El nostre potet d'arena del desert.

M'has duit al desert, has sigut tu, tot i que jo he preparat el viatge i m'he fet càrrec de la logística, hem partit plegats amb el teu esperit jove i les teves ganes de conèixer el món, com me vares dir, a través dels meus ulls.
I partirem plegats cap a una experiència que anticipavem intensa, que sabiem que ens aportaria molt a la nostra relació i a la manera de veure la vida.
El viatge, fill meu, ha superat qualsevol expectativa. Jo encara no he pogut acabar de païr el que hem viscut aquets dies entre Granada i Foum Zghid. Un viatge preparat a consciència, fent molts kilòmetres, tots pensats amb un sentit, amb una finalitat, que era endinsar-se a poc a poc en un pais que ens havia d'aportar i portar a noves maneres d'enfocar la vida, contagiar-nos de la força de les persones que hem visitat i de les que ens hem anat trobant en el camí.
Ara és prest encara per dir què ens haurà aportat en el futur, si més no, podem dir que el trajecte ens ha suposat conèixer persones corrents, que són exemple de força i resiliència, referents, com bé vares dir, que ens han marcat al llarg de tot el viatge i que ens han facilitat endinsar-nos en una cultura no tan distant a la nostra, i a l'hora tan allunyada en les formes i, sobre tot, en la manera de medir el temps.
La complicitat ens ha acompanyat tot el viatge, hem compartit pensaments, mirades, comentaris, rialles  i gestes que ens seguiran per la vida. Sent , ara mateix, tant d'agraïment al que hem viscut plegats que voldria guarda-ho per sempre, que no es perdés, poder-ho atrapar en un potet de vidre i ensumar-ho de tant en tant per recordar tans bons moments i tanta energia enriquidora. Tal vegada aquest escrit ens serveixi com a potet d'arena, aquell que tu volies dur del desert, i llegint-ho fos com si ensumassim i tocassim el viatge.
És per tu. T'estim , fill meu.