Seguidors

dissabte, 6 de febrer del 2021

Matinades.

    Són les sis del mati, apenes es veu la llum del sol al cel. Mirant cap al Nord, es veu la silueta de les muntanyes, despertant , tot en silenci, esperant les primeres veus dels aucells, saludant el nou dia. Encara es veuen alguns estels per la finestra del jardí, la lluna avui ja no hi és, i els primers raigos del sol despunten per l'alta finestra de la casa. 

    De sobte, l'horitzó va canviant de color. Una línia brillant separa el cel de la terra, de color groc intens, brillant, que en uns segons es torna rosat, vermell, taronja, tornassolat... és hora de volar, de sortir del niu, de sentir a la cara la fredor de la matinada, de caminar per els carrers, quan el poble desperta.  El silenci poc a poc desapareix, el substitueix el gall, que fa estona venia despertant-nos, i els vehicles comencen a moure's per transportar-n's  a la feina, a la ciutat, qui sap on.

    El despertar del dia és un atractiu a gaudir, allà on em trobi, a casa, de viatge, a la platja, a la muntanya. A l'estiu, quan les platges són buides i la mar està plana, transparent, neta, impoluta, sense estrenar, silenciosa, mostrant-n's els peixos que aprofiten la tranquilitat del moment per sortir i brillar sota l'aigua amb els primers raitjs del sol, m'agrada arribar la primera a la mar. L'aigua està quieta, la superficie ens deixa mirar com si d'un vidre es tractàs, el que passa dins d'ella, sense tocar, sense alçar la veu, sense tocar l'arena. 

    Poc a poc, amb els peus a la vorera, els meus dits van prenint contacte amb la mar, i, caminant, sentint la frescor al cos, em summergeixo dins del líquid, amb els ulls clucs, per sentir la fredor a la cara, als cabells,  al cos. L'aigua quieta, la platja muda, la llum del sol pipellejant sobre la mar, com espires de foc que no cremen, que es fonen dins de la mar. 

    I, així el record em ve, quan veig la llum del sol, que entra per la finestra de la casa, atravessant el vidre, en diagonal, dibuixant retxes a l'aire, iluminant parcialment l'habitació, a l'hivern, quan tenim el sol aprop, i llunyà, alhora. Quan despunta a les vuit del matí, tan suau, tan càlid, tan acollidor. Obrir les finestres, les persianes, les cortines, per deixar passar la calentor del breu instant i que ja no tornarà fins demà, o fins un altre dia, quan els núvols el deixin passar, cap a casa, cap al ametllers en flor del mes de febrer.