Santuari

S'havia proposat que casa seva fos el seu santuari, el lloc on desitjar esser-hi, on desitjar arribar, on l'esperava  la pau que l'ajudava .
Aquella casa era per ella. La varen trobar ara fa vint anys, de manera sobtada, sense pensar gaire. La casa era, millor dit,  per elles, sense saber que hi estarien juntes, sense saber que seria la llar d'acollida després d'una tempesta d'emocions, sense saber que allà se sentiria en pau amb ella mateixa, amb el seu passat, amb els seus fills, amb les seves amigues, amb els seus amics..
Aquell dia, mentres arreglaven amb un amic  el sostre, a aquell racó de la casa, precisament a aquell, va sentir la tranquilitat que tanta falta li havia fet. Ja no era tan jove, però es sentia gairebé amb més força que vint anys enrera, quan es traslladà sense elegir-ho, aquesta vegada a una casa on, ara ho veia,   hi va perdre l'alegria. Havia conegut i assaborit  el que era viure sola, lluny de casa, on ningú l'esperava, només la música, la serenor i la necessitat d'escirure, i ho enyorava, ho enyorava amb molta intensitat.
Per a ella , la llar era un lloc sagrat,  un espai íntim on podia sentir-se lliure, on podia entrar descalça, engegar l'equip de sò i abandonar-se a la música... a ballar-la , escoltar-la, cantar-la, cridar-la, a les fosques, tot just deixant-se dur pel ritme, per la melodia, pel moviment del cos, sense mirades ni vergonyes, només ella i la cançó....Cercava el seu reflexe  al vidre de la porta, la imatge del ball la seduïa , li semblava un joc sensual, transformador, alliberador, gairebé com una meditació, com un encontre amb si mateixa. Com alliberador era el fet d'escriure, emplenar cartes i quaderns amb els seus pensaments, amb els secrets que mai s'havia atrevit a compartir,  on alternava paraules amb alguns dibuixos, colors, paisatges, línees, traces, que la connectaven amb el seu ser més interior,
I ara sentia que tenia la gran sort de tornar-ho a viure, a casa seva, a aquella casa, la seva,  refugi, lloc de trobada, racó acollidor, luminós , diàfan, atraient, ple de pau, com ella pensava que havia de ser, senzillament, un santuari, el seu santuari.

Somos las nietas de todas las brujas que nunca pudisteis quemar.

Te veig arreu, te sent cada dia, sent la teva força que m'empeny cap a la llum, en veure't que te'n vas cap al tren, cada dia, per complir el teu somni, per repartir el teu dó, que és el d'ensenyar a l'altre a superar-se , a no rendir-se, a entendre que estam aquí per complir amb una misió. 

Veig aquelles dones cridant i me vens al cap, jo som la teva neta, i a tu no et pogueren cremar mai, res no te va aturar, ni la guerra va poder amb tu, sabies que tenies una misió i que si més no, a Maó hi podies estar, que allà serieu feliços, tota la família darrera tu. Era això el que alguns anomenen bruixeria, curolla, locura? Les ganes de servir a l'altre, de fer a les petites personetes que estaven amb tu més sàvies, curioses, obertes al món, com eres tu, una finestra oberta al món. Un temps a aixó li devien dir bruixeria.

19

Avui en fas denou, però ja fa vint anys que varem decidir, el teu pare i jo,que era hora que venguèssis. En teniem trenta , erem joves, ingenuus, respecte al que el projecte de la maternitat, de la paternitat, comportava.

Ara, quan te veig baixar del tren, pujar al cotxe i esperar que te besi i t'abraci, pens que , sense saber-ne, hem cuidat de tu per a que siguis qui ets, un home, amb ideals, amb ganes de menjar-te el món i amb les lògiques pors que has de tenir a la teva edat. Te confès que vaig tenir por de no saber-ho fer, que no ha sigut fàcil, i que hi he posat tot el que he sabut i que he intentat aprendre en el camí..

Ara,que  tens tota la teva vida per davant, només te puc dir que l'aprofitis, que només és una, que els moments no tornen, que de les errades aprendràs, que t'has d'atrevir a equivocar-te, per crèixer i per menjar-te el món com tu desitges.

