manera,..fet que m'ha fet reflexionar sobre quina és la meva manera...
I clar, si fos a la meva manera, seria sola, improvisant, deixant-me dur per el dia a dia, amb el mínim d'equipatge, amb un parell d'adreces d'amistats, uns allotjaments econòmics, mercats on comprar menjar, i una càmara de fotos, un quadern de viatge, una guia senzilla i , sobre tot, amb els pors de la pell  ben receptius per no perdre'm res.
Ara, amb ell, he adaptat "la meva manera" al viatge amb companyia i sobre tot, amb la responsabilitat de tenir una persona al meu càrrec, que a més a més vol aprendre a moure's pel món, i conèixer altres maneres de viure.
Per a mi, més aventura que qualsevol altre dels viatges que he fet durant la meva vida, les circumstàncies són ben diferents, la meva edat, l'edat del meu company de viatge, i la mirada d'ell cap a mi, que em posa una responsabilitat amb la que no comptava quan vaig decidir esser mare...
I és que l'aventura començà en el moment en el que vaig tenir clar que volia dur persones a aquest món, perquè la meva padrina me deia: mai sabràs el que poden aportar els teus fills al món. Ara pens en ella, i ben cert, no sé qué poden aportar al món, i el que sí sé és el que m'aporten a mi. La seva aportació en aquest viatge és permetrer-me viatjar a la meva manera, i acompanyar-me per decisió seva. Un regal que em fa la vida.

Amb delicadesa...

Podia entendre ara millor i aficar-se dins el que l'autora transmetia, eren les seves pròpies sensacions explicades de la manera més delicada que mai ha llegit, que mai ha trobat en cap altre llibre.
 El que na Lavinia sentia era el que ella havia pogut sentir, i la feia més conscient del valor de l'instant, de que les coses que passen sense esperar-les, són les que més gravades queden en el cos, per la intensitat de l'emoció de la sorpresa, que ens permet obrir-nos sense por , sense defenses, sense barreres, ni censura de la ment.

Un racó improvisat , una música suggerent i uns instants d'intimitat...La tendresa fa tot el demés...

Ho he aconseguit

Ahir em vaig anar al llit amb cert regust d'estar decebuda, de no haver arribat a tenir la plaça de professora que tanta il·lusió em fa. i li donava voltes al moment en que me'n vaig adonar que havia perdut la plaça. Me va venir el món damunt, no volia treure el cap de casa, no volia parlar del tema, estava profundament desabuda amb mi mateixa. De cop i volta, me vaig dir: no me meresc estar així, he arribat fins al final, tot i sabent que seria un camí difícil i amb obstacles, amb poca ajuda per el dia a dia. Tenc motius de sobra per estar satisfeta: tenc uns fills que m'han animat tot el temps, fent-me saber que es senten orgullosos de mi, les amistats més properes que m'han acompanyat i animat en el procés, i al cap i a la fi, tenc feina, no la que jo desitjaria, però que em permet dur la vida que duc. I sobre tot, estic sana per seguir gaudint de cada dia.

 D'aquests sis mesos me'n duc un camí d'autoconeixement amb el que no hi comptava. Han sigut uns mesos de disciplina autoexigida, dient no a moltes coses que em motivaven, i dient-me a mi mateixa que havia d'aprofitar el moment i lluitar per el meu somni. He vist la meva força, l'he vista jo, he estat capaç de mira-la de front i posar-la al meu favor, ja està be d'amagar-la per no fer mal als altres, de patir per no voler brillar.
Entre vosaltres hi hagut moltes persones que m'heu fet sentir estimada , que confiau en les meves possibilitats i que volieu celebrar amb mi un bon final.
Gràcies de tot cor a totes i tots. 

Assaborir.

I arriba un moment en el que te n'adones que ja no cal justificar-te davant ningú, ni tan siquiera amb una mateixa, perquè tot el que vius és el que toca viure en el moment, que les coses van apareixent soles i que tot es va recolocant al seu lloc de la millor manera possible, si ho deixes que passi i ho mires mentres ho fa.
Les emocions, tammateix han de sortir a superfície, dormir-les només és això, anestèssia per no sentir, ni el goig ni el dolor.
I una no va sense l'altre, perquè quan evitam no sentir per no patir també ens allunyam del sentiment de goig, plaer, amor, tendresa ,i  la vida passa sense poder-la assaborir.
I ara, que la vida només és una, i que les oportunitats només passen un cop i no es tornen repetir, és hora de donar-se permís per xuclar , absorbir, assaborir i deixar que flueixin el dolor , el plaer i tot allò que hagi de venir, sense perdre un moment.

Padrina: ja han trobat els ossos.

Ho duies damunt, a sobre, amb una dignitat que fins ara no he pogut comprendre.
Totes aquelles morts i desaparicions estaven a la teva retina, ho havies vist, sentit, patit, i res no et va aturar i seguires amb la teva tasca de mestra, de mestra vocacional, res era més important per tu que dedicar-te a ensenyar. I ara entenc que poguèssis soportar que sancionassin a companys i companyes, que te treguèssin de les escoles construides amb dignitat i te traslladassin a quartutxos sense condicions per fer escoleta.
Veig les imatges de la tragèdia i veig la història que teniu amagada, la por, la desconfiança, la sorpresa, la ràbia davant de la injustícia. I me provoca plorar, com va plorar aquell dia mumare quan va saber que ja havien trobat els ossos a la fossa: "estic contenta que això surti a la llum, perquè sempre ho he duit damunt, sense poder-ne parlar, amb la por aficada al cos". Quan era nina, tu li vares dir "no contis res del que has vist". Ella tendria dos o tres anys, quan aquell home assegut a la fresca al portal de ca seva, fumava tranquilament, mentres la seva dona preparava el sopar dins de la casa. I , de sobte, s'aturà un cotxe, sortiren uns homes sinistres i després de parlar amb ell , el se'n dugueren davant dels teus ulls, sense poder-se comiadar de la seva dona. Tu sentires com suplicava "deixau-me dir-li adéu, deixau que li digui adeu, per favor, per favor, ..." I davant dels teus ulls i es de mumare, el pujaren al cotxe, tots sabem cap a a on. Pot ser sigui un d'aquets cossos que hem vist a la fossa, pot ser no, però la història és la mateixa.

El presente

Había descubierto que aquéllo era un juego, que los momentos que compartían eran para jugar el uno con el otro, sólo entre ellos dos, con códigos que habían ido creando en sucesivos encuentros, para entenderse sin hablar, sólo con el lenguaje de sus cuerpos.

A ella este juego le había descubierto una parte de sí misma que hasta ahora se había negado a aceptar. Sintiéndose con total libertad para manifestar sus deseos y satisfacerlos, acompañada del goce de su compañero de juegos. El descaro, los movimientos desatados, y el descontrol sobre lo correcto o lo que se podía esperar de ella habían pasado a ser protagonistas.

Hasta hacía bien poco, la culpa, la idea de que aquello no era lo correcto, la frenaban. Sin embargo, poco a poco fue añadiendo ingredientes que provocaban  que los encuentros sucesivos y ahora casi casi rutinarios, no resultaran aburridos para ninguno de los dos. Como instrumentos, los cuerpos, la piel, una mirada, un roce, una caricia, un mordisco, la voz , y sobre todo, un profundo respeto entre ambos, fieles a la gran amistad que han conseguido consolidar.

Por fin, había podido dejarse sentir en su cuerpo aquellas sensaciones de las que hablaba Lavinia en su historia. Se sentía como ella describía en la novela, fluyendo en una atmósfera de unión , de conexión, que le permite sentirse a si misma sensual, femenina, inmensamente abierta a los sentidos.

En ocasiones, ella se pregunta hacia dónde la conduce todo ello, con miedo a que la magia se pierda, a que el deseo se apague, o no sea correspondido. Y , a la vez, la sabiduría de la edad, de experiencias anteriores le hace entender:  ésto es un regalo que la vida le ha puesto delante, justo en el momento en que estaba preparada para aprender y disfrutarlo. No tiene que llevarle a ningún lado, el regalo es el presente.

La lluita.

I el costat obscur, sempre present, intentant sortir de la foscor, on no hi vol romandre més, perquè mantenir-se amagat esgota, et deixa sense forces, unes forces que ara són necessàries per mostrar el costat luminós. I pot ser l'esgotament per aquesta lluita és la única responsable de no deixar sortir tot allò que paga la pena, que tanta por hi ha de mostrar, i que tantes vegades veim en l'altre i l'envejam, l'envejam amb vanitat, amb el desig ferme de que res li vagi bé, de que no  pugui ser millor que nosaltres, de que el seu llum faci que vegem les obscuritats internes i no les volguem reconèixer.
I quan aquesta lluita es torni un riu,un riu que fluexi cap a la mar, sortejant bots, pedres, roques, llimant el cau per on passa, ampliant les voreres, alimentant les terres fèrtils per les que passa, només llevors, la pau i la serenor de la mar en calma deixaran enrera lluites del passat, de la incapacitat d'estimar-se a si mateixa.

Incertesa.....

Quan la seguretat ja no existeix, els dubtes sorgeixen irremediablement, sense compassió, atropellant-se uns als altres, mentre el cor s'accelera i els pensaments roden una i altre vegada en la mateixa direcció. De sobte, una idea interromp aquest cicle, per dir, que una porta tancada, dona pas a una altre oportunitat, que la vida és un obrir i tancar constants i que mai s'acaba la incertesa. Els pensaments corren més ràpid que la voluntat, que la capacitat de raonar, i els dubtes es tornen en incerteses, provocades per els pensaments, i les emocions me fan entrar dins l'ull de l'huracà, per perdre'm a mi mateixa, en la por a perdre tot allò que pensava havia assolit, quan res d'allò era una certesa, perquè la incertesa s'amagava darrera la por, la por a que allò no fos veritat, i realment no existís...

El moment.

Possiblement era allò el que havia demanat. Possiblement la tendresa entre dues persones era allò, l'amistat profunda, l'estimació una per l'altre, la disponibilitat per atendre una conversa, per fer-se companyia en la soletat, per contar-se una alegria, per rebelar un pensament, sense por a que l'altre s'enfadi, per estar disponible quan l'atre ho necessita. I poder-ho demanar, i saber que la resposta sempre serà un sí, estic aquí pel que necessitis. Incondicionalitat. Connexió i estimació. I pot ser això hi hagi estat sempre, i pot ser això sigui el moment.

