Privilegi.

La llum del sol entrava per les encletxes de la finestra, devien esser les set del matí, una llum suau, vermellosa, venia de la banda de la mar que des de la seva finestra no podia veure, tot i que sabia que era aprop.
Una dutxa, un cafè amb llet i les sabates per sortir a caminar, era tot quan necessitava en aquell matí, on el camí la va dur entre parets seques i senda empedrada cap a la vall del costat de casa seva, entre ametllers, garrovers, i les primeres flors d'estepa, semblants al paper en aquella època de l'any.
Podia imaginar el tragí dels habitants d'aquells pobles anys enrera quan aquesta era l'única comunicació entre ells. Ara, quan passava, sentia els fils de les trenyines rossant la cara o les mans, com si fes temps que ningú passàs per allà, i mentres, l'emoció per tanta bellesa, formava una llàgrima.