Padrina: ja han trobat els ossos.

Ho duies damunt, a sobre, amb una dignitat que fins ara no he pogut comprendre.
Totes aquelles morts i desaparicions estaven a la teva retina, ho havies vist, sentit, patit, i res no et va aturar i seguires amb la teva tasca de mestra, de mestra vocacional, res era més important per tu que dedicar-te a ensenyar. I ara entenc que poguèssis soportar que sancionassin a companys i companyes, que te treguèssin de les escoles construides amb dignitat i te traslladassin a quartutxos sense condicions per fer escoleta.
Veig les imatges de la tragèdia i veig la història que teniu amagada, la por, la desconfiança, la sorpresa, la ràbia davant de la injustícia. I me provoca plorar, com va plorar aquell dia mumare quan va saber que ja havien trobat els ossos a la fossa: "estic contenta que això surti a la llum, perquè sempre ho he duit damunt, sense poder-ne parlar, amb la por aficada al cos". Quan era nina, tu li vares dir "no contis res del que has vist". Ella tendria dos o tres anys, quan aquell home assegut a la fresca al portal de ca seva, fumava tranquilament, mentres la seva dona preparava el sopar dins de la casa. I , de sobte, s'aturà un cotxe, sortiren uns homes sinistres i després de parlar amb ell , el se'n dugueren davant dels teus ulls, sense poder-se comiadar de la seva dona. Tu sentires com suplicava "deixau-me dir-li adéu, deixau que li digui adeu, per favor, per favor, ..." I davant dels teus ulls i es de mumare, el pujaren al cotxe, tots sabem cap a a on. Pot ser sigui un d'aquets cossos que hem vist a la fossa, pot ser no, però la història és la mateixa.