A un lloc qualsevol, un horabaixa en sortir de classe

Mentres em canviava de roba, observava al meu alrededor, la voràgine i el caos entre bosses, banyadors, gorres i xancles, aigua, xampús, aixugadors de cabells, crits i renou, infants que corren d'una banda a l'altre, jugant a tancar i obrir portes de les taquilles,
 Plim! Plam!,
_ Aiii...m'he engrunat! ... aaaahhhh....mamàaaa
_ idò, siii, ens mudarem la setmana que ve, ara ens estan acabant sa cuina..
_ Ahhh...idò no sabia que seriem veinadesss,...oooohh..
Un infantó de devers vint mesos ha acabat de fer pixo,
_ mamà, ja estic
_ idò, venga, ràpid, que feim tard, lleva't ses sabates i poset es banyador!!!!!
_ Marinaaaaa!!!...vengaaaaa...surt de sa dutxa que avui s'ha fet tard.
_ Au, Marc i Lluc, venga, ràpid a sa dutxa, ..Vengaaaa...què esperes Marc! ... i perquè tires sa bossaaaaa????
_ No l'he tocadaaaa...ha caigut sola!
_ I on has posat sa sabata?
Es ninet d'uns dos anys, tremola i es posa a plorar,
_...tenc freeedddd....aiiii....buaaahhhh!
_ Però on has posat sa sabataaa???
Jo me vestia al costat, corrensos, perquè no me renyassin també a mi...buuuf...quin estreeessss...
Sa sabata era dins sa bossa que havia caigut enterra, mesclada amb tota sa xismeria que havien recollit d'enterra
Una mare entra amb un cotxet. La nina, que dormia, es desperta plorant, no vol anar a nadar...
_ Venga....Caterinaaa....que t'has dormit! Baixa i desvestit,...que ja t'esperenn
_ Holaaaa...com estàs, ohhh, quina casualitat, i sa teva? Quina és?
_ Està a sa dutxa! ...se dutxa sola mentres jo vestesc al petit..
_ Brunoooo...vols llevar-te es banyador i aficart-te ben davall de s'aigua!!!
_ Venga Maria Bel, entra a sa dutxa...
Sa mare, amb sabates des carrer, s'afica a sa dutxa a posar sabó  a la seva filla...
_Quieres que duche al tuyo??'
_ Nooo...ahora voy....venga Marina, date prisa...
_ Au venga, ara no te moguis que t'he d'aixugar es cabells...


I tot aquest relat, ambientat entre crids, renou, aigua pel terra, bancs de fusta plens de roba, pintes, sabates, banyadors xops, tovalloles i bosses, cenalles i demés xismes....

 I jo me demàn....és necessari que anem totes i totes corrensos a dur als nostres fills i filletes a estressar-se els horabaixes?... quan a casa, amb un bon berenar, unes quantes joguines, un poc de música clàssica, un quadern de dibuixar, uns amiguets amb qui compartir jocs, no s'amacudeix res millor,...

Calma.

Rodejada de  quaderns plens d'escrits, reflexions i emocions contades en els darrers anys, on la tristor era la protagonista, m'invaeixen les ganes d'expresar la tendresa que puc sentir en cada un dels moments de la meva nova vida, a la casa que m'acull, amb la força que m'acompanya.
Una conversa amb els meus fills , amb complicitat i rialles, amb confidències, amb descobriments, amb la sensació d'haver pres la decisió correcta, per gaudir dels moments anhelats.
Mir enrera per no tornar-hi, per posar les forces en l'avui, en sentir el goig que em dona la calma, la calma en la relació amb la gent que m'estim, una calma que em permet absorbir cada moment compartit. I reb el millor regal, que és una conversa entre dos adults, que miren cap endavant, que es volen menjar el món , com me'l vaig voler menjar jo i no em vaig donar permís.  La tendresa és això, acollir-vos en el niu, pensat precisament per això, per acollir-vos quan ho necessiteu.
 .

Afuera

Y seguían ambos con el juego de quererse sin decírselo, a encontrarse sin ser vistos, a rozarse locamente hasta los éxtasis, por no conformarse y repetir.
Y el tiempo fluye, va pasando, como una serpiente, entre los dos, rozándoles, para hacerles ver que se les escurre, que les patina sobre la piel, que se les escapa de las manos.
Y afuera, los demás, observándoles, viéndoles bailar, reírse, mirarse, hablarse, rozarse, imaginándoles, retozando en la desnudez, cruzándose piernas y brazos, rozándose las caras, los labios, los ojos, los sexos.
De nuevo, las distancias se hicieron cada vez más cortas, desaparecieron , se buscaron y se encontraron. Y se fueron descubriendo los olores, los sabores, los suspiros, los alientos, las salivas, los fluidos.
Siempre con un tercero entre ella y él, el miedo a verse descubiertos, el miedo al amor, a la cercanía, a mostrar la ternura, siempre presente en sus encuentros.
Afuera saben. Mientras, ambos, se esconden.

Sus caminos

Y cada uno pudo volver a su ser, a su camino, a su vida. Se separaron, tomaron distancia, se enfadaron, se enfrentaron, se dieron la espalda. Poco a poco, volvieron a unir sus miradas hacia aquello que  habían creado: dos vidas más que tarde o temprano se separarían de las suyas, que tomarían una parte de él, una de ella, para crear sus propios caminos.

Sense títol

Sense títol,

res escrit, 

tot al cap, 

tot al cor, 

demanant sortir, 

la sensació 

de sentir

la tendresa amb l'ànima, 

mirant allò invisible 

que sorgeix 

en un sol sentit, 

quan deixes que t'atravessin

sense filtres

el present, 

el goig 

i compartir el moment, 

sense retenir 

perquè tot passa, 

res queda, 

només la consciència 

si la deixam fluir 

sense filtres.

I un cop has vist 

la tendresa amb la mirada, 

i vius  el moment, 

et deixes dur
com l'aigua 

cap a la mar,

diluïn-te. 

I tot el demés,  

deixa d'importar-te

Elles i ells.

Eren amics, se coneixien des de l'adol·lescència, havien format part de la mateixa pandilla, compartien les mateixes curolles, i les mateixes anèctdotes any darrera any, estiguès qui estiguès devora d'ells. Es refugiaven pot ser en els mateixos records, uns records que els hi servien com a nexe o com a escusa per a reunir-se una i una altre vegada repetint situacions i converses, entrant en la rutina de les seves trobades.
Poc a poc, incorporaren a les seves parelles respectives, les dones , algunes, es coneixien entre sí d'altres ambients, les altres , fermaren les seves amistats per esser les parelles d'ells. No sabrien què les va unir tant, fins vint anys després. Unes es casaren, altres no, en qualsevol cas, cap de les ceremònies fou compartida entre els amics, donava la impresió que s'avergonyien de comprometre les seves vides al costat de qui es convertirien en les mares dels seus fills i filles.
Neixeren nins, després nines, després nines i nins, els infants creixeren i poc a poc, les parelles s'anàven desfent, sense que entre ells haguèssin compartit les crisis, el malestar hi era, i l'amor es va anar corcant. Ben aviat ja no va quedar res d'aquells dinars alrededor de les anècdotes dels amics.
Elles s'uniren més que mai, compartiren plors, mals moments, confidències, nous descobriments vitals, aprofundiments espirituals, i anaren refent les seves vides, amb altres parelles o soles. I amb la sensació d'haver pres un bon camí, el d'aprendre a estimar-se a si mateixes, com mai abans s'havien atrevit.
L'objectiu era mirar cap envant, com si el món es poguès acabar demà, com si cada segon de vida, com si cada alè fos el darrer, com si no hi haguès ja més possibilitats de rectificar. Es tractava de posar consciència a cada moment, exprimir cada experiència com si fos la darrera, deixar-se sentir, atravessar l'emoció i impregnar cada moment de tendresa, la que podien sentir cap a elles mateixes per haver volgut fugir del lloc de victimes, el vertader motiu que les unia, i a la fi esser capaces d'estimar la vida i apreciar la bellesa alrededor.

Privilegi.

La llum del sol entrava per les encletxes de la finestra, devien esser les set del matí, una llum suau, vermellosa, venia de la banda de la mar que des de la seva finestra no podia veure, tot i que sabia que era aprop.
Una dutxa, un cafè amb llet i les sabates per sortir a caminar, era tot quan necessitava en aquell matí, on el camí la va dur entre parets seques i senda empedrada cap a la vall del costat de casa seva, entre ametllers, garrovers, i les primeres flors d'estepa, semblants al paper en aquella època de l'any.
Podia imaginar el tragí dels habitants d'aquells pobles anys enrera quan aquesta era l'única comunicació entre ells. Ara, quan passava, sentia els fils de les trenyines rossant la cara o les mans, com si fes temps que ningú passàs per allà, i mentres, l'emoció per tanta bellesa, formava una llàgrima.

La dolçor.

Se'n va adonar que allò ara ja no era el que necessitava. Que just ara havia pres la decisió de reprendre la seva vida, que la situació vital s'havia anat redirigint, que ja no eren les circumstàncies les que la duien d'una banda  a l'altre, sinò que era ella la que conduia la seva vida. Havia aconseguit la calma, i ara des d'aquesta posició  podia  observar-se, mirar cada moviment, cada decisió que prenia, cada conversa, cada pensament, cada sentiment.

Es sentia amb el poder sobre la seva vida, sobre el seu dia a dia. Sense fer  plans a llarg plaç, vivia el present, amb tota la intensitat que sabia, assaborint tot allò que li produïa plaer, i allunyat-se del que li suposava patiment, ja n'havia tingut massa. Podria esser això que deien empoderament. 

Necessitava abraços, necessitava sentir la tendresa en la seva pell, esser tractada com a ella li agradava, amb suavitat, amb atenció, sabent  que era ben rebuda, que desitjaven la seva companyia, la seva calidesa, la seva escolta, el seu contacte. Necessitava un ambient de profunda complicitat, per rendir-se sense por a patir altre vegada.

Sabia el que era: la dolçor,  i la volia per ella.