El meu paper és estar devora tu, incondicionalment, perquè no et varem dir que vinguèssis amb condicions, Viu la teva vida, perquè és teva i de ningú més, i estima, estima molt a qui t'estima. 

T'estim. 

Crear.

Podia comprendre ara què era el que li molestava veure en ella, era aquella part de si mateixa que encara no s'havia atrevit a explorar, la capacitat de crear que no s'havia permés a mostrar, la necessitat de fer-se visible malgrat a l'hora això la incomodàs. Ara ho podia comprendre, perquè s'havia permès mostrar-se a si mateixa el que era capaç de crear. Només així ho podria mostrar al món.

Gràcies.

La teva imatge és difosa, assegut a la cadira, ja no caminaves, només podies esperar a que els altres te atenguèssin. Devia ser dura aquella situació, ben puta, com diu algú per aquí,  després d'una vida de lluita, d'emprendiment, de mantenir a tota la família en aquelles circumstàncies per a les que ningú n'estava preparat. Com podies pensar que estant a Barcelona vos sorprendria la guerra, lluny de la família, deixant-vos amb res més que les vostres mans per treballar?
I així, tu i el meu pare vos convertireu en aliats, tu amb la teva capacitat creadora, ell amb la seva capacitat per sobreviure a les dificultats, sortieu a la nit a recollir les restes dels cotxes bombardejats, per convertir aquelles ferralles en torradores de cafè. Sortieu de nit de casa, amb el meu pare, que no tenia ni els deu anys, i anàveu allà on vos deien que era possible trobar una porta de cotxe, una ferralla que poguèssiu endur-vos al taller i convertir-la, a martellades, en una planxa de ferro, i miraculosament en una torradora de cafè.
Ja de  dia, li encarregaves al meu pare que, amb el catàleg davall el braç, es desplaçàs per la ciutat a vendre el producte, amb el seu caràcter afable i extrovertit, amb aquells ulls que enganxaven amb la mirada i el seu cervell ràpid i capaç.
I tu i ell ereu tot un per l'altre, ho he pogut comprendre ara, mirant enrera, contemplant en el record aquella imatge teva,  i adonant-me de la tendresa que des de la teva cadira m'arribava cap a mi, quan acompanyaves amb la veu les cançons que el meu pare m'ensenyava a tocar en aquell piano , l'únic reducte d'alegria que quedava en aquella casa.
Te'n vares anar sense que ens poguèssim despedir, i ara me n'adòn de quant d'important eres per mi i de quanta tendresa eres capaç de donar, padrí.

Permiso

Quizá, pensaba, jamás se hubiera atrevido a hablar de aquella forma, abandonándose a la verdad que sentía debía sacar, su verdadera esencia, tantas veces escondida para no avergonzarse de sí misma. Sus pensamientos hasta ahora no habían acompañado a las acciones, en realidad, nunca se había dado permiso para saber qué sentía. Le habían enseñado a cuidarse de los demás, a protegerles a todos , especialmente a ella. Fueron ellos quienes la colocaron en mala posición, obligándola a malgastar su energía en proteger el secreto, en lugar de protegerse a sí misma, o de pedir que la protegieran, que le quitaran ésa culpa, que no era suya, sino de él, de ellos dos .
La vida había transcurrido demasiado rápido, pronto el cuerpo ya no sería el mismo, las amistades no estarían, por éso, se trataba de sacarle el jugo al presente, aparcando la culpa o mirándola de lejos, la culpa que le habían traspasado desde niña y que hasta ahora no había sido capaz de dejarla a un lado para que la recogiera quien debía hacerse cargo de ella.
Ahora había sido capaz de entender que la energía seguía dentro de ella, y que al verla, al comprenderla, de lo que se trataba ahora, era de usarla a su favor, sintiendo que debía ser un espejo para las demás, para que otras pudieran verse capaces de salir de ahí, de ver que otra vida es posible sin la culpa anclándonos desde el centro del cuerpo.

