Abraçar la tendresa

Una abraçada acompassada, una etapa tancada amb amor, mirant enrera amb tendresa, comprenent que fou així com fou perquè no podia ser d'una altre manera i que hem après a viure, plegats , tot i que per camins diferents.
Hem pogut aprendre a abraçar-nos amb tendresa...i que la tendresa ens abraci...

Sólo si te digo que sí

Sólo si te digo que sí, es sí,
Sólo cuando te digo que sí, puedes traspasar mi intimidad
Sólo cuando me dices que sí, puedo traspasar tu zona de proximidad
Sólo cuando te digo que sí, me puedes tocar
Sólo cuando nos decimos  que sí, nos podemos acariciar
Sólo si queremos tú y yo, es sí,
Sólo si tu y yo nos entendemos bien, es sí
Sólo si me siento bien contigo, va a seguir siendo sí,
Sólo si cuando hemos empezado y tú y yo, nos sentimos a gusto, es sí,
Sólo  cuando tu y yo lo pasamos bien,  es sí
Sólo  cuando tú y yo estamos conscientes, es sí
Sólo  cuando tú y yo somos conscientes de lo que pasa, y disfrutamos, es sí
Sólo cuando hay igualdad entre tú y yo puede ser un  sí
Sólo cuando hay repeto entre tú y yo, el "Sí" tiene valor.

Si hay inseguridad, no sigas, el sí puede pasar a ser un No por mil razones:
Porque no me gusta
Porque me he puesto nerviosa
Porque te ha entrado prisa
Porque no te gusta
Porque eres más poderoso o poderosa que yo
Porque me duele
Porque me siento culpable
Porque invades demasiado mi espacio
Porque no te gusta que sigamos adelante
Porque hemos bebido demasiado
Porque nos sentimos mal
Porque el miedo de seguir nos paraliza
Porque seguir, me deja muda, inmóvil
Porque no queremos violar la intimidad de la otra persona
Porque no queremos tener que declarar en un juicio que lo que hacíamos traspasó unos límites que nos hacen daño
Porque no quiero tener que escuchar en la radio que me violaste, que me la metiste por todo y no pude decir que no
Porque es mi cuerpo, y sobre él, sólo mando yo,
Porque  sobre el tuyo, sólo mandas tú
Porque si lo haces sin un sí, abusas de mí
Porque si abusas de mí, me agredes
Porque si me agredes, me violas
Porque si me violas, dejas de ser persona
Porque si me violas, me anulas
Porque si tú me agredes, es a ti a quien hay que juzgar
Porque .... no quiero que todo el mundo sepa que me agrediste
Porque ...no quiero que se cuente cómo me agrediste
Porque si la agresión ya fue terrible,
airearla a los cuatro vientos, me mata.

La vida...

Una entrada "sense títol", música de fons, evocant el ritme lent i acompassat, de les guitarres, suaus, repetitives, màgiques, envoltant encisadorament el paisatge vermellós, roig, groc, negre, àrid, cap a les hamades, cap al silenci, la intensitat de les sensacions i de la vida, cap a la profunditat de la mirada de les persones que allà te trobes, i que et miren com si t'esperassin, a un lloc on no s'espera, on només s'accepta, on esperar és deixar passar, sense esperar, on el temps no corr, passa al seu ritme, al ritme que m'evoquen aquets sons...i torna a començar ....

Qui sap si un dia....

De cop i volta, una foto, que pot ser sense propòsit, m'ha arribat al fons de l'ànima, pot ser no tenia importància, pot ser si per tu també la tenia.
I és per a mi, la connexió amb aquella dona que no m'he pogut treure del cap, la mare d'aquest infantó que sostens entre els teus braços. El miracle de la vida, a un lloc inhòspit i per a mi, encisador, on la soletat és la reina, on cadascú és té a si mateix, on aquest nadó és l'exemple.
I em fa connectar amb els dos moements que m'uneixen a aquella dona senzilla, que caminava per l curs sec del riu, al desert, amb el filló empolicadet a la seva esquena, i l'atre de la maneta, al pas lent i amorós que ella marcava, sota un sol inclement, del mes d'agost, on sembla que la vida no passa, i a l'hora, sembla que tot és vida.
Ara, mirant la foto del seu bebé, m'asseuria devora d'ella, per compartir la seva presència, percebre la seva fortalesa, i deixar-me dur dins dels seus ulls profunds, aquells que guaitaven per mirar-nos passar, sota la melfa verda amb flors vermelles...
I contagiar-me de la naturalesa forta i flexible de les mares del desert...
Qui sap si un dia....
http://zagoradeserttravel.com/

Davant els ulls.