El Dorado.

Aquél día me empezaste a contar cómo había sido tu llegada a España, mejor dicho, tu salida de Marruecos.
Eran los años 90, tendrías unos 25 años, y tus amigos habían empezado a salir del país de cualquier manera, pagando grandes cantidades en relación con sus economías, para cruzar el estrecho en busca de El Dorado en Europa. Lo primero era conseguir llegar como fuera a las costas que veíais desde vuestras playas, porque allí, os aseguraban algunos, encontraríais trabajo y una buena vida para vuestras familias.
Pero empezó el periplo, vuestras familias de origen se oponían a vuestra marcha, no veían la necesidad. Quizás la sabiduría de los mayores les permitía intuir que el prometido El Dorado, no existía. Que a pesar de la pobreza en la que vivíais, el poder de la tribu para salir adelante era superior al poder de las promesas que ofrecía Europa.
Lo que me contabas, lo había podido leer en las noticias, o verlo en documentales, sin embargo, contado por ti en aquella sala en primera persona, fue una experiencia cargada de emoción. Te sentiste en confianza, y me diste todos los detalles de tu partida, dentro del capó del motor de una furgoneta, desde Melilla hasta Algeciras, horas, muchas, interminables. Dentro del capó hacía un calor insufrible, esperando la cola de vehículos para entrar en la bodega del barco. El corazón acelerado, el cuerpo temblando de miedo, por estar completamente a oscuras, con el motor en ralentí, bajo un sol terrible, con los humos, los aceites y los olores calentándote tu cuerpo retorcido y aplastado. No sabes aún cómo pudiste llegar vivo a España. La piel te quemaba, la nariz estaba irritada, como los ojos, la garganta, todo tu ser. Y no te podías mover, no podías toser para que no te oyeran, pues si te cogía la policía española, te entregaban a la policía marroquí, que tiene fama de ser "poco escrupulosa".
Cuatro, cinco, seis, no sabes las horas que pasaste en aquel espacio tan asfixiante. Y sobreviviste. Te soltaron en la carretera, sin tener ni la menor idea de cómo ir hasta Barcelona. Fácil, dijiste, después de salir del capó, todo era fácil.
Es impresionante ver cómo la persona se fortalece ante tanta dificultad. Pero te asoman las lágrimas en los ojos. Cuando me cuentas que llegas a Barcelona con varios compañeros, encuentras a compatriotas, vecinos, en la ciudad, que te ofrecen alojamiento con la condición de que pagues pronto tu parte. No puedes perder el tiempo, tienes que encontrar un trabajo , rápido, porque si te encuentran en la calle, dicen, que te repatriarían.
_¿No era este el país en el que necesitan tanta mano de obra? Qué pasa? Deberían estar contentos de que haya venido, no buscarme como a un delincuente!!!
_Pues sí, aquí eres un delincuente porque buscas trabajo...
Me cuentas esto casi llorando. Y me haces llorar a mi. Ahora veo a otra persona delante de mí, no eres quien yo pensaba, eres un hombre con sus emociones, su tristeza, su valentía. Me sigues contando que en Barcelona pudiste encontrar unas semanas de trabajo, y que pronto quisiste llegar a Mallorca, y que hace ya 25 años que estás aquí.Que siempre has trabajado, y que te duele que las señoras se aparten y crucen la acera cuando te ven.
_Como si les fuera a robar el bolso!, me dices. En veinticinco años, sólo he estado ahora sin trabajar, por la crisis, porque quieren gente más joven, que aun no está enferma de la espalda...
Y te pones de pie, para imitar el gesto de la mujer agarrando fuerte su bolso, en un gesto casi cómico.
_Señora, tranquila, he venido a trabajar, no a robar. Además, si hubiera venido a robar, no quiero su bolso, si quisiera robar, robaría un banco!
Nos reímos, eres capaz de ponerle un sentido del humor extraordinario y contagioso a tu relato.
Seguimos hablando largamente, tu historia es un excelente testimonio, para que podamos ver  a los hombres con su sufrimiento, por no poder regresar ahora a su país, "porque no tendría dinero ni para pagar un té a mis amigos de allá."
Te agradezco la confianza. te animo a que me sigas contando.

La riquesa de la diferència.

Continuaren la conversa quinze anys després, sobre com viuen la vida, com si s'haguèssin pogut contar qué els hi va passar ahir. Sense por a mostrar-se, ambdós estaven oberts l'un a l'altre, com esperant el moment.....s'havien promés una trobada cada cinc anys, i aquesta vegada, s'havia ajornat tres pics.

En quinze anys, la vida els havia canviat el destins, però no les essències respectives, que eren les que es trobaven cada vegada que coincidien. Enyoraven aquella confiança, entre dos amics que es poden contar tot, o casi tot, esperant el punt de vista de l'altre, per enriquir la seva mirada. Aquest és el regal que te'n duus quan la complicitat no es perd per la diferència, quan les diferències es viuen com una riquesa.

Possiblement, un somni.

Finalment, ell   li va regalar un llibre de relats de dones viatgeres, pot ser ara havia entès que ella era una ànima voladora, un esperit lliure que no s'havia acostumat mai a la rutina, que fugia de la seva pròpia imatge. Possiblement era un present carregat de simbolisme, un manera de reconèixer que tots els seus intents de que ella responguès a les seves expectatives no havien suposat més que un patiment per ambdòs, una gàbia d'or que ni un ni l'altre es permetien obrir per volar. Què podia passar si un dels dos s'ho permetia? La por era això: entendre que la por era precisament a donar-se permís per volar.
Coincidiren en un moment en què ella havia aterrat, de moment, per un temps curt, el necessari per repensar el destí, tocar mare i decidir cap a on destinaria tots els seus estalvis, guardats com si es tractàs d'una caixa que atresorava somnis, el somni: partir cap a l'altre vorera, mostrar-li al seu amic estimat quantes coses tenia aquell pais per conèixer, endinsar-se dins la natura exhuberant, dins de les ciutats indòmites, els seus barris invadits i conviure amb la nova població, castigada per la violència que cercava sobreviure a la ciutat, i a la vegada, plena de vida..
No estava segura que això es poguès fotografiar, tenia les seves dubtes, no sabia si seria possible, fotografiar la resiliència dins de la misèria, no es va creure que el somni fos possible. No es va atrevir a provar-ho i ara el record del que haguès pogut esser i no fou, li apareixia a la nit, com si volgués tornar-se real, com si volguès entrar en el mon habitual, malgrat fos amb retard, amb por a arribar tard.
I ara que tot això havia quedat al fons del seu ésser, pensava que sí que haguès sigut possible, tornar a atravessar l'oceà i perdre-se entre la gent, si s'haguès donat permís per elegir la vida.
És possible.

Santuari

S'havia proposat que casa seva fos el seu santuari, el lloc on desitjar esser-hi, on desitjar arribar, on l'esperava  la pau que l'ajudava .
Aquella casa era per ella. La varen trobar ara fa vint anys, de manera sobtada, sense pensar gaire. La casa era, millor dit,  per elles, sense saber que hi estarien juntes, sense saber que seria la llar d'acollida després d'una tempesta d'emocions, sense saber que allà se sentiria en pau amb ella mateixa, amb el seu passat, amb els seus fills, amb les seves amigues, amb els seus amics..
Aquell dia, mentres arreglaven amb un amic  el sostre, a aquell racó de la casa, precisament a aquell, va sentir la tranquilitat que tanta falta li havia fet. Ja no era tan jove, però es sentia gairebé amb més força que vint anys enrera, quan es traslladà sense elegir-ho, aquesta vegada a una casa on, ara ho veia,   hi va perdre l'alegria. Havia conegut i assaborit  el que era viure sola, lluny de casa, on ningú l'esperava, només la música, la serenor i la necessitat d'escirure, i ho enyorava, ho enyorava amb molta intensitat.
Per a ella , la llar era un lloc sagrat,  un espai íntim on podia sentir-se lliure, on podia entrar descalça, engegar l'equip de sò i abandonar-se a la música... a ballar-la , escoltar-la, cantar-la, cridar-la, a les fosques, tot just deixant-se dur pel ritme, per la melodia, pel moviment del cos, sense mirades ni vergonyes, només ella i la cançó....Cercava el seu reflexe  al vidre de la porta, la imatge del ball la seduïa , li semblava un joc sensual, transformador, alliberador, gairebé com una meditació, com un encontre amb si mateixa. Com alliberador era el fet d'escriure, emplenar cartes i quaderns amb els seus pensaments, amb els secrets que mai s'havia atrevit a compartir,  on alternava paraules amb alguns dibuixos, colors, paisatges, línees, traces, que la connectaven amb el seu ser més interior,
I ara sentia que tenia la gran sort de tornar-ho a viure, a casa seva, a aquella casa, la seva,  refugi, lloc de trobada, racó acollidor, luminós , diàfan, atraient, ple de pau, com ella pensava que havia de ser, senzillament, un santuari, el seu santuari.

Somos las nietas de todas las brujas que nunca pudisteis quemar.

Te veig arreu, te sent cada dia, sent la teva força que m'empeny cap a la llum, en veure't que te'n vas cap al tren, cada dia, per complir el teu somni, per repartir el teu dó, que és el d'ensenyar a l'altre a superar-se , a no rendir-se, a entendre que estam aquí per complir amb una misió. 

Veig aquelles dones cridant i me vens al cap, jo som la teva neta, i a tu no et pogueren cremar mai, res no te va aturar, ni la guerra va poder amb tu, sabies que tenies una misió i que si més no, a Maó hi podies estar, que allà serieu feliços, tota la família darrera tu. Era això el que alguns anomenen bruixeria, curolla, locura? Les ganes de servir a l'altre, de fer a les petites personetes que estaven amb tu més sàvies, curioses, obertes al món, com eres tu, una finestra oberta al món. Un temps a aixó li devien dir bruixeria.

19

Avui en fas denou, però ja fa vint anys que varem decidir, el teu pare i jo,que era hora que venguèssis. En teniem trenta , erem joves, ingenuus, respecte al que el projecte de la maternitat, de la paternitat, comportava.

