Davant els ulls.

La classe és plena, sortiu de la feina, i destinau unes hores a aprendre la llengua del pais que la vida ha escollit per a voltros i les vostres famílies.

Sou més de seixanta, no puc recordar tots els noms, Mohamed, Aziz, Mazgrout, Ali, Youssef, però si puc enumerar el lloc d'on veniu: Nador, Saka, Saio, Guercif, Beni Mel·lal, Selouane, El Arwoui. Alguns, heu arribat fa pocs mesos, i casi no ens podem entendre amb les paraules, però si amb les mirades: hi ha incertesa i desconcert...què ens està dient aquesta dona? per què ens demana tant? quí és? per a què? 

Els que estau aqui fa anys, necessitau saber més del pais en el que ara viviu: heu arrelat aqui, teniu família al Marroc, a Bèlgica, a Holanda, a Alemània, qui sap si tornareu partir, però ara és massa dur tornar a partir, me deis.
I a fora, la gent no sap, la gent no vos coneix, i heu de sentir el despreci i la desconfiança cap a allò desconegut, cap allò que ens invadeix, que ens destrossa lo nostro, que no respecta a les nostres dones, que no s'integra, que roba, que no guarda les nostres costums, que s'amaga i no vol sortir.
I a fora, voltros me deis que veis aquest mur, aquesta paret que no podeu atravessar, perquè sentiu el rebuig, allò que no vos han contat que vos trobareu. I sembla que no volem saber que la dignitat no es perd i que el que ens enfronta és la recerca de la vida digna, aquella que en el vostre lloc no heu trobat i que vos han contat que aqui la trobareu...I un cop aquí, vos trobau que desconeixem el significat de la paraula dignitat perquè ens varem pensar que mai no la perdriem. I ens deis que ja l'estam perdent, en el més essencial, que és el respecte als nostres majors, i a la vida, que és aquell tresor més valuós i que no sabem com ens ha vingut. I ...amb els ulls me demanau, ....com sortim d'aquest cercle que mai acaba i que ens duu a la més profunda de les tristors....