Li diuen soledat.

Me queden poques hores d’estada al pais, faig temps a una cafeteria de la Mahatta de Tànger, on acab d’arribar des de Tetuàn , en taxi colectiu, el més comú dels mitjans de transport del Marroc. He demanat una torrada de pa marroquí, hobs, amb mermelada i un suc de taronja que me costaràn poc menys de 10DHM. Mentres menj, alç la mirada cap al carrer, i me trob amb uns ulls que em miren fixament. Uns ulls profundament negres, trists, mig amagats davall la caputxa de la sudadera que li surt al seu portador per davall d’una precària jaqueta que apenes li cobreix del fred del matí. 

Feia un moment, me n’adonava que no em podia empassolar la mitja torrada que em quedava, havia pensat demanar que me l’embolicassin en un paper per menjar més tard. Al Marroc, i a la resta de paisos musulmans, tirar el pa és haram, pecat, no es pot tirar. Es guarda per donar a qui no en té o per menjar els animals, si no te l’enduus a casa. Per això, havia pensat que me l’emportaria per el viatge de tornada cap a casa, tal vegada en el camí, a l’aeroport, em vendria de gust menjar-me’l.

Els ulls  em tornen a mirar, aquesta vegada, sembla que saben el que estic pensant. I el jove, que no arriba als setze anys, em fa un geste amb la mà, tocant-se la boca, sense deixar de mira-me i a l’hora, vigilant que no el vegin els cambrers de la cafeteria. Li dic que sí, amb un gest, que el pa és per ell, s’acosta a mi furtivament i li entreg la torrada,  que ell se’n duu a la boca ràpidament, sense que els cambrers se n’adonin. El seu aspecte d’abandonament el delata i, tot d’una en veure’l sortir de la terrassa on sec jo, el cambrer l’engega i em mira a mi de coa d’ull: sembla que el meu fet no li ha agradat, no volen joves aprop dels clients, no volen que molestin. 

No em qued satisfeta, el veig tot sol,  no sé que nom, podriem compartir es berenar, voldria que s'haguès pogut asseure, sense que l'engegassin del lloc. Aquella mirada, avui, darrer dia de viatge, amb el cor estret per deixar el pais, aquest pais que em té atrapada, em torna feble i tova i sense pensar si convé o no, li entreg el pa, perque la seva mirada era més un “som aqui” que un “tenc fam”. 

Mir al menor caminant carrer amunt, devorant, amb poques mossegades, el pa amb mermelada. I el perd de vista, tot i que fix els ulls en ell mentre s’allunya de mi, pensant , imaginant en el seu dia a dia, sense res a menjar, però, sobre tot, esperant resignadament a que l’engegin del proper establiment al que s’acosti, provocant al seu pas, rebuig i por de la gent que el veu com a possible atacant, com a jove que esnifa cola , com a boig, com a lladre. Pens , en aquells instants, en la duresa del dia a dia de tants de joves als carrers de Tanger, i altres ciutats del món, abandonats, engegats per les seves famílies, o somniadors d’una vida millor a l’altre banda de la mar, en aquella costa que tenen tan a prop, o en altres ciutats properes i a l’hora és tan difícil de trepitjar. 

I em commou la falta d’amor cap a ells i elles, sense oblidar que també hi ha nines, adolescents, menors , que circulen per els carrers de nit, quan ningú no els veu, quan es junten entre ells i elles, els iguals, els únics capaços de donar-se el poc amor que els queda després de passar fred i gana, sense un lloc on anar, sense un adult que els orienti , que els aculli, i els permeti esser el que són: joves somniant en un món on les necessitats bàsiques estiguin cobertes i algú els miri amb amor, els aculli, i els acompanyi com qualsevol jove necessita.

I em venen al cap els gamines del meu barri de Cali, allà pels anys ’90, que cada dia em saludaven quan arribava a casa des de la feina. Jo passava cada dia pels voltants de les pistes de basquet, enrevoltades de restaurants i establiments d’oci. Ells esperaven a aquelles hores que algú els convidès a menjar o que els restaurants els hi entregassin les restes del dia. Eren nins i nines, menors de 15 anys, avispats, llests, plens de vida. Cercaven tant el menjar com el contacte amb la mirada, amb la paraula, amb cares inocents, a pesar de la duresa de la seva existència, abandonats per la seva família i després rebutjats per la comunitat. 

Un dia, aprop del Nadal, amb pintura, al terra havien escrit: Los Gamines de este barrio les desean Feliz Navidad.