Ara, quan te veig baixar del tren, pujar al cotxe i esperar que te besi i t'abraci, pens que , sense saber-ne, hem cuidat de tu per a que siguis qui ets, un home, amb ideals, amb ganes de menjar-te el món i amb les lògiques pors que has de tenir a la teva edat. Te confès que vaig tenir por de no saber-ho fer, que no ha sigut fàcil, i que hi he posat tot el que he sabut i que he intentat aprendre en el camí..

Ara,que  tens tota la teva vida per davant, només te puc dir que l'aprofitis, que només és una, que els moments no tornen, que de les errades aprendràs, que t'has d'atrevir a equivocar-te, per crèixer i per menjar-te el món com tu desitges.

El meu paper és estar devora tu, incondicionalment, perquè no et varem dir que vinguèssis amb condicions, Viu la teva vida, perquè és teva i de ningú més, i estima, estima molt a qui t'estima. 

T'estim. 

Crear.

Podia comprendre ara què era el que li molestava veure en ella, era aquella part de si mateixa que encara no s'havia atrevit a explorar, la capacitat de crear que no s'havia permés a mostrar, la necessitat de fer-se visible malgrat a l'hora això la incomodàs. Ara ho podia comprendre, perquè s'havia permès mostrar-se a si mateixa el que era capaç de crear. Només així ho podria mostrar al món.

Gràcies.

La teva imatge és difosa, assegut a la cadira, ja no caminaves, només podies esperar a que els altres te atenguèssin. Devia ser dura aquella situació, ben puta, com diu algú per aquí,  després d'una vida de lluita, d'emprendiment, de mantenir a tota la família en aquelles circumstàncies per a les que ningú n'estava preparat. Com podies pensar que estant a Barcelona vos sorprendria la guerra, lluny de la família, deixant-vos amb res més que les vostres mans per treballar?
I així, tu i el meu pare vos convertireu en aliats, tu amb la teva capacitat creadora, ell amb la seva capacitat per sobreviure a les dificultats, sortieu a la nit a recollir les restes dels cotxes bombardejats, per convertir aquelles ferralles en torradores de cafè. Sortieu de nit de casa, amb el meu pare, que no tenia ni els deu anys, i anàveu allà on vos deien que era possible trobar una porta de cotxe, una ferralla que poguèssiu endur-vos al taller i convertir-la, a martellades, en una planxa de ferro, i miraculosament en una torradora de cafè.
Ja de  dia, li encarregaves al meu pare que, amb el catàleg davall el braç, es desplaçàs per la ciutat a vendre el producte, amb el seu caràcter afable i extrovertit, amb aquells ulls que enganxaven amb la mirada i el seu cervell ràpid i capaç.
I tu i ell ereu tot un per l'altre, ho he pogut comprendre ara, mirant enrera, contemplant en el record aquella imatge teva,  i adonant-me de la tendresa que des de la teva cadira m'arribava cap a mi, quan acompanyaves amb la veu les cançons que el meu pare m'ensenyava a tocar en aquell piano , l'únic reducte d'alegria que quedava en aquella casa.
Te'n vares anar sense que ens poguèssim despedir, i ara me n'adòn de quant d'important eres per mi i de quanta tendresa eres capaç de donar, padrí.

Permiso

Quizá, pensaba, jamás se hubiera atrevido a hablar de aquella forma, abandonándose a la verdad que sentía debía sacar, su verdadera esencia, tantas veces escondida para no avergonzarse de sí misma. Sus pensamientos hasta ahora no habían acompañado a las acciones, en realidad, nunca se había dado permiso para saber qué sentía. Le habían enseñado a cuidarse de los demás, a protegerles a todos , especialmente a ella. Fueron ellos quienes la colocaron en mala posición, obligándola a malgastar su energía en proteger el secreto, en lugar de protegerse a sí misma, o de pedir que la protegieran, que le quitaran ésa culpa, que no era suya, sino de él, de ellos dos .
La vida había transcurrido demasiado rápido, pronto el cuerpo ya no sería el mismo, las amistades no estarían, por éso, se trataba de sacarle el jugo al presente, aparcando la culpa o mirándola de lejos, la culpa que le habían traspasado desde niña y que hasta ahora no había sido capaz de dejarla a un lado para que la recogiera quien debía hacerse cargo de ella.
Ahora había sido capaz de entender que la energía seguía dentro de ella, y que al verla, al comprenderla, de lo que se trataba ahora, era de usarla a su favor, sintiendo que debía ser un espejo para las demás, para que otras pudieran verse capaces de salir de ahí, de ver que otra vida es posible sin la culpa anclándonos desde el centro del cuerpo.

Lo sentidos.

Aquél país la había cautivado. Llevaba años sin pisarlo, pero sus colores, sus olores, sus sonidos, seguían muy presentes en su mente, en sus ojos, en su piel. De repente, le venían imágenes de situaciones vividas o imaginadas, recordadas y filtradas por el paso del tiempo, a la vez que reales, pues su cuerpo así las vivía.
Podía mirar un paisaje de su tierra y trasladarse con su capacidad de soñar a las extensiones de caña, a los cultivos de café o a las tierras oscuras y llanas del altiplano, donde la mirada no alcanzaba a ver todos los detalles, colores y tonalidades que la naturaleza ofrecía "en grado superlativo", usando una expresión de su escritor favorito, Gabriel G. Márquez.
Aquél país para ella había significado todo: llegar a un lugar desconocido, con costumbres diferentes a las propias, sin nadie que la pudiera recoger y acoger, sin puntos de referencia, sólo ella misma y sus capacidades, algunas de ellas escondidas, desconocidas, avergonzadas.
Se descubrió a sí misma entre la gente, cautivada por una energía magnética que la obligaba a  sentirse atraída hacia todo aquéllo nuevo que  la ciudad y el país le ofrecían. Músicas mezcladas, de un lugar y otro, ritmos heredados de la época de la esclavitud, ritmos negros, mestizos, bailes primitivos, adornados con una sensualidad elaborada que se captaba en todos los movimientos. Cadencia, música y baile eran una perfecta unión, algo que la enraizaba al lugar, y que permanecería en su mente, en su ser por muchos años. O tal vez ya existía, aun sin ella saberlo, sin haberse parado a descubrirlo, sin haberse permitido sacarlo a la luz, antes, mucho antes.
Podía entonces sacar toda la energía contenida, mostrarse sin vergüenza, sin cumplir con ningún patrón, como un papel en blanco, sobre el que todo estaba por escribir. Allí nadie la conocía, nadie esperaba nada de ella, y éso la hacía sentirse libre, desenfadada, despreocupada, flexible, etérea, con la posibilidad de diluirse en aquel ambiente que sentía como propio.
Se preguntaba a menudo, qué cosas las del destino la habían llevado allí, donde pronto se sintió como si siempre hubiera formado parte del lugar. Aquella vida en las calles, a ritmo de tambores, congas, bongos,  gritos de comerciantes,  canciones para bailar o para llorar,  sonidos ensordecedores,  luces intensas, tropicales,  andares alegres, casi danzas, se convirtió en su lugar de pertenencia, al que, pensaba,  tenía que llegar justo en esa etapa de su juventud. Y seguramente fue justo  éso,  su juventud,la que le facilitó su inmersión en el país. Era ahora capaz de recordar  con nostalgia, aquélla capacidad de sorpresa, aquella apertura, de todos los sentidos, del olfato, la vista, y uno que desconocía, el sentido del tacto, al permitir que el país le entrara por la piel, a través del calor pegajoso que le humedecía el cuerpo y se filtraba en su ser. Sus poros abiertos, trataban de transpirar el ambiente, y de no dejar nada sin absorber, nada que le hiciera perderse el instante vital que con que el destino la había premiado.
Descubrió que la piel era su filtro de entrada, que en aquél país las personas se hablaban por la piel, tocándose sin tocar, rozándose, bailándose entre sí, incluso sin música aparente. Descubrió el placer de mirar a los ojos, de reír con la mirada, de cantar hablando, de amarse sin tapujos, con todos los sentidos.
Las conversaciones tal vez superficiales en palabras, eran sumamente sensuales, mientras transcurrían entre gestos, cruces de miradas , risas y voces, La vida trataba de ser puro goce, pues el día a día era un durísimo ejercicio de supervivencia, que había que contrarrestar al máximo con la sensualidad, algarabía y erotismo camuflado de las pistas de baile, repletas cualquier día de la semana, lugares donde no existían las distancias, y el olor a trópico se acentuaba por los fluídos corpolales que emanaban de los cuerpos de las parejas danzantes.
Así era en su mente, su país.

Tu sabràs per qui és.

Ja ho havien parlat, Ara, el que la invadia era una sensació de serenor, de seguretat en si mateixa,de tranquilitat. Sabia el que volia ara mateix, en aquells moments, sense preocupar-se pel que podia passar. Tot pot passar, tot allò que ens desmonti la realitat, però a la vegada, la realitat, el moment,l'instant, també passen de llarg, davant els nostres ulls, i no els veiem. Per això, en un moment de llum, li va dir a ella que el que importava , el que importa de veritat, és qué feim amb allò que la vida ens posa davant. Observar, observar-se, estar present i ser conscient dels sentiments ara mateix.

Aquell llibre de contes.

