Escriure...

L'escritura sense control és una substància adictiva, aquella que es passeja per dins de la  pell, quan els dits piquen sobre el teclat,  quan el paper és en blanc i les paraules van brollant de les puntes dels  dits, mentre s'omple la fulla, dibuixant amb el llenguatge aquelles sensacions que són impossibles de captar amb la vista, aquelles que la mirada no veu, aquelles que l'ànima és capaç de sentir quan s'obre lliure i es fa permeable a les vibracions que la música, la bellesa, l'amor, el desig, atravessen, amb delicadesa, la pell.

Descriure sensacions per fer-les sentir a l'altre, trobar les paraules precises que creen aquella cadència, la que genera la sensació d'entrar en altres mons creats només dins dels racons secrets de la ment, obrir finestres tancades o encloses per por a que les vergonyes floreixin cap a fora, mostrar els monstres que l'habiten, monstres que pesen quan s'amaguen  i que s'esvaeixen amb la llum que entra per aquelles encletxes, fins ara empeses per no deixar la passar, amb por a que es revelin els secrets impresos com a negatius en el pensament secret, aquell que roman en l'obscuritat , tot sabent que en veure la llum, deixaran de tenir pes, deixaran de ser l'àncora coneguda, la que protegeix de la mala mar, de les corrents .Són moments casi màgics,  en que les idees brollen per si soles, sense frenar i casi a través de la pell, és un estat desitjat , difícil d' induïr quan venen paraules a la ment.

De sobte, una imatge, un lloc, una paraula, una situació, disparen l'esperit de la paraula i, si els astres estan a favor, les idees flueixen soles com si la història prengués vida per si sola. Personatges reals en situacions imaginades, recreen la imaginació, provocant una distorsió  de la realitat , passant a un món sense dimensions, on tot és possible i on res no té límits, només aquells que sense saber com, eviten que les fantasies destapin pensaments fins ara guardats en racons obscurs, d'on és dificil rescatar-los sense desfer, amb violència o, pot ser, amb dolor, el ferrató que els té ancorats a les profunditats mentals, emocionals, o , qui sap quines realitats de ficció, il·lusions construïdes per escapar de la realitat, ...

I, em deman ... quina és la realitat? existeix una?, són moltes? és la que jo m'he creat? és la teva? .. 

I ara que pot ser hagi arribat a  entendre el mecanisme de la vergonya,  resulta difícil renunciar al món creat per la ment, per la incertesa de no saber gestionar tot allò que m'atreu i que està al darrera de la línia de la por.