Un mirall

Un mirall o un miracle, podrien ser ambdues coses a l'hora. Haver trobat el mirall seria, pot ser, el miracle. Ella sabia que hi era, però no es veia reflectida, ben al contrari, veia al mirall enfora, de manera llunyana, amb molts punts de connexió i a la vegada, distant. I el miracle del temps i de la vida li havia posat davant, per tal que ella es veiès ara, quan ja estava preparada per fer-ho. El temps d'ambdòs havia transcorregut paral·lelament, dins dels mateixos ambients, s'anaven creuant sense trobar-se. Punts en comú, distàncies, i entre els dos, persones , històries, anys de protestes, viatges, països llunyans, cançons, ritmes i cadències... Pot ser ambdòs eren dos miralls que ara es reflectien un dins de l'altre, amb projeccions infinites, impossibles de contar, la imatge d'un dins de la imatge de l'altre, que reflectia la imatge d'un dins de la imatge de l'altre, i així infinitament, indefinidament... Aquell dia, al final del mirall, aparagué una imatge reflectida com un miracle: un ball, el ball de la vida que ara els unia, al final del mirall, a la meitat o a l'infinit, ...indefinidament...