Avui he vist un dels teus germans, m'ha costat reconeixer'l pels anys passats sense veuren's. Li he demanat per tu, i m'ha dit que estudiaves. M'ha alegrat moltíssim escoltar això. Ho ha de saber la teva mestra, ens emocionarem juntes.
Pot ser tu no ho recordis, jo ho tindré sempre a la memòria, aquell temps que cada setmana anàvem a la biblioteca a cercar un llibre. Els teus ullets de nina brillaven davant de la prestatgeria plena de contes, contes nous, que tu no havies vist mai i pels quals senties una atracció irressistible, impacient.
Tenies sed de noves històries, perquè l'únic conte que et transportava lluny era aquell que ja recitaves de memòria, en un català esplèndid, per a una nina que just havia començat a parlar-ho dos o tres anys abans. Un dia el me mostrares, les fulles estaven desgastades, algunes desfetes, penjaven,  però el t'havia regalat la teva mestra i per tu era el tresor més preciat. El recitares sense llegir, i jo em vaig quedar bocabada. Els teus ulls me deien que en volies més. I vaig demanar permís a la teva mare per anar a la biblioteca del poble i fer-te sòcia. Allò significava que tenies al teu abast tots els contes de la biblioteca, i els del catàleg, no t'ho podies creure: amb una signatura de la teva mare, i una foto, era suficient! Tornàrem a casa amb un conte, no importava ja que la bibliotecària no haguès estat amable amb tu. A les teves mans ja tenies un conte de fades il·lustrat , que podries llegir i mirar durant setmanes, només pel plaer de llegir i transportar-te al món de la imaginació.
El teu pare, quan arribà i li mostrares el llibre, no va entendre la importància que allò tenia per tu, però a tu no te va aturar, i seguires llegint, somniant, desijant esser com la resta d'infants que anaven amb tu a escola, en aquest país nou, en aquest camí que els teus pares havien decidit prendre per obrir-vos camí a tu i a tots els altres germans i germaneta.
Un principi de curs, tot i això, te varem perdre la pista, semblava que a casa feies falta i no iniciares el curs com la resta de la classe. La teva mestra va avisar, i ben aviat, te reincorporares a les classes. Tenies tretze anys.
Ara en deus tenir divuit o dinou, i me diu el teu germà que estudies. Quina bona notícia. La millor per un dia del mes de març, mes de la Dona. Que t'acompanyi la força, estimada.

Como todas las mañanas

Como todas las mañanas, me dejo llevar por el tren hasta el trabajo. Cada mañana a la misma hora, las mismas personas, más las que cambian, nos saludamos, esperamos a que llegue el nuestro. A esta hora, como todas las mañanas, viene casi lleno, con las mismas personas cada día, excepto algunas que, según el día de la semana, se suben al mismo que yo. Entramos, nos sentamos cada mañana en los mismos lugares, una prefiere el primer vagón, otro el segundo, otras entran con prisas, sin elegir, donde les quede un lugar. Mi lugar, siempre el mismo, enfrente de quien ocupa también cada día, siempre el mismo. No es de aquí, mira a los ojos, saluda, media sonrisa,cara de sueño.
_ Buenos días, me dice,
_ Buenos días, le digo.
El acento le delata,una mañana al saludar, no me resisto y le pregunto:
_ Eres de Colombia, te puedo preguntar de dónde?
_ De Cali, me dice.
_ Conozco Cali,le digo: Viví allí hace unos años, 26 para ser exacta.Desde entonces, sigo con interés todo lo que pasa en el país...

Siguiente estación, nos despedimos. La próxima semana, en el mismo vagón , en el mismo sitio, seguimos la conversación, como todas las mañanas.

La risa.

Había ido al parque de atracciones con su padre, como todos los años al acercarse su cumpleaños; él subía con ella a las atracciones que le pedía, nunca le dio un no por respuesta, entraban en la montaña rusa, en el paraguas chino, en aquella barca que navegaba en el aire mecida por unas olas invisibles que la colocaban en posición vertical, hasta que el estómago daba un vuelco y la adrenalina corría por el cuerpo.Se acordaba bien de todo aquello, porque un lunes, en la clase de lengua española, les mandaron escribir una redacción sobre lo vivido el fin de semana.
Sus compañeras solían escribir sobre lo que habían hecho en la casa que tenían en la urbanización para pasar fines de semana y vacaciones. Ella, nunca tuvo algo así, la familia había perdido posición económica y su vida era austera, muy austera. Sin embargo, cuando se montaban las atracciones en la ciudad, su padre siempre la acompañaba y se subían juntos a cualquier cosa, hasta que el presupuesto se terminaba. Había que escoger bien, se trataba de pasarlo lo mejor posible, e ir repitiendo aquello que la divertía, alternando con algunas novedades atractivas, como fue aquel año, el tren de la casa del terror. Le encantaba entrar con su padre, quien con su sentido del humor le sacaba carcajadas en lugar de gritos terroríficos, reían juntos, a ella le gustaba escuchar reír a su padre, sentía que era una necesidad , que tenía pocas ocasiones para hacerlo, y las aprovechaba con ella. Ante la adversidad o la inconveniencia, él sacaba un humor sarcástico que provocaba unas carcajadas sentidas, sonoras y liberadoras en ambos. Quizás éso les descargaba del secreto que ambos guardaban, tan bien escondido, y tan opresor a la vez. Esas carcajadas eran un momento de complicidad, de entenderse sin mediar palabra, de compartir una manera de ver la vida descarada y descargada. Ahora podía entender su propio sentido del humor, y el papel que éste jugaba en su vida: descargo de la tristeza, de la vergüenza y de la culpa, a la vez que descaro para enfrentar con fuerza cualquier situación adversa.

Esper no fer tard.

Varem canviar de casa la meva mare i jo, al tercer pis d'aquella finca, jo tenia sis anys, em preparava per fer la primera comunió. Sense saber com ni perquè, mumare decidí partir, pot ser era la millor decisió, allunyar-se de tot allò que li feia mal i emprendre una vida nova, ella i jo soles. Sentia tranquilitat en aquella casa, la padrina venia sovint, i es quedava amb mi durant les vacances. Era un pis luminós, ampli, amb una cuina gran on hi passava la major part del temps que era a casa, guaitant per la finestra, una finestra que me mostrava un pati ple de bicicletes, pilotes i molts germans, éreu deu, dotze ,no sé quants. Uns de la meva edat, o tal vegada una mica més grans. Jugàveu a pilota, a fer voltes amb la bicicleta , a còrrer un darrera l'altre. Jo m'entretenia mirant-vos. Un dia em convidàreu a baixar. Record aquella terrassa, era el meu somni: jo era sola, voltros més de deu, què divertit era allò als meus ulls. Sentia enveja.
Al poc temps, la mare i el pare es varen tornar a juntar, mumare va tornar enrera la seva decisió per protegir-me, per no deixar-me sola els diumenges amb el pare. Després de fer la primera comunió ens varem mudar de nou mumare i jo a la casa de sempre. Tu i jo viviem al mateix carrer, ara un poc més distants, però no el suficient com perque jo no sabès de la mort de la teva germana. Em va commoure. Vaig pensar, "tothom té el seu patiment".

Fa dos anys i mig aparegueres aquí, record que tu havies venut el pis dels teus pares, jo acabava de posar en venda el nostre. Em vares animar, em vares dir que seria fàcil. Des de llavors, me sentia acompanyada aquí amb la teva presència. Ara et vull donar les gràcies per haver estat aquest temps amb noltros, per haver-me acompanyat en aquell moment de la infància sense tu saber-ho, i també en aquest moment de la meva vida, dos tránsits gens fàcils de passar. Gràcies per haver participat en aquella constelació que em va posar al davant la vida per donar-me un poc de llum, i gràcies per totes aquelles coses que has tingut la valentia de compartir amb nosaltres i que a mi en particular, m'han ajudat molt a entendre a l'altre, i poder veure als homes d'una altre manera, amb confiança i amb tendresa. Gràcies estimat.

La música

Una canción por si sola podía transformar sus emociones, y un ritmo, una melodía podían llevarle a un momento de su vida , a vivencias que habían quedado en su memoria gracias a la música, incrustada en su ser más profundo. Se podría decir que su vida tenía una banda sonora propia, desde bien pequeña, y que ciertas canciones, por sus letras, podían definir acontecimientos y sentimientos, pasiones y desamores, encuentros y despedidas, amores y desengaños, en definitiva, una definición de su ser interior que ahora se estaba atreviendo a explorar y enfrentar.
Era tan importante poner una melodía a cada etapa, a cada persona, a cada emoción, como tener al lado ése cuaderno en el que recogía todo lo que con la boca y con el cuerpo no era capaz de expresar, pero que con palabras escritas, iba tomando la forma con la que ella vivía su vida. Sentía que para poder seguir adelante era importante ponerle palabras a lo sentido, pues en ocasiones un pensamiento, una emoción la obsesionaban hasta el punto de no dejarla descansar, se le aparecía de manera repetitiva, hasta que conseguía escribir en un cuaderno aquéllo que la desbordaba dándole salida y realidad. De lo contrario, le pasaría como cuando de niña confundió realidad con imaginación. De aquellas escenas no tenía recuerdo sonoro, sino silencio, sólo silencio, como si fuera no hubiera mundo, como si dentro, ella misma no existiera.
Los pensamientos se le amontonaban, los sentimientos la desbordaban, al no atreverse a compartirlos por sentirse absurda, poco importante, desagradable incluso.
El día que los escribió para él en un papel, supo cuan importante era ponerle nombre a todo aquello que se le había atascado en la garganta y nunca fue capaz de gritar. Pero no había música.No hubo música tampoco cuando estuvo con él. Ahora podía hacer una similitud de las dos vivencias, pues de daba cuenta de que en ambas la música desapareció de su vida, pero no de su ser, pues al salir a flote, la música se convirtió una cuerda de salvación.
Se trataba ahora de no olvidarse de que la música era para ella, sinónimo de libertad.

Déme una chuspita, vea!

Una noche más, después de trabajar toda la semana, se fue con sus vecinos a aquél lugar que la acogió como a una más de la clientela, mejor dicho, de la familia habitual. Detrás de la barra, recuerda que siempre estaba aquél tipo tan peculiar, con una personalidad distinguida, cosmopolita, abierta: era el dueño del local. Era una persona con una sensibilidad especial, tranquila, amable y suave, que lograba crear un ambiente cómodo y cálido cualquier noche de la semana, provocando que su barra fuera el lugar de encuentro del vecindario, de bohemios y amantes de la música cubana, andina, colombiana, de cantautores diversos, atraídos por el magnetismo que les mantenía fieles a la cita.
Ella era de las pocas mujeres que acudía sola; no era costumbre allá y en ocasiones le daba cierto reparo, aunque pronto se sintió parte de todo aquéllo, sin tener en cuenta género ni procedencia. Sin ella mediar palabra, el dueño, al verla aparecer por la puerta, ya destapaba una botella de la única bebida que ella tomaba:"_Un Canadá Dry para la española",decía, mientras la colocaba encima de la barra sin esperar a que ella la pidiera. Le encantaba ésa familiaridad, la hacía sentirse acogida, mimada, atendida en una ciudad que pronto la hizo suya. Bebía pausadamente mientras escuchaba las conversaciones que se mantenían alrededor del escenario. Aunque más que todo, se detenía a descifrar las expresiones desconocidas que le resultaban tan divertidas, con ésa jerga propia de la ciudad, donde un pollo era carne, aunque no de ave, la comida te la metían en una chuspa, la vergüenza se convertía en pena, a las penas no había que pararles bola y lo más conveniente era dejarse de mamar gallo, e irse a "rumbiar". Se acordaba de las novelas de Gabriel García Márquez, que ahora podía comprobar que eran "puritita" transcripción de lo que pasaba en ése fantástico pais.

