Ho he aconseguit

Ahir em vaig anar al llit amb cert regust d'estar decebuda, de no haver arribat a tenir la plaça de professora que tanta il·lusió em fa. i li donava voltes al moment en que me'n vaig adonar que havia perdut la plaça. Me va venir el món damunt, no volia treure el cap de casa, no volia parlar del tema, estava profundament desabuda amb mi mateixa. De cop i volta, me vaig dir: no me meresc estar així, he arribat fins al final, tot i sabent que seria un camí difícil i amb obstacles, amb poca ajuda per el dia a dia. Tenc motius de sobra per estar satisfeta: tenc uns fills que m'han animat tot el temps, fent-me saber que es senten orgullosos de mi, les amistats més properes que m'han acompanyat i animat en el procés, i al cap i a la fi, tenc feina, no la que jo desitjaria, però que em permet dur la vida que duc. I sobre tot, estic sana per seguir gaudint de cada dia.

 D'aquests sis mesos me'n duc un camí d'autoconeixement amb el que no hi comptava. Han sigut uns mesos de disciplina autoexigida, dient no a moltes coses que em motivaven, i dient-me a mi mateixa que havia d'aprofitar el moment i lluitar per el meu somni. He vist la meva força, l'he vista jo, he estat capaç de mira-la de front i posar-la al meu favor, ja està be d'amagar-la per no fer mal als altres, de patir per no voler brillar.
Entre vosaltres hi hagut moltes persones que m'heu fet sentir estimada , que confiau en les meves possibilitats i que volieu celebrar amb mi un bon final.
Gràcies de tot cor a totes i tots. 

Assaborir.

I arriba un moment en el que te n'adones que ja no cal justificar-te davant ningú, ni tan siquiera amb una mateixa, perquè tot el que vius és el que toca viure en el moment, que les coses van apareixent soles i que tot es va recolocant al seu lloc de la millor manera possible, si ho deixes que passi i ho mires mentres ho fa.
Les emocions, tammateix han de sortir a superfície, dormir-les només és això, anestèssia per no sentir, ni el goig ni el dolor.
I una no va sense l'altre, perquè quan evitam no sentir per no patir també ens allunyam del sentiment de goig, plaer, amor, tendresa ,i  la vida passa sense poder-la assaborir.
I ara, que la vida només és una, i que les oportunitats només passen un cop i no es tornen repetir, és hora de donar-se permís per xuclar , absorbir, assaborir i deixar que flueixin el dolor , el plaer i tot allò que hagi de venir, sense perdre un moment.

Padrina: ja han trobat els ossos.

Ho duies damunt, a sobre, amb una dignitat que fins ara no he pogut comprendre.
Totes aquelles morts i desaparicions estaven a la teva retina, ho havies vist, sentit, patit, i res no et va aturar i seguires amb la teva tasca de mestra, de mestra vocacional, res era més important per tu que dedicar-te a ensenyar. I ara entenc que poguèssis soportar que sancionassin a companys i companyes, que te treguèssin de les escoles construides amb dignitat i te traslladassin a quartutxos sense condicions per fer escoleta.
Veig les imatges de la tragèdia i veig la història que teniu amagada, la por, la desconfiança, la sorpresa, la ràbia davant de la injustícia. I me provoca plorar, com va plorar aquell dia mumare quan va saber que ja havien trobat els ossos a la fossa: "estic contenta que això surti a la llum, perquè sempre ho he duit damunt, sense poder-ne parlar, amb la por aficada al cos". Quan era nina, tu li vares dir "no contis res del que has vist". Ella tendria dos o tres anys, quan aquell home assegut a la fresca al portal de ca seva, fumava tranquilament, mentres la seva dona preparava el sopar dins de la casa. I , de sobte, s'aturà un cotxe, sortiren uns homes sinistres i després de parlar amb ell , el se'n dugueren davant dels teus ulls, sense poder-se comiadar de la seva dona. Tu sentires com suplicava "deixau-me dir-li adéu, deixau que li digui adeu, per favor, per favor, ..." I davant dels teus ulls i es de mumare, el pujaren al cotxe, tots sabem cap a a on. Pot ser sigui un d'aquets cossos que hem vist a la fossa, pot ser no, però la història és la mateixa.

