Eren tres

Elles, eren tres. Les unien els homes de la família, els homes que en aquell moment,  o pot ser fa molt temps no hi eren, o, pot ser, no hi havien sigut mai.

Jamal, el patriarca de la família, havia mort feia uns anys, deixant una dona vidua sense cap fill a vora seu, perquè tots quatre residien a Europa. Només quedaven allà dues de les seves nores, i els nets i netes, vuit en total, a la seva casa de les muntanyes, apartada, molt apartada dels camins que comuniquen Ein Zohra amb Saka o Driouch. Els quatre fills del patriarca havien partit a Europa, per obrir-se camí, per cercar millors horitzons per a les  seves famílies. Dos havien aconseguit reagrupar a les seves esposes i fills, un a França, l'altre a Holanda. Les altres esposes, esperaven el moment de partir amb ells, cap a llocs desconeguts per una, per retornar cap al progrés, l'altre.

Khadija, la  major de les tres que ara compartien el douar, havia quedat vídua feia uns anys. Jamal qui es casà amb quaranta anys, quan ella en tenia només  setze, morí als setanta anys d'una malaltia llarga i dolorosa, després d'anades i vingudes de l'hospital de la ciutat més propera , a tres hores en cotxe.

En Jamal sempre havia estat absent. Visitava a la família  els estius, durant les vacances, des d'Alemanya uns anys, Bèlgica i Holanda, altres. A Europa, gràcies a les xarxes de contactes amb familiars o paisans, aconseguia feines precàries i dures: a la construcció, al camp o a les fàbriques d'acer, que li permetien enviar les remeses de diners tan necessàries per na Khadija i per els seus pares. Tots l'esperaven cada estiu impacientment, al mateix douar on ara hi són les tres dones.

Nadia era l'esposa del fill menor, i mare de tres nins i una nina, entre els onze i els quatre anys. Havia nascut a Meknès, ciutat imperial , on havia viscut de nina, a una casa còmode a les arrabals de la medina, una casa amb dues plantes. A la planta d'abaix, a l'alçada del carrer, estava el menjador, la cuina, i al fons , el pati, ple de geranis amb olor a llimona, plantes de menta i un taronger. A la planta de dalt, les habitacions, una per els seus pares, una per les tres germanes, i una per el germà petit, que tenia el privilegi de gaudir de la millor estància de la casa. Nadia havia estudiat, tenia el certificat de l'escola secundària, havia après francés, li agradava molt llegir, i pujar al terrat de la casa quan les feines de la casa li permetien, per estar tranquila i gaudir de la lectura a soles. Quan va acabar els estudis, la van casar amb en Mohamed, el primer fill de Khadija i Jamal. Partí, amb tans sols 17 anys, cap a Ein Zohra, per viure amb el seus sogres, perquè en Mohamed ja vivia a Europa. La seva vida va canviar de cap a peus, i va passar d'una ciutat com Meknès a la muntanya pedregosa i seca de Ein Zohra. A la nova casa no hi havia serveis bàsics: no tenia aigua, no tenia llum , i les estàncies es compartien entre tots, durant tot el dia. Ella tenia una petita estància per dormir, al costat de la que ocupaven els seus sogres , aferrada a les que pertanyien als altres tres fills de la família, ara cunyats de na Nadia.

Karima era de Ben Tayeb, cosina també del seu marit, com na Nadia, però per part de pare, i s'havia criat a les muntanyes del Riff. No havia anat mai a escola, no havia pogut estudiar, era la gran de set germans i germanes, i tot i això, la seva presència enlluernava. Era una bellesa amazigh, era alta i grossa, amb una elegància particular, segura de si mateixa, parlava amb la mirada. Es posava el mocador vermell d'una manera especial que li donava un aire modern, tot i la seva vestimenta tradicional , amb xilaba i sandàlies de goma. Karima havia viscut amb els seus fills a Europa, i allà va aprofitar per aprendre a llegir i escriure, era la seva passió, llegia els llibres dels fills quan estaven a Espanya, però ara, a la seva terra, no podia llegir perquè ningú no li havia ensenyat a llegir i escriure la seva pròpia llengua, el tamazight, la única que ella parlava abans d'emigrar. Tampoc  havia après l'àrab, en família es parlava Tamazight, era a l'escola on s'aprenia  l`àrab.Tenia tres filles i dos fills, la major, a Europa, havia aconseguit agafar el ritme dels altres companys de classe, tot i les seves dificultats al principi, amb l'idioma del lloc d'acollida. Ara, als onze anys, no podria seguir estudiant, perquè l'institut més proper era a quatre hores de casa seva, a Guerzif, i no tenia cap possibilitat per desplaçar-se. La resta de fills de na Karima anaven a l'escola també, excepte la petita de tres anys, na Kautar,  que quedava durant el dia a la casa amb les dones, copiant i imitant tot el que veia fer a la mare i a la tia: preparar el té, donar menjar a les gallines, recollir la casa, anar a cercar aigua del pou , rentar la roba a la pedra, pastar el pà, enfornar-ho al forn enterrat al darrera del douar, dur a pasturar les cabres, preparar el dinar per quan venien els germans de l'escola, i cantar mentres la mare li cantava.

Na Nadia i na Karima assumien tota la responsabilitat del douar, na Khadija ja no feia cap tasca  a la casa, dormia la major part del temps, o passejava pels voltants del poblat, anava a visitar a les nebodes que vivien al douar veinat i així dia rera dia, sense cap ocupació concreta, excepte revisar que les tasques de la llar es fessin al seu gust i que les nores no sortissin del territori, de l'harem, de la fortalesa familiar.

Les seves vides eren així, tan monòtones i tan similars a les d'altres moltes dones, que, d'una manera o l'altre, s'havien acostumat a viure soles i a cuidar per si mateixes de la família, sense homes, sense que ningú miràs per elles.

Les seves mirades, profundes , tendres i dures, mostraven una fortalesa difícil d'oblidar. Uns ulls negres, nítids, obscurs i transparents a l'hora, eren la finestra al seu món interior, commovedor i ferme, difícil de soportar per a uns ulls que miren des d'un altre món, des de una concepció de la vida tan còmode com llunyana.