Secret.

Partia de matinada cap a la feina, automàticament conduïa com cada matí, durant quaranta minuts, un temps preciós per escoltar la seva música, ella sola amb els seus pensaments. Als cinc minuts, una cançó la conectà vint anys enrera, amb aquella nit cap d'any, quan en Sam i ella s'acomiadaren per no trobar-se mai més.
Des d'aquell instant en què es besaren apassionadament per dir-se adéu, només varen tenir notícies un de l'altre a través de l'amic comú. Es conegueren un estiu a l'illa, on ell acudí a la trobada que ella organitzava cada any . En Sam formava part de l'organització estrangera, s'entenien en anglès, aquell anglès que parlen dues persones que sense dominar l'idioma, es volen entendre i mostrar-se propers. Aquella manera de parlar entre ells generava complilcitat en els gestes i les expresions, formant una atmòsfera de comunicació només descifrable per ells dos.
Mantingueren en secret els seus encontres durant la trobada, per evitar comentaris i simular una serietat esperada de les persones que tenen una responsabilitat. Aquell misteri donava un aire d'aventura a la seva relació, apassionada des del primer moment, perquè sabien de la seva caducitat. Acabà l'estiu i es distanciaren, ella viatjà a terres llatinoamericanes, per complir amb un dels seus somnis d'adol·lescent, ell partia a una altre trobada de la organització que presidia, aquesta vegada a Àssia. Estarien mesos sense poder-se comunicar més que per carta, cartes que arribaven a deshora, per la distància i per la precarietat del moment.
Era Nadal, any i mig després, ella havia arribat del seu periple per diferents paísos . Tocaren a la porta, ella no esperava ningú, va mirar per l'ull de vidre. No podia ser... era en Sam acompanyat del seu amic. El sentiment d'ella fou de profunda sorpresa, emoció es diria. Les cames li tremolaven, va quedar clavada a terra, era una sensació coneguda: la por. La por que es mesclava sempre que sorgia el desig, que la paralitzava. No sap com, va obrir la porta, es quedaren un davant l'altre, en una situació gairebé irreal. S'intercanviaren mirades, s'abraçaren sentidament, es tornaren mirar, aquesta vegada rient, rient de debò, o de por. Ell, amb un somriure i ulls brillants, li entregà uns presents que havia duit per ella des d'Assia. Ella improvisà un detall cercant dins de la maleta encara sense desfer. No sabien què dir-se. Começaven frases ambdós a l'hora, coincidint sense escoltar-se, només rient.Les mans agafades amb força.
Quedaren en veure's a la nit, ella aniria a sopar a casa de l'amic on ell s'allotjava. En veure's en aquell instant, s'abraçaren sentidament, les galtes es rossaren, les respiracions s'acceleraren, els llavis d'ell la cercaven, els llavis d'ella s'apretaren amb força amb els d'ell i es besaren llargament, amb una passió despreocupada, gens pendent de les mirades dels altres. Eren ells dos sols, tal i com s'havien desitjat des de la distància, un davant de l'atre, i temps per tocar-se, sentir-se, olorar-se, besar-se profundament, assaborient cada instant i cada racó de l'altre.
Aquella nit es convertiria en una setmana. Una setmana intensa, de llargues converses, llargues vetllades sense dormir, passejades per l'illa, vorera de mar, muntanya endins, sense aturar de parlar, de despullar-se en cos i ànima, de fer l'amor, de somniar i riure. Construïen entre els dos el proper somni, aquesta vegada en comú: viatjar de nord a sud pel continent americà, ella fent feina en organitzacions no governamentals, ell, fent reportatges dels projectes visitats.
Tenien tota la vida per davant. Eren joves, molt joves. Ell aprendria la llengua, ella el duria per racons exòtics, amb poca presència estrangera, per paisatges de novela, pobles de muntanya, poc explorats, on la vida transcorre a un altre ritme.
 Sense adonar-se'n arribà el final de les vacances i ell tornà partir. Assumiren el compromís de tornar-se a veure quan ell acabàs els seus estudis. Ella es posà a fer feina per tenir diners per als seus projectes.
Passaren mesos, distància, temps, quí sap el que va passar, no es tornaren trobar. La nit de cap d'any sopaven a casa d'ella les amistats de tota la vida, com cada any, era el costum, cada any ella es rodejava de les persones que l'acompanyaven en la seva vida. Sobtadament, ell apareguè tocant a la porta, com havia fet un any enrera,s'abraçaren tot just mirar-se, s'agafaren la mà,i no l'amollarien fins al vespre següent quan s'acomiadaren a la porta de la casa d'ella, i es besaren sense importar qui estava davant, com si no s'haguèsssin de tornar a trobar, però això ells no ho sabien...
 Ara ella plorava de debó, dins del seu cotxe, com no ho va poder fer aquell dia, enyorant el moment, i pensant en el camí que havia triat , allò que havia somniat amb en Sam pot ser era massa bó per ella, pot ser ella pensàs que era tan bo, que no podia esser per ella. No ho havia pogut plorar fins ara...

Mestra.

No sé qui ets ni et conec, però me sent vista des del primer moment, sense necessitat de dir res, sé que no cal perdre el temps en bogeries, amagant allò que tu, des de la teva mirada amorosa i penetrant, ja has vist.La vergonya va caure com un plom a terra, va desaparèixer de l'estància on totes i tots estavem exposats a la teva maestria. Sense saber com, vaig entrar al lloc on me resistia a entrar, a l'abisme que havia amagat tants anys de la mirada dels altres. Me vares mirar a travès dels meus ulls, que són l'entrada a la tristor profunda que aviat em delata, i que ben aviat tu vares entendre. No té sentit allargar o posar paraules al que va passar en aquells dos dies, he atravessat una porta sagrada, la de la meva pròpia essència, ignorada fins ara per no haver-me'n de fer responsable. Gràcies per empènyer-me cap allà, ara no puc negar-me a viure segons el que desig, que no és més que transformar-me en la que som.

La corda.

La necessitat de crear era el que en aquells moments no la deixava descansar. Eren tantes les idees que li venien a la ment i al cos que on més segura se sentia era davant de la pàgina en blanc que tenia al davant, amb la suggerent música de fons den Shigeru Umebayasi, que l'empenyia a escriure sense pensar, tot just deixant que les paraules l'ajudassin a descriure tot el que li estava passant. Havia estat un cap de setmana d'eclipse, un eclipse que segons els astròlegs convidava a fer neteja per tal de sanejar i deixar entrar allò renovador.
Tal vegada no ho havia fet de manera conscient, però pot ser allò constituïa l'essència de la neteja interior que tant havia necessitat i a la que tant s'havia ressistit. Sentia que havia atravessat una barrera que l'havia acompanyada des de nina, des de que ella en tenia record al menys, pot ser des del sis anyets. Sentia una vergonya paralitzadora, terrorífica, quan se sentia exposada davant dels altres, per por a que poguèssin veure a través dels seus ulls el que ella havia pogut veure a l'alçada de la seva mirada. En el moment de contar-ho li haguès estat de gran ajuda comptar amb la capacitat de dibuixar de la seva amiga. No era capaç de transmetre-ho amb paraules, es quedava paralitzada tans sols en sentir que la imatge se li tornava a aparèixer. La imatge del seu pare despullat davant d'ella, era la que li causava terror, el cor se li accelerava, sentia un nuu al coll que li impedia fins i tot tragar la saliva. Era una nina, que arribava a l'alçada de la cadera del seu pare,....per tant la visió que ella tenia era la del seu sexe, erecte, excitat, davant d'ella, amb les cames del seu pare que la impedien fugir, o les seves pròpies, que en veure la imatge, es quedaven clavades al terra. Se sentia avergonyida perquè ella sabia que allò era prohibit, era secret entre el seu pare i ella, i que la seva àvia li demanaria què havia fet en aquelles hores que havia estat a soles amb el ell. Tenia tanta por de ser descoberta que s'excusava en tristors i rabietes per motius absurds, per distreure l'atenció de les hores que havia passat sola amb ell, sense més vigilància que la de l'àvia des de la distància. Quàntes vegades no hauria desitjat que la seva padrina l'estiràs cap enrera i la traguès d'aquell mal somni. Ella era una nina enamorada del seu pare, amb qui gaudia de sortides a la platja, passeig en moto, baixades de la montanya russa a la fira de cada hivern, una admiració que li impossibilitava negar-se a fer-li el que ell li demanava tot i que ho fes amb por, amb tota la por del món que la paralitzava, però sobre tot amb una mescla irracional de desig i rebuig.
Els anys passaven, ella s'anava fent dona, amb pits, curves i malucs, que amagava com podia amb roba poc atractiva, i tot i que el seu pare ja no li seguia demanant aquelles coses, ella seguia sentint terror per el fet de quedar-se a soles amb ell, primer amb el seu pare, després amb amics homes, després amb ella mateixa, per por a ser ella qui anàs a cercar al seu pare, als homes, als seus fills, de manera perversa com li havien fet en la seva infantesa. El seu cap havia hagut de construïr tantes fantasies per poder seguir amb la vida que en alguns moments va arribar a pensar que allò no havia succeït, que tot era fruit de la seva imaginació, que no tenia necessitat de contar-ho perquè no tenia la certesa de que allò haguès passat. Ningú més que ella ho sabia, aquelles imatges la bombardejaven de tant en tant, especialment en aquells moments en que es sentia sola i distant dels seus. O tal vegada provocava ella la distància, per tal de que no poguèssin endevinar què era el que volien transmetre aquells ulls, uns ulls amb una tristor profunda, que demanaven ajuda. Sense dubte, allò havia marcat la seva manera de relacionar-se amb el món. Mentres escrivia , la música seguia sonant, una música melancòlica que li facilitava la fluidesa en les paraules, en la neteja dels seus sentiments dels que es volia fer càrrec, però dels quals ja no es volia sentir culpable. Allò ja l'havia acompanyada massa temps, ara calia deixar-ho còrrer, deixar que allò caiguès pel desaigua, i anàs a parar a la mar, i es diluís com la sal. La vida li va anar posant al davant situacions, persones, facilitats per tal que allò que tant havia amagat, poguès sortir de la foscor per il·luminar la seva vida a partir d'ara, poguès donar-li força per rompre amb tot allò que la paralitzava, que la oprimia, que la consumia. N'estava agraïda, fins al punt que es va quedar amb aquella part que l'havia fet forta, que l'havia ajudat a trobar la llum entre tanta foscor.
Començava a sentir-se poderosa, capaç, descarada, amb força, a la vegada que feble i fràgil. Sabia que en qualsevol moment aquesta força es podia tornar a perdre, però ara ja tenia l'experiència necessària per a tornar-se a refer i reconstruïr, tenia la certesa de que se tenia a si mateixa, que podria trobar qui li donàs una mà, per tornar a sortir a la llum. Recordava de sobte aquell somni, en el que ella estava dins de la mar, fermada amb una corda als peus, mentres una barca l'estirava, les bimbolles que formava la barca amb l'aigua li entraven pel nas i la boca, aufegant-la. La barca de cada vegada anava més ràpid, la mar l'envoltava i l'impedia moure's per agafar la corda i tallar-la , defermar-la. De sobte,sordament, va sentir unes veus amigues que des de la superfície la cridaven: Surt! Surt! Surt!.....i, de cop i volta, va comprendre que el que la salvaria seria aquella gruixada corda lligada als peus. Es va aferrar a ella amb les dues mans amb força i sense poder-hi fer res, es va veure dins d'un revolt d'escuma blanca. Ben a l'instant, va poder treure el cap per respirar, i veure als seus amics que l'estiraven cap a defora amb la soga als peus. Llavors va ser quan va comprendre que la corda que la paralitzava era la mateixa que amb la força de les seves mans l'havia salvat. Es va sentir aliviada i satisfeta del que havia sigut capaç de fer.
A partir d'ara, sabia que la corda que la lligàs seria la corda que la salvaria, calia estar atenta.