El presente

Había descubierto que aquéllo era un juego, que los momentos que compartían eran para jugar el uno con el otro, sólo entre ellos dos, con códigos que habían ido creando en sucesivos encuentros, para entenderse sin hablar, sólo con el lenguaje de sus cuerpos.

A ella este juego le había descubierto una parte de sí misma que hasta ahora se había negado a aceptar. Sintiéndose con total libertad para manifestar sus deseos y satisfacerlos, acompañada del goce de su compañero de juegos. El descaro, los movimientos desatados, y el descontrol sobre lo correcto o lo que se podía esperar de ella habían pasado a ser protagonistas.

Hasta hacía bien poco, la culpa, la idea de que aquello no era lo correcto, la frenaban. Sin embargo, poco a poco fue añadiendo ingredientes que provocaban  que los encuentros sucesivos y ahora casi casi rutinarios, no resultaran aburridos para ninguno de los dos. Como instrumentos, los cuerpos, la piel, una mirada, un roce, una caricia, un mordisco, la voz , y sobre todo, un profundo respeto entre ambos, fieles a la gran amistad que han conseguido consolidar.

Por fin, había podido dejarse sentir en su cuerpo aquellas sensaciones de las que hablaba Lavinia en su historia. Se sentía como ella describía en la novela, fluyendo en una atmósfera de unión , de conexión, que le permite sentirse a si misma sensual, femenina, inmensamente abierta a los sentidos.

En ocasiones, ella se pregunta hacia dónde la conduce todo ello, con miedo a que la magia se pierda, a que el deseo se apague, o no sea correspondido. Y , a la vez, la sabiduría de la edad, de experiencias anteriores le hace entender:  ésto es un regalo que la vida le ha puesto delante, justo en el momento en que estaba preparada para aprender y disfrutarlo. No tiene que llevarle a ningún lado, el regalo es el presente.

La lluita.

I el costat obscur, sempre present, intentant sortir de la foscor, on no hi vol romandre més, perquè mantenir-se amagat esgota, et deixa sense forces, unes forces que ara són necessàries per mostrar el costat luminós. I pot ser l'esgotament per aquesta lluita és la única responsable de no deixar sortir tot allò que paga la pena, que tanta por hi ha de mostrar, i que tantes vegades veim en l'altre i l'envejam, l'envejam amb vanitat, amb el desig ferme de que res li vagi bé, de que no  pugui ser millor que nosaltres, de que el seu llum faci que vegem les obscuritats internes i no les volguem reconèixer.
I quan aquesta lluita es torni un riu,un riu que fluexi cap a la mar, sortejant bots, pedres, roques, llimant el cau per on passa, ampliant les voreres, alimentant les terres fèrtils per les que passa, només llevors, la pau i la serenor de la mar en calma deixaran enrera lluites del passat, de la incapacitat d'estimar-se a si mateixa.

Incertesa.....

Quan la seguretat ja no existeix, els dubtes sorgeixen irremediablement, sense compassió, atropellant-se uns als altres, mentre el cor s'accelera i els pensaments roden una i altre vegada en la mateixa direcció. De sobte, una idea interromp aquest cicle, per dir, que una porta tancada, dona pas a una altre oportunitat, que la vida és un obrir i tancar constants i que mai s'acaba la incertesa. Els pensaments corren més ràpid que la voluntat, que la capacitat de raonar, i els dubtes es tornen en incerteses, provocades per els pensaments, i les emocions me fan entrar dins l'ull de l'huracà, per perdre'm a mi mateixa, en la por a perdre tot allò que pensava havia assolit, quan res d'allò era una certesa, perquè la incertesa s'amagava darrera la por, la por a que allò no fos veritat, i realment no existís...

El moment.

Possiblement era allò el que havia demanat. Possiblement la tendresa entre dues persones era allò, l'amistat profunda, l'estimació una per l'altre, la disponibilitat per atendre una conversa, per fer-se companyia en la soletat, per contar-se una alegria, per rebelar un pensament, sense por a que l'altre s'enfadi, per estar disponible quan l'atre ho necessita. I poder-ho demanar, i saber que la resposta sempre serà un sí, estic aquí pel que necessitis. Incondicionalitat. Connexió i estimació. I pot ser això hi hagi estat sempre, i pot ser això sigui el moment.