Lo sentidos.

Aquél país la había cautivado. Llevaba años sin pisarlo, pero sus colores, sus olores, sus sonidos, seguían muy presentes en su mente, en sus ojos, en su piel. De repente, le venían imágenes de situaciones vividas o imaginadas, recordadas y filtradas por el paso del tiempo, a la vez que reales, pues su cuerpo así las vivía.
Podía mirar un paisaje de su tierra y trasladarse con su capacidad de soñar a las extensiones de caña, a los cultivos de café o a las tierras oscuras y llanas del altiplano, donde la mirada no alcanzaba a ver todos los detalles, colores y tonalidades que la naturaleza ofrecía "en grado superlativo", usando una expresión de su escritor favorito, Gabriel G. Márquez.
Aquél país para ella había significado todo: llegar a un lugar desconocido, con costumbres diferentes a las propias, sin nadie que la pudiera recoger y acoger, sin puntos de referencia, sólo ella misma y sus capacidades, algunas de ellas escondidas, desconocidas, avergonzadas.
Se descubrió a sí misma entre la gente, cautivada por una energía magnética que la obligaba a  sentirse atraída hacia todo aquéllo nuevo que  la ciudad y el país le ofrecían. Músicas mezcladas, de un lugar y otro, ritmos heredados de la época de la esclavitud, ritmos negros, mestizos, bailes primitivos, adornados con una sensualidad elaborada que se captaba en todos los movimientos. Cadencia, música y baile eran una perfecta unión, algo que la enraizaba al lugar, y que permanecería en su mente, en su ser por muchos años. O tal vez ya existía, aun sin ella saberlo, sin haberse parado a descubrirlo, sin haberse permitido sacarlo a la luz, antes, mucho antes.
Podía entonces sacar toda la energía contenida, mostrarse sin vergüenza, sin cumplir con ningún patrón, como un papel en blanco, sobre el que todo estaba por escribir. Allí nadie la conocía, nadie esperaba nada de ella, y éso la hacía sentirse libre, desenfadada, despreocupada, flexible, etérea, con la posibilidad de diluirse en aquel ambiente que sentía como propio.
Se preguntaba a menudo, qué cosas las del destino la habían llevado allí, donde pronto se sintió como si siempre hubiera formado parte del lugar. Aquella vida en las calles, a ritmo de tambores, congas, bongos,  gritos de comerciantes,  canciones para bailar o para llorar,  sonidos ensordecedores,  luces intensas, tropicales,  andares alegres, casi danzas, se convirtió en su lugar de pertenencia, al que, pensaba,  tenía que llegar justo en esa etapa de su juventud. Y seguramente fue justo  éso,  su juventud,la que le facilitó su inmersión en el país. Era ahora capaz de recordar  con nostalgia, aquélla capacidad de sorpresa, aquella apertura, de todos los sentidos, del olfato, la vista, y uno que desconocía, el sentido del tacto, al permitir que el país le entrara por la piel, a través del calor pegajoso que le humedecía el cuerpo y se filtraba en su ser. Sus poros abiertos, trataban de transpirar el ambiente, y de no dejar nada sin absorber, nada que le hiciera perderse el instante vital que con que el destino la había premiado.
Descubrió que la piel era su filtro de entrada, que en aquél país las personas se hablaban por la piel, tocándose sin tocar, rozándose, bailándose entre sí, incluso sin música aparente. Descubrió el placer de mirar a los ojos, de reír con la mirada, de cantar hablando, de amarse sin tapujos, con todos los sentidos.
Las conversaciones tal vez superficiales en palabras, eran sumamente sensuales, mientras transcurrían entre gestos, cruces de miradas , risas y voces, La vida trataba de ser puro goce, pues el día a día era un durísimo ejercicio de supervivencia, que había que contrarrestar al máximo con la sensualidad, algarabía y erotismo camuflado de las pistas de baile, repletas cualquier día de la semana, lugares donde no existían las distancias, y el olor a trópico se acentuaba por los fluídos corpolales que emanaban de los cuerpos de las parejas danzantes.
Así era en su mente, su país.