Paraules.

Les idees em venen de sobte, tal com apareixen, paraules amuntegades en desordre que cerquen expresar-se o cerquen sortir, posant paraules al que sent, que no és altre cosa que el sentiment que la vida que s'escapa,i que cada instant és un tresor que cal assaborir. La música acompassa les paraules llum, claror, cel, aire, contacte, mirar , veure, explorar, sentir, filtrar, absorbir, escoltar, vibrar, parlar, comunicar, compartir, entendre, imaginar, suggerir, dansa, ball, pell, ull, olor, calor, compàs, dansa, còs, tacte,contacte, tocar, acariciar, apretar, abraçar, sentir, lliscar, resposar, descansar, recolzar-se. llum, mirar, absorbir, compartir, dansa, compàs, tocar, lliscar. Mir la dansa, mentres es llisca com la llum, mentres em deix absorbir per el compàs del que hem compartit, tocant allò que no es pot veure, allò que hi és i no es pot tocar, que es veu i que no tè cos, que és contacte i que és distància, que és compàs i que és la dansa que mir.

Vida!

Podria dir-se que s'havia donat permís per mostrar la cara obscura que havia intentat amagar durant tant de temps i que , tammateix, la gent propera ja havia descobert.Es tractava d'acceptar que també podia esser presa de les baixes passions, a l'hora que amorosa i compassiva. La seva força hauria de sortir d'alguna manera, sempre més convenient alliberar-la i aprofitar-la en el seu benefici que dilapidan-la en intents d'amagar el que ja era massa visible als ulls dels altres. Una vegada havia pres consciència d'aquesta força i de la seva procedència, es va alleugerir la seva existència, fluint en el curs de la vida, aprofitant tot allò que el cau de la vida li estava posant davant. Se n'adonava que ara tenia gairebé l'obligació de prendre la seva capacitat amb les dues mans, per fer-se'n responsable i no deixar que l'energia es perdés en falsos camins que tammateix la desaprofitaven, fins i tot destruïen la seva essència. Tot i això, calia no baixar la guàrdia,en qualsevol moment podria tornar-se perdre en antics vicis, en dictadures de la memòria que corria pel seu cos. Calia de tant en tant prendre distància, aturar-se davant els impulsos de contentar als altres, respirar i identificar la vertadera motivació, identificar d'on venia el desig i cap a on la conduia. Durant tots aquells anys, sentia que de mica en mica les ocasions que ella havia somniat se li estaven escapant de les mans, vivint la vida dels altres, ocupant un lloc que no li pertocava, que no era el seu, que fins i tot estava invadint vides alienes, impedint tant el seu goig com els dels altres. Mirava enrera, i el mirall en el que s'havia vist reflectida, en realitat no la mostrava a ella, mostrava una vida que no era la seva i de la qual no se n'havia de fer més responsable. Ara, mirava endavant, i trobava miralls, en tots ells hi veia una part de si mateixa. Però, ja havia decidit mirar, identificar, entendre i acceptar, fent-se responsable del que era seu. La resta, ho deixava pels altres.

La Loma

La música la envolvía. Se veía a sí misma bailando entre multitud de personas, en la Loma, rodeada de caras sonrientes, de tez morena la mayoría, cabellos negros, ojos relucientes, cuerpos sensuales en continuo contacto, danzando en la plaza a ritmo de charango y flauta andina, tambores , guitarras y palmas, en una auténtica fiesta. El ritmo primitivo la mecía, aun sin saber los pasos, se dejaba llevar totalmente por los demás , de un lado a otro, alzando los brazos, buscando miradas. Pensaba en la energía especial que se crea entre las personas al bailar sin miedo, sin límites, personas que acuden desde cada rincón de la ciudad, desde los barrios, siguiendo el instinto tribal, buscando la belleza de los cuerpos en perfecta unión sin que el pensamiento interrumpa la cadencia. Ya formaba parte de todo ello, perdiendo la noción del tiempo ...De pronto, una vibración, era una notificación en el móvil, de nuevo, anoche hubo taller de danzas en la Loma. Aquí son las seis de la mañana...

Mestizaje

Subía a su recién estrenado apartamento, en un edificio compartido por una vecindad variopinta: estudiantes,personas solas, trabajadores de paso, que le daban al lugar un encanto especial. En la escalera, una voz potente de hombre, derrochaba juventud cantando "La Malagueña". Se escuchaba desde la calle, como si las puertas del lugar estuviesen abiertas para que ella entrara. Cautivada por la voz, se asomó a la ventana de la habitación, unas diez personas rodeaban al cantante. Con gestos y una sonrisa, la invitaron a entrar, la acogieron en silencio sin interrumpir la canción. El ambiente era especial, cálido, acogedor, casi mágico. Cuando acabó la canción aplaudieron como quien asiste a un teatro y le fueron haciendo peticiones. El cantante le preguntó a ella, la extranjera, cuál quería que cantara, especial para ella que acababa de llegar. -"La maza"? La sabes?. El sonrió y sin contestar, se la dedicó. Y así, continuó la noche, una canción tras otra, hasta que la sed les hizo marchar a tomar unas cervezas unas carreras más allá. Ella observó que era el sitio donde se encontraban cantantes , amantes de la música andina. El ambiente bohemio y familiar la cautivó. Sin saberlo, había encontrado una familia a pocos pasos de su nueva casa. Al amanecer, el cantante y un amigo la acompañaron y en el camino de regreso, se sentaron a cantar de nuevo en un banco en el parque mientras salía el sol. Fueron sus verdaderos amigos durante su estancia en la ciudad, su refugio ante la soledad, su ventana a la vida en aquellos meses.

Un mirall

Un mirall o un miracle, podrien ser ambdues coses a l'hora. Haver trobat el mirall seria, pot ser, el miracle. Ella sabia que hi era, però no es veia reflectida, ben al contrari, veia al mirall enfora, de manera llunyana, amb molts punts de connexió i a la vegada, distant. I el miracle del temps i de la vida li havia posat davant, per tal que ella es veiès ara, quan ja estava preparada per fer-ho. El temps d'ambdòs havia transcorregut paral·lelament, dins dels mateixos ambients, s'anaven creuant sense trobar-se. Punts en comú, distàncies, i entre els dos, persones , històries, anys de protestes, viatges, països llunyans, cançons, ritmes i cadències... Pot ser ambdòs eren dos miralls que ara es reflectien un dins de l'altre, amb projeccions infinites, impossibles de contar, la imatge d'un dins de la imatge de l'altre, que reflectia la imatge d'un dins de la imatge de l'altre, i així infinitament, indefinidament... Aquell dia, al final del mirall, aparagué una imatge reflectida com un miracle: un ball, el ball de la vida que ara els unia, al final del mirall, a la meitat o a l'infinit, ...indefinidament...

Elles dues.

El seu somni era allà abaix, un bosc tupid de tots els verds possibles d'imaginar; de sobte un llac, cases derruides, una esglèsia, edificis sacsejats pel terratrèmol de 1972, i aterrava l'avió. Ja era allà, al pais tan violentament dolç, com havia dit Julio Cortàzar. LLàgrimes als ulls i sense poder parlar. Un nuu a la gola, emoció, ganes de cridar i plorar de felicitat. Ningú li havia posat fàcil. Era la seva curolla des de que tenia disset anys , quan, a travès del llibre va sentir les olors, els colors, els paisatges tan ben pintats amb paraules. Era un sentiment, tot el que havia llegit li corria per dins del cos com la sava de l'abre de la novel·la de Gioconda Belli. Era com entrar dins d'un somni, tot se filtrava per la pell, pels ulls, pel nas, per la boca; les aromes invadien l'ambient, i es fixaven directament a la memòria.Tot era nou, tal qual ho havia explicat en Cortàzar al seu llibre. Immediatament, aparaguè ella, darrera d'un arbre. Portava amb gran dignitat, una bellesa extraordinària, cabells negres, pòmuls marcats i arrodonits, reforçats per una rialla dolça i, a la vegada, atrevida, casi infantil. No es podia definir la seva edat. Va saludar-la afectuosament. Sabia que duia notícies de la seva filla des de l'altre banda de l'oceà. No sabia gairebé quina era la relació, però fou suficient perquè elles dues s'estimassin just trobar-se, com la mare a la filla, com dues germanes que mai s'han vist i saben que un lligam molt fort les uneix. Fa molts anys que no es veuen, més de deu, i aquest lligam encara existeix. D'aquesta trobada entre elles no deia res el llibre de'n Cortàzar.