La classe és plena, sortiu de la feina, i destinau unes hores a aprendre la llengua del pais que la vida ha escollit per a voltros i les vostres famílies.

Sou més de seixanta, no puc recordar tots els noms, Mohamed, Aziz, Mazgrout, Ali, Youssef, però si puc enumerar el lloc d'on veniu: Nador, Saka, Saio, Guercif, Beni Mel·lal, Selouane, El Arwoui. Alguns, heu arribat fa pocs mesos, i casi no ens podem entendre amb les paraules, però si amb les mirades: hi ha incertesa i desconcert...què ens està dient aquesta dona? per què ens demana tant? quí és? per a què? 

Els que estau aqui fa anys, necessitau saber més del pais en el que ara viviu: heu arrelat aqui, teniu família al Marroc, a Bèlgica, a Holanda, a Alemània, qui sap si tornareu partir, però ara és massa dur tornar a partir, me deis.
I a fora, la gent no sap, la gent no vos coneix, i heu de sentir el despreci i la desconfiança cap a allò desconegut, cap allò que ens invadeix, que ens destrossa lo nostro, que no respecta a les nostres dones, que no s'integra, que roba, que no guarda les nostres costums, que s'amaga i no vol sortir.
I a fora, voltros me deis que veis aquest mur, aquesta paret que no podeu atravessar, perquè sentiu el rebuig, allò que no vos han contat que vos trobareu. I sembla que no volem saber que la dignitat no es perd i que el que ens enfronta és la recerca de la vida digna, aquella que en el vostre lloc no heu trobat i que vos han contat que aqui la trobareu...I un cop aquí, vos trobau que desconeixem el significat de la paraula dignitat perquè ens varem pensar que mai no la perdriem. I ens deis que ja l'estam perdent, en el més essencial, que és el respecte als nostres majors, i a la vida, que és aquell tresor més valuós i que no sabem com ens ha vingut. I ...amb els ulls me demanau, ....com sortim d'aquest cercle que mai acaba i que ens duu a la més profunda de les tristors....

La violència de les paraules

Tens 14 anys, pot ser 13, ganes de fer-te sentir, una pedra preciosa per pulir, i ets, si tot va bé, com els teus companys i companyes de classe, el nostre futur. Vols estudiar una carrera, vols formar part de la societat que t'envolta, però saps que així no anam bé i que alguna cosa hem de canviar.
A tu, com a la resta de companys i companyes de classe, t' agradaria una societat més igualitària, més respectuosa amb la diferència, en definitiva, un món millor on poder dur a terme els teus somnis, somnis d'adolescent, que, qui sap, si algun dia es podran convertir en realitat.
I , davant tot aquesta incertesa, tens la fortalesa de manifestar-te davant el teu grup d'iguals, per mostrar la tristor que et produeixen paraules que, sense incloure cap insult explícit, te transmeten un missatge que et fa mal, sobre tot, quan venen de les persones que més t'estimes en aquest món: el teu pare i la teva mare. I , em dius, amb un nuu a la gola, que aquesta frase de la que parlam avui, te fa mal, te fa un forat al cor i te deixa un profund dolor. I, la teva valentia, fa que la resta de companys i companyes aixequin la mà per demanar la paraula, i t'acompanyin dient: "a mi em fa també molt de mal que els meus pares o les persones que se suposa que m'estimen me diguin que no servesc per res, quan duc una mala nota, he posat malament el rentavaixelles, o he deixat la meva habitació desordenada".
En un mes que parlam de violència de gènere, parlem també de la violència que s'amaga a les paraules que deim a qui estimam.

Tres....

De sobte, el cos es remou, sense motiu aparent, apareixen de sobte sensacions de bolero, les ganes de plorar, la tristor, la nostàlgia oblidada, el dolor profund de la ferida que es ressent en dies de tormenta... I sorgeix la incertesa, el neguit, la incomoditat per tornar a sentir emocions que ja es creien transformades, la inseguretat per no saber si cal controlar o simplement, deixar passar, contemplar les emocions com  una part del meu cos, el que  em deixa sentir la  tristor, la  inseguretat, la por , i també l'amor,  l'alegria, el plaer, la satisfacció, la força per tirar endavant...

Mentres, cada capítol és menys tràgic que l'anterior , amb més ingredients per a escriure el proper, amb les  vivències contemplades des de l'altre banda, nous descobriments que la vida m'ofereix, per fer-me saber que paga la pena prendre decisions, que el dolor passa, que l'alegria es recupera i que quan deixi de sentir, deixaré de viure.... 

Hasta cuándo...