Ara que som a Nadal.

He somniat desperta, passejant per Palma, que caminava de la teva mà, per el Carrer Jaume II, i baixavem per les escales d'es Pas de'n Quint,  passavem per davant la tenda d'esports NINS, per la jugueteria La Industrial, i per la Confiteria La Pajarita, al Carrer Sant Nicolau, fins a arribar al nostre destí: Dulces García.
Allà anavem les dues tots els nadals, des de que jo tenia cinc anys. Hi anavem el dissabte matí, el dissabte abans de la Nit de Nadal. Era obligatori: la família ens reuniriem al voltant del record del padrí, el dia 24 de desembre, com cada any, celebrant una nit especial on la família Torres Vidal ens juntariem com fins ara , per degustar una sopa de brou de Nadal, unes viandes especials, ous filats, embotits i, com no, un bon surtit de torrons que tu i jo hauriem adquirit a la teva preciada confiteria.
Aquell ritual el conserv ben net a la meva memòria. Partiem tu i jo ben matí, abrigades, devers les nou, caminant amb passa decidida, cap al centre. Tu i jo aferrades de la  mà, anavem atravessant el carrer 31 de desembre, fins al Carrer de Sant Miquel, passant per tots aquells comerços despareguts,  que poc a poc han estat substituïts per les franquícies. Del Carrer de Sant Miquel record la benzinera i la seva dependenta, una dona especial, cinquanta anys, cabells curts, ulls ben pintats, moderníssima, espectacularment llamativa, amb una cartera de pell penjada a la cintura amb els diners per cobrar i tornar canvi. Continuavem, passavem l'Hospital Militar, i ens aturavem a cada deu metres, perquè tu te trobaves amistats, mestres com tu, jubilades i jubilats, que segurament feien rituals semblants als nostre. Me presentaves: "Ella és na Miquela, ens coneguerem estudiant de mestres al Consulat de Mar", o, els hi explicaves, que jo era la teva neta petita, que en tenies tres, una que ja tenia una nina, i una altra que vivia a França,....I així, fins a sis o set o deu o quinze cops en el recorregut, sense presses en les salutacions. Tu gaudies de trobar les amistats. Jo m'avorria, molt, moltíssim,  però, reconec que ara ho enyor i m'agrada rememorar-ho.
Passàvem per La Filadora, perquè volies comprar una tela per arreglar un forro d'un abrig, o pel Forn "La Palma de Oro", on compràvem unes agulles d'espinacs, i uns medritxos per berenar el diumenge matí i una duquessa per més tard. Tot seguit, travessàvem la Plaça Major, i passàvem pel Carrer Jaume II, on saludàvem uns veïnats que tenien una tenda de records de Mallorca. I, així, fins que al cap d'una hora de camí entre compres i "estacions" per saludar a les teves amistats, aconseguíem arribar a Dulces García.
Record perfectament el local, estret i llarg, a la dreta del Carrer Sant Nicolau, amb un mostrador, al costat esquerra de la porta, on exposaven les barres de torrons artesans, en forma de bloc, de diferents gusts i colors. El local devia tenir uns tres metres d'ample, per sis o set de llarg, dividit per una barra, entrant a l'esquerra, que d'any en any jo anava superant en altura,. Damunt el marbre s'acumulaven barres de torró exquisides. Tot estava folrat de miralls, de manera que el local semblava més gran. El propietari, un "tipo especial", alt i molt gros, amb barba frondosa, ulleres, calçons de tela i jersei de coll picat i camisa blanca, ens saludava i ens oferia les novetats i especialitats de la casa. Record com si els tengués davant, aquells torrons que tant t'agradaven: el de "yema tostada", una barra de color groc,  o el d'avellana, impossible de superar, el de "natanueces", el torró de Xixona, aquell que elaboraven tan fi i que era el teu preferit. O el de castanyes, més car i del que adquiríem un tros més petit. Per acabar, compraves una bosseta de Pasteles Gloria, uns pastissets finíssims, ensucrats i farcits de vermell d'ou, embolicats amb delicadesa amb un paper encerat i platejat, que deia "Pasteles Gloria" amb un dibuixet de colors vermells, blaus i blancs. Tot alló ho aficaves dins d'una de les bosses de xarxa que tu ja duies preparada dins del teu bolso. Pesava. Però, no importava, tu ja tenies el que tu volies, i , després de fer la xerradeta de rigor amb l'amo de la confiteria, ens acomiadàvem fins a l'any següent, "si Déu ho vol". Bones Festes i Feliç Any Nou.
I arrancàvem altre vegada escales del Pas d'en Quint per amunt, cap al Carrer de Jaume II, Plaça Major i Carrer de Sant Miquel, on feríem una aturada. Ens ho havíem merescut. Una xocolata ben calenta amb ensaïmada o coca de quarto al ja desaparegut Cafè Moka.  Aquella passejada era deliciosa. I tu, anaves tan contenta, de poder-te permetre, després de la dura pobresa de la vida de mestra, convidar-nos a tota la família a menjar uns torrons especials, per celebrar una jubilació que jo vaig gaudir per haver sigut la neta privilegiada, la teva neta petita. 
In Memoriam. Francisca Vidal Ferrà, 1899-1991.