Avui, tornant a casa...

Tendria uns catorze anys. La història es repetia davant dels meus ulls un cop més. Aquell adol·lescent va pujar al mateix autobús que els seus companys de classe quan tornaven de l'Institut. I el delataren sense intenció, més aviat amb preocupació: "¿por qué no vienes a clase?". Ell, va baixar la mirada. No sabia què dir, ni s'atrevia a acostar-se a ells, es amantenia a distància, aprop de la porta per fugir de l'interrogatori quan abans. I un dels seus companys fixà l'atenció de tots els altres en l'skate del seu amic: "qué envidia de skate". Allò fou massa dur d'aguantar, no estava acostumat a que ningú l'esperàs i l'enyoràs, i a sobre, li alabàs alguna possessió seva. A la propera aturada va davallar de l'autobús i fugí aviat de la mirada dels companys de classe. A casa probablement no sabien que no havia anat a classe, ell arribà a la mateixa hora que els altres, però a casa no li demanarien "cóm has estat?, com t'ha anat?, a casa segurament no hi hauria ningú, ell arribaria , menjaria qualsevol cosa i tornaria a sortir al carrer, amb el seu acompanyant fidel, el seu skate. Al dia següent, va sortir de casa a les set i mitja del matí, per agafar el mateix autobús que els seus companys, i baixaria a la mateixa aturada que tots, tornaria a casa a l'hora de dinar, com tots els altres companys que li dirien "¿porqué no vienes a clase?". A ell li faltava que es completès la frase: " te hemos echado de menos". Però no ho sabia..... Vint i cinc anys enrera, ja va passar el mateix davant dels meus ulls, però era a un altre barri...

Cinquanta anys per agraïr.

...i de sobte te pasen per davant les imatges llunyanes, en blanc i negre dels dies a la casa d'estiueig dels padrinets, on de nina caminava descalça i sense roba, entre la casa gran i la dels amos, amb pedres i fulles de pi clavant-se als peus,els braços i els pits de la meva padrina, tan acollidors, els dies aprenent a colcar en bicicleta, les baixades pels tobogans de la fira amb el pare , els gelats gegants compartits amb la mare, les excursions amb l'escola, els partits de volei a l'hivern quan el fred ens deixava les mans insensibles, les hores de pati jugant a amagar-se, les rialles amb els companys de classe, les dissertacions al bar del la universitat sobre qualsevol tema, els somnis compartits, els viatges i les estades a països llunyans, els projectes de vida no acabats, els amors que no varen poder ser, les converses entre amigues a al cantó del carrer, sobre la vida, els amors i les maternitats, els fills al bressòl, els amors que s'apaguen , els anys que han passat i la vida que ens ha quedat. I en resum, diria, quina sort de vida que he tingut i que tenc. Gràcies.

Mirar amb altres ulls.

Mirava a aquell home, a la caixa del supermercat, ordenant la compra dins de les bosses, preocupat per l'ordre, vigilant que els queviures que havia elegit dins de les seves possibilitats per dur-l's a la seva família. L'acompanyava un dels seus fills, ambdós estaven contents, se'ls veia conversar amb una complicitat sana, natural de pare a fill. Aquella imatge em va produïr una sobtada tendresa que em va commoure. Aquell home, atractiu, de faccions ben marcades i amb una simpatia sencilla i noble, era la representació de la cura cap als seus. L'imaginava treballant dur a l'obra o al camp tota la setmana, i dedicant el dissabte a invertir el seu sou en la compra del necessari per alimentar a la família, més algunes llepolies per compartir amb alegria a casa. Anava a fer la compra amb el seu fill, per tal que aprenguès ja de nin, quines serien les seves obligacions quan arribi a adult. Mentrestant, ella haurà quedat a casa amb la resta dels seus fills, o haurà sortit a fer un tè a casa de les amigues, cunyades, cosines, germanes, paisanes.I riuran, riuran estrepitosament sobre qualsevol cosa, s'explicaran les nits amb els seus marits, les notícies que els hi arriben des del Marroc o se'n riuran de nosaltres, dones i homes amb mentalitat omnipotent, que hem fuit de la tribu, perquè no entenem on està el goig de la vida....

Desaparece...

Quizás jamás sabrían si se sentían atraídos por esa atmósfera especial de alegría, intimidad, confianza en la que se sumergían irremediablemente, o si , por el contrario, esa atmósfera la creaban ellos al aproximarse íntimamente. Sería el propio temor a que la magia desapareciera, el mismo miedo el que provocaría que ese ambiente se desvaneciera con el paso del tiempo.

La línea de peligro.

Con aquel mensaje, ella sintió que ambos estaban a punto de traspasar la delgada línea roja que los mantenía al margen de la zona de peligro. Hasta el momento, las conversaciones se paraban en el punto en que se acercaban a esa línea invisible. Aquel día se encontraron y tan solo intercambiaron mensajes superficiales, a instancias de ella, que quiso poner a prueba la frialdad de la situación. Quería compartir con su amiga sus pensamientos,la confusión en la que se encontraba inmersa. Ya se lo había contado a su confidente, porque se lo supo leer en el rostro.Lo que hubiera podido ser y no fue, estaba aquí, ahora. Él había vuelto a hacerse presente en la vida de ella, en la que entró de repente y sin avisar, como quien no quiere la cosa. El juego había empezado a tomar un camino demasiado lleno de riesgos, absolutamente evitables. Cuando ella le pidió el número de teléfono a él, enseguida supo que habían pasado a otra fase: si no ponían freno, se iba a traspasar la línea roja que les separaba del peligro. Fue una noche mientras hablaban de la actual relación de él con Flor. En lugar de enfocar la conversación hacia las predicciones de futuro, ésta de repente se giró hacia el pasado, hacia el momento en que ambos se conocieron. Si se seguía en esta línea, ella advirtió a Jítxol del peligro que corrían. Aunque no era su intención, ella percibió que a él le gustaba el juego. Con todo, no tocaron el tema, nunca,pues si lo rozaban, ya se entraba directamente en la zona pantanosa. Era mejor hablar sobre otros temas que recordar las largas charlas en la juventud, en la noche, bajo las estrellas, en el patio de la casa o en la playa solitaria. Como decía su amiga:"_ Si se acerca, cae rendido."

Complicitat

Havien compartit converses i cartes, sobre música, sobre cine, sobre llibres, sobre somnis i llocs per visitar. Sense pensar-ho, coincidiren diferents estius a diferents llocs del païs, ella acompanyada de la parella del moment. Ell, sempre viatjava sòl. Passaren anys escrivint-se cartes, quatre o cinc fols de reflexions, ben profundes, passaven de confessions a comentaris de llibres, recomanacions sobre pel·lícules, directors, bandes sonores,i entre tant, ganes de veure's ells dos, sense ningú més. Una setmana va ser suficient, arribaren a una intimitat transparent com la camisa de dormir d'ella... es llegien el pensament, les paraules s'amuntegaven, tot just amb una mirada sorgia una idea acompanyada d'una expresió còmplice. I rialles, moltes rialles. Disfrutaven mirant cap allà mateix, ell li mostrava la lluna vermella de Madrid, ella li explicava que a la fí es sentia lliure, que volia volar, partir als indrets que descrivia Cortàzar al seu llibre... El dia que ella partia cap a casa, les seves mirades es varen creuar perillosament, passant l'un a través dels ulls de l'altre: "...a tu et passa el mateix que a mi?", silenci, respiració accelerada, els llavis es rossen, l'aire del nas d'ell en les galtes d'ella, els llavis es cerquen, i sobra la roba, sobra la maleta, sobren les paraules,....

Aigua

L'aigua tèbia llisca des del meus cabells baixant per les espatlles cap als glutis, cap al ventre, arrossegant tot allò del que em vull desprendre cap a l'aubelló de la dutxa...i em vénen les imatges del nostres cossos davall de la canaleta al riu de Navapalos. Els nostres cossos nuus, acalorats pel treball al sol, esperant l'hora del bany per sentir l'aigua lliscant per damunt nostre, aigua clara, sedosa, alegre, que ens refrescava i embellía. Els veïns del poble del costat, apareixien a aquella hora per emplenar els seus barrals de l'aigua de la font vora el riu, per no perdre's aquell espectacle de bellesa i erotisme davall el broll ...no ens preocupaven les seves mirades , ens omplia la sensació de la frescor, de la pell brillant sota el sol, els crits i les rialles còmplices entre joves de vint anys. I torn a la meva cambra de bany, mentre em llisca l'aigua tèbia, i m'imagin el camí de l'aigua que ara em toca, des de les roques de les muntanyes que veig des de la meva finestra, cercant el cau del torrent, cap a la font i les síquies que la conduïen cap a casa, aigua fresca, neta, cantarella, portadora d'alegria, de vida...no em queda altre que dir: "Gràcies per aquest plaer..."

Una troballa

Avui he trobat aquest blog que vaig iniciar fa casi quatre anys, quan encara podía mirar per una altre finestra que ara ja no és la mateixa per la qual puc guaitar ara. I m'he emocionat quan he llegit allò que vaig escriure pot ser sense pensar, sense estructurar, només deixant fluir les paraules, que tantes coses volen dir. Una de les meves grans maneres d'evadir-me de la realitat va ser la lectura, per això els llibres eren la meva finestra al món , tant al món físic com al món dels somnis. Llegir em transportava, em transporta encara, a altres realitats. Em provocava, em provoca, somniar amb visitar altres països, altres cultures, altres mirades, altres maneres de viure. I em va donar a conèixer la màgia de les paraules, la màgia del llenguatge, en mans de Julio Cortázar, Gabriel García Márquez, Gioconda Belli, Isabel Allende, Mario Benedetti, Ángeles Mastretta,...de com les paraules poden fer-te olorar, mirar, sentir